Com la formació del Govern a Catalunya ha estat tan feixuga i poc edificant, ha deixat d'interessar a l'opinió pública. Entre la resta, la gent del carrer, i al marge del paper final que jugui l'exterior i dels destinataris concrets dels encàrrecs, el més important és qui retindrà el control dels mitjans de comunicació i on serà el centre de decisió sobre la distribució dels fons europeus (sempre a punt d'arribar).
Si Vergés es queda, Argimón arriba o Budó se'n va, és molt més irrellevant que el fet escandalós que el repartiment del poder ha augmentat el nombre de conselleries, com ja va passar a Madrid. No mereix gaire comentari que també aquest es rendeix davant la sempiterna cartera de "Feminismes" que no fa altra cosa que demostrar, amb el seu plural, l'embolic que porta tota la gent que combrega amb aquesta barreja de pseudoreligió i pseudociència. Encara sort que el Barça femení ha guanyat la Champions (femenina!)
En fi, ja hi tornarem a parlar del Govern quan el gat sigui al sac. Ara per ara, el més rellevant dels darrers dies és, humanament, la nova i sagnant escalada de conflicte a la franja de Gaza i políticament, l'afer produït amb relació al Marroc per causa de la relaxació de la frontera marroquí que ha permès que en 48 hores es produís una allau d'arribades a les costes de Ceuta, desencadenant una crisi humanitària lleu i una crisi diplomàtica no menor.
Els països desenvolupats poden fer guerres, vendre armes i fins i tot dur ajuda humanitària a països llunyans, tenallats per sàtrapes, màfies o governs autoritaris, i sempre al marge de qualsevol esperança de democràcia o reconeixement de drets i llibertats. Però en el seu propi territori, dins dels llindars de l'estat social i democràtic de dret, les guerres són de mentida, com a molt, econòmiques, en tot cas, sense gaires morts pròpies.
Perquè és sabut que els morts perden importància en les nostres vides en una raó inversament proporcional a la seva distància (material o mental) del nostre entorn. En aquestes guerres de saló que es puguin produir en els països de la comoditat, els estats es llencen les persones com a munició. Si el Marroc és el referent civilitzat del nord d'Àfrica, no per això deixa de trobar-se immers en la crisi pandèmica mundial, a molt més gran escala que el seu país veí, al que ha decidit deixar anar persones desesperades. I no ho fa perquè cregui que es podran quedar, sinó com resposta a la mena de crisi, sempre geopolítica, que suposa el reconeixement de l'autodeterminació d'algun dels seus territoris i que ha simbolitzat ara en l'assistència mèdica que està rebent a Espanya Brahim Ghali, qui, tot i que va néixer com a espanyol a Esmara, és el secretari general del Front Polisari, el moviment que des de 1973 lluita per l'autodeterminació al Sàhara Occidental de la sobirania marroquina, i president de l'autoanomenada República Àrab Sahrauí Democràtica.
I és que entre estats del primer món s'ha produït aquesta tensió que sembla que fonts diplomàtiques consideren un punt d'inflexió en les relacions hispano-marroquines superior al que va suposar la presa de l'illot Perejil per Marroc l'any 2002. Perejil, ara Tarajal, en el rerefons el Sàhara... Les estructures dels Estats que foren grinyolen al ritme de la globalització i els localismes, que es donen la mà per ballar sobre les restes del naufragi.
Si Vergés es queda, Argimón arriba o Budó se'n va, és molt més irrellevant que el fet escandalós que el repartiment del poder ha augmentat el nombre de conselleries, com ja va passar a Madrid. No mereix gaire comentari que també aquest es rendeix davant la sempiterna cartera de "Feminismes" que no fa altra cosa que demostrar, amb el seu plural, l'embolic que porta tota la gent que combrega amb aquesta barreja de pseudoreligió i pseudociència. Encara sort que el Barça femení ha guanyat la Champions (femenina!)
En fi, ja hi tornarem a parlar del Govern quan el gat sigui al sac. Ara per ara, el més rellevant dels darrers dies és, humanament, la nova i sagnant escalada de conflicte a la franja de Gaza i políticament, l'afer produït amb relació al Marroc per causa de la relaxació de la frontera marroquí que ha permès que en 48 hores es produís una allau d'arribades a les costes de Ceuta, desencadenant una crisi humanitària lleu i una crisi diplomàtica no menor.
Els països desenvolupats poden fer guerres, vendre armes i fins i tot dur ajuda humanitària a països llunyans, tenallats per sàtrapes, màfies o governs autoritaris, i sempre al marge de qualsevol esperança de democràcia o reconeixement de drets i llibertats. Però en el seu propi territori, dins dels llindars de l'estat social i democràtic de dret, les guerres són de mentida, com a molt, econòmiques, en tot cas, sense gaires morts pròpies.
Perquè és sabut que els morts perden importància en les nostres vides en una raó inversament proporcional a la seva distància (material o mental) del nostre entorn. En aquestes guerres de saló que es puguin produir en els països de la comoditat, els estats es llencen les persones com a munició. Si el Marroc és el referent civilitzat del nord d'Àfrica, no per això deixa de trobar-se immers en la crisi pandèmica mundial, a molt més gran escala que el seu país veí, al que ha decidit deixar anar persones desesperades. I no ho fa perquè cregui que es podran quedar, sinó com resposta a la mena de crisi, sempre geopolítica, que suposa el reconeixement de l'autodeterminació d'algun dels seus territoris i que ha simbolitzat ara en l'assistència mèdica que està rebent a Espanya Brahim Ghali, qui, tot i que va néixer com a espanyol a Esmara, és el secretari general del Front Polisari, el moviment que des de 1973 lluita per l'autodeterminació al Sàhara Occidental de la sobirania marroquina, i president de l'autoanomenada República Àrab Sahrauí Democràtica.
I és que entre estats del primer món s'ha produït aquesta tensió que sembla que fonts diplomàtiques consideren un punt d'inflexió en les relacions hispano-marroquines superior al que va suposar la presa de l'illot Perejil per Marroc l'any 2002. Perejil, ara Tarajal, en el rerefons el Sàhara... Les estructures dels Estats que foren grinyolen al ritme de la globalització i els localismes, que es donen la mà per ballar sobre les restes del naufragi.