Una de les imatges més sorprenents de la compareixença d’Oriol Pujol a la comissió d’investigació sobre el frau fiscal va ser la referència de l’exsecretari general de CDC a Juan Carlos Monedero, un dels rostres més visibles de Podem. Monedero està al punt de mira de la caverna mediàtica espanyola arran de la investigació oberta per Hisenda sobre un possible frau fiscal. El dirigent de Podemos hauria utilitzat una societat instrumental per facturar uns informes encarregats per governs de l’Amèrica Llatina, i estalviar-se així uns quants impostos. Oriol Pujol, que també està a l’ull de l’huracà arran de la gestió de l’herència del seu avi Florenci i de les seves presumptes activitats il·lícites investigades en el marc del cas ITV, va dir que no creia que el que li està passant a Monedero fos “casual”. Segons Pujol, tan el cas de la seva família com el del número 3 de Podemos demostrarien que el PP fa un ús qüestionable dels instruments d’inspecció fiscal de l’Estat per perseguir només figures incòmodes per als seus interessos.

És evident que CiU i Podem comparteixen molt poques coses. CiU és un partit català, sobiranista, de tradició liberal i que ha gestionat el poder autonòmic pràcticament durant trenta anys. És, doncs, allò que la gent de Podemos anomena “casta”, o si més no, un partit “del règim del 78”. Podemos, en canvi, és una formació nova, d’àmbit estatal, amb un discurs obert però a voltes contradictori sobre la qüestió territorial, de matriu pròxima a l’esquerra radical i que impugna les institucions sorgides dels pactes de la Transició. Podríem dir, doncs, que representen interessos oposats. Però, paradoxalment, i si ens fixem en el què passa a Madrid, Podem i CiU tenen enemics comuns: sovint són la mateixa premsa i els mateixos opinadors ultramuntans els qui crucifiquen Pablo Iglesias i, a l’hora, voldrien veure defenestrat el president Mas.

En geopolítica, és un lloc comú allò de que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. Que Podem i CiU comparteixin detractors entre l’establishment polític i mediàtic de Madrid no els converteix automàticament en aliats, però cal no passar per alt que la política és un espai obert i en constant evolució, i que tenir enemics comuns pot donar lloc, depenent del cas, a aliances inesperades. De fet, no seria la primera vegada en la història d’Espanya que un partit de matriu progressista i àmbit estatal acaba pactant amb la dreta liberal nacionalista. El suport de CiU als governs del PSOE de Felipe González durant els noranta va ser clau perquè els socialistes espanyols es perpetuessin al govern, i això passava mentre a Catalunya CiU i el PSC eren enemics acèrrims, igual que ho són ara CiU i Podem. El PSOE guanyava estabilitat a costa de l’emprenyada de la filial catalana, i CiU aprofundia en la política de "peix al cove".

La hipòtesi d’un pacte estatal CiU-Podem sembla avui per avui remota. CiU du al seu ADN la condició de partit d’ordre. A més, la presència de Duran a Madrid i la trajectòria d’acords parlamentaris amb el PP dels últims anys hauria de fer pensar que la federació prioritzarà altra mena d’aliances en clau de preservació del règim. Al mateix temps, els principis fundacionals de Podem l’haurien d’apropar, més que a CiU, a altres forces com Esquerra Unida o les esquerres sobiranistes de la perifèria de l’Estat. Però el que ja no és tan qüestionable és que molt probablement el pròxim Parlament espanyol estarà fragmentat com mai en els últims 40 anys. I en un escenari de tanta complexitat, seran necessaris acords a tres o més bandes per intentar bastir majories de govern.

En un context pluripartidista, la trobada entre CiU i Podem pot tenir cert recorregut. Si Artur Mas se’n surt amb èxit del procés de refundació de CDC i Duran deixa de tenir un paper central a Madrid, a CiU li pot interessar trobar espais de diàleg amb qui pugui tenir la clau de la reforma constitucional, encara que això impliqui fer concessions en l’ideari més liberal. Tampoc cal perdre de vista que Podem porta mesos llançant missatges als sectors més moderats de l’electorat: el suport als “demòcrates” de les forces armades, la valoració positiva de la figura del rei Felip VI o els elogis a la família Botín per la seva contribució al “benestar social” en són alguns exemples. Serien possibles acords puntuals a Madrid entre una nova CiU que hagués deixat enrere i purgat la corrupció i un Podem més centrat? Ara com ara no sembla probable, però en política és millor no donar mai res per segur.