Aquest dijous, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronunciarà sobre la llei d’amnistia. Si confirma el criteri que ja va apuntar l’advocat general, el PP, Vox i els seus operadors judicials tindran dificultats per bloquejar la construcció de noves alternatives republicanes i plurinacionals a Catalunya i al conjunt de l’Estat.

No ha estat gens fàcil arribar fins aquest punt. Entre altres coses, perquè fins fa uns anys, el mateix PSOE estava lluny d’aquestes posicions.

Com a primer tinent d’alcaldia de Barcelona, em va tocar participar en la decisió de fer fora el Partit Socialista del govern de Barcelona en 2017 pel seu trist suport a l’aplicació de l’article 155 contra l’autogovern de Catalunya.

Posteriorment, els Comuns vam contribuir de manera decisiva a què Pedro Sánchez renunciés a un acord amb Albert Rivera i Ciutadans i cerqués el suport d’una majoria transversal, plurinacional i republicana.

Amb la mateixa convicció, vam impulsar els indults i l’amnistia i vam aconseguir, amb altres forces republicanes, millores socials i salarials importants i mesures inèdites en la història d’Espanya com ara l’ús al Congrés del català, el gallec i el basc.

El que potser no vam preveure és que el PP i Vox, amb el suport descarat de certs sectors de la justícia, dels cossos policials i del poder econòmic i mediàtic, reaccionessin amb tanta brutalitat. L’excusa ha estat la corrupció del PSOE, que en part ha existit. Però la raó de fons és una altra: que Pedro Sánchez no hagi acabat de fer de Sagasta i blindés amb Cànovas els grans consensos derivats del règim del 78.

Davant d’aquests moviments colpistes de les dretes espanyoles, les esquerres republicanes -federals, confederals, independentistes- hem d’estar a l’alçada i ens hem d’entendre. Seria imperdonable, en efecte, que les nostres petites mesquineses aplanen el camí al PP i a Vox i afavoreixen projectes neofranquistes, trumpistes, que ja estan implicant greus retrocessos socials i democràtics allà on governen.

En aquests anys, hem vist com, malgrat tots els límits que es vulgui, les esquerres republicanes hem arribat a acords polítics i socials rellevants. A l’Estat i fins i tot a la Generalitat. Ara necessitem que aquesta voluntat de cooperar per transformar es traslladi a l’àmbit municipal.

Com a municipalista convençut i candidat a l’alcaldia, em dol que Barcelona, cap i casal del país, no hagi liderat un impuls republicà, transformador, a l’alçada dels temps. Per manca de lideratge, d’imaginació política i, sobretot, de coratge.

En maig de 2027 les coses poden ser diferents. Un nou cicle municipalista, un nou futur, és possible. Amb les esquerres independentistes i les hereves del 15-M i de l’antifranquisme treballant compenetrades. A Barcelona, a Donosti, a València, a Santiago, a Cadis, i a altres ciutats peninsulars. Per fer què? Per implementar un programa republicà, compromès amb la justícia social i ambiental, amb el feminisme, amb l’antiracisme, i amb la lliure determinació dels pobles.

Aquesta aposta municipalista, frontamplista, exigeix fermesa i l’esmena d’errors i desavinences que tots plegats hem protagonitzat en el passat. No podem no intentar-ho. El que està en joc, en el cas de Barcelona, és mostrar que podem ser el cor d’una xarxa de ciutats republicanes capaces de llençar al món un missatge de resistència, de llibertat i d’esperança.