Mentre escric això, no se sap quin serà el destí del president Puigdemont, sigui a Catalunya o fora. És més probable que sense la protecció que li donava la seva acta d'eurodiputat, més tard o més d'hora acabi essent posat a disposició judicial. Perquè l'ordre de detenció dictada des del Tribunal suprem pel jutge Llarena continua activa, la qual cosa vol dir que cap situació que es pogués esgrimir com a motiu perquè prosperés un habeas corpus és poc versemblant que pugui prosperar.
Però, mentrestant crec que els objectius polítics que de cara a la parròquia independentista poguessin albirar Puigdemont i els seus s'han complert: ha estat portada en la premsa internacional, ha aconseguit posar contra les cordes no sols el cos de Mossos d'Esquadra, que depèn del conseller Elena, sinó tota la resta de forces policials que potser no volien participar de l'escàndol de detenir-lo, però que finalment han estat protagonistes d'un altre escàndol: el de no fer-ho.
Perquè que Puigdemont hagi pogut arribar fins a l'escenari (autoritzat per qui?) a l'Arc del Triomf del passeig Lluís Companys i que després hagi pogut desaparèixer no sols parla de les seves capacitats houdinianes, sinó també de la (potser volguda) ingenuïtat dels que en altres ocasions van ser també burlats pels independentistes i d'uns quants d'entre aquests, que ara han decidit recolzar Illa en la seva investidura. Perquè l'altre gran objectiu de Junts era criticar aquesta traïdoria de la qual acusen Junqueras i Rovira, el que significaria que pagant amb la credibilitat institucional i amb la mateixa situació personal de Puigdemont un preu molt alt, des del punt de vista polític, potser els juntaires es donen per satisfets. Cosa diferent i incontestable és que a partir d'ara el futur polític de Puigdemont es veu força compromès i que hauran d’acceptar el que no volien: que el pròxim president de la Generalitat serà socialista.