Podríem caure en la temptació de pensar que tant fa què passi a més de 6.000 quilòmetres d'aquí. Res més lluny de la realitat. Els Estats Units són la gran potència mundial i que un piròman com Donald Trump assumís les regnes del país seria una puntada de peu al tauler de la geopolítica, que és al límit d'implosionar (si és que no ho ha fet ja) amb les tibantors de les dues grans guerres que divideixen el món, la de Putin contra Occident i la d'Israel contra el poble palestí.
A Catalunya portem unes setmanes immersos en un nou hàmster, el de la no investidura i l'estira-i-arronsa de l'aplicació de l'amnistia. Per això, ni que sigui per distreure'ns, està bé alçar la vista i sintonitzar amb la política nord-americana, que viu aquests dies el seu propi procés en versió big size. Els seus ingredients: una societat polaritzada, un expresident encausat (ell sí amb raó i per uns fets clarament reprovables), un president en hores baixes a qui els seus li imploren un pas al costat i un horitzó incert que s'ha de resoldre com a molt d'aquí a la tardor. Us sona?
Els dos aspirants a pilotar la Casa Blanca a partir de novembre es troben en plena recta final de la vida. L'esperança de vida als Estats Units és de 77,4 anys. Tots dos ja han superat la marca, Trump amb 78 i Biden amb 81. A la vista està que cap dels dos no és el millor candidat pels seus respectius partits, però l'un i l'altre comparteixen el mateix defecte: resten, però no marxen ni amb aigua calenta. L'actual president, Joe Biden, ha quedat clarament tocat després del primer cara a cara televisat. A hores d'ara segur que ja heu vist o escoltat algun dels pitjors moments, que n'han estat uns quants. Mirada perduda, vacil·lacions, inseguretat. L'encara candidat dels demòcrates ha deixat escapar viu un Donald Trump que, com se sol dir, no ha hagut ni de baixar de l'autobús. Les seves habituals fake news, fins i tot el seu posat altiu, han quedat eclipsats per la fragilitat de Biden.
A les files del partit demòcrata s'han encès les alarmes. Normal. Els tambors per rellevar-lo ressonen cada vegada amb més força. El problema és que un cop fetes les primàries, substituir-lo és més difícil. És cert que encara no és oficialment el candidat a les eleccions presidencials del 5 de novembre, això s'ha de formalitzar a la convenció demòcrata que es farà a l'agost a Chicago. D'aquell conclave podria sortir-ne una alternativa, però abans caldria que ell acceptés apartar-se (salvant totes les distàncies, com va fer Mas, com ha fet Aragonès). Un veterà analista de la CNN es feia ressò, hores després del debat, d'un missatge d'un alt responsable del partit demòcrata. "Només la Jill i el Barack l'hi poden fer veure". Jill, la seva esposa, i Barack, l'expresident Obama, íntim de Biden i que és qui el va fitxar com a vicepresident durant els seus vuit anys de mandat.
Un altre opinador recuperava aquest divendres una vella dita. Que no és recomanable canviar de cavall enmig del riu. Queden quatre mesos per les eleccions. Segur que un relleu en una societat eminentment conservadora com la nord-americana és arriscat. Però en unes eleccions com les dels Estats Units, on el plat fort són els personalismes, el revulsiu de trobar algú que realment es diferenciï de la imatge rònega i casposa de Trump pot ser el doble o res que el país i el món sencer necessiten.
És cert que en tot aquest debat tan centrat ara en la vellesa de Biden té un punt de cruesa que alimenta i interessadament l'entorn de Trump i l'amplifica a través dels seus altaveus mediàtics. Però la imatge que projecta l'actual president dista molt del que s'espera d'un candidat, que és que tingui magnetisme. Ara bé, distrets com estem a fixar-nos en les arrugues de Biden, sembla que haguem oblidat que el seu rival a les presidencials és algú que acaba de ser declarat culpable d'haver falsificat documents per untar una actriu porno, Stormy Daniels, i comprar el seu silenci perquè no difongués que havien mantingut relacions. Tot per evitar un escàndol en plena campanya electoral, la de 2016, que va acabar amb el magnat assegut a la cadira del despatx oval. L'11 de juliol el tribunal de Nova York dictarà sentència.
Serà poc abans de la convenció republicana que també ha d'acabar de ratificar Trump, que s'enfronta a una pena de fins a quatre anys de presó, com a candidat. Per si us ho esteu preguntant, la llei electoral dels Estats Units no exclou aquells qui siguin culpables d'algun delicte de la possibilitat de ser presidents. La Constitució només exigeix que el cap d'estat sigui un ciutadà nacional major de 35 anys i amb més de catorze residint al país. Els catalans estarem entretinguts aquest estiu i probablement també fins a la tardor. Però allà, aquest cop, ens superen. Allà tot és big size.