“El descontentament és avui una passió global. (...) El sentiment de ser víctimes d’una estafa el comparteixen els joves del nord global i les poblacions del sud més pobre, els petits estalviadors de la classe treballadora occidental, que veuen fondre’s dipòsits bancaris i pensions, i els migrants que recorren l’infern per arribar a països on no hi ha futur, ni per a ells ni per als seus fills”. Ho escriu la Marina Garcés en el seu darrer assaig, El temps de la promesa, i és un bon resum en poques línies d’un cert estat d’esperit. Entre la decepció, el pessimisme i una amargor mal païda. I, no obstant això, no acaba de ser del tot cert. Els dipòsits bancaris no s’han fos enlloc, les pensions han crescut més que mai en els darrers anys i els migrants venen a Europa perquè saben que, amb esforç, ells i els seus fills hi tindran una vida millor.
El progrés era una promesa i les promeses perden molta força quan massa gent comença a posar-les en dubte, però què era el progrés? Quan les mancances materials i la falta de llibertat eren la norma, costava menys definir una esperança oberta que es pogués convertir en un objectiu compartit. El regeneracionisme espanyol el va resumir en aquell “escola i rebost” de Joaquín Costa. A Catalunya, uns quants graons més amunt en l’escala del desenvolupament, Prat de la Riba va definir-lo en un senzill programa de cinc punts: “Ni un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Fins i tot el franquisme era capaç d’oferir una idea senzilla de progrés: “Ni una casa sense foc, ni una taula sense pa”. El discurs de les quatre llibertats del president Roosevelt, el 1941, podria ser l’últim gran enunciat d’aquest horitzó compartit: lliures de necessitat, lliures de por, llibertat religiosa i llibertat d’expressió. Menjar, educació i serveis bàsics eren la base del progrés, la idea de llibertat era el capitell de la columna.
El progrés era això, però era alguna cosa més, optimisme i confiança, una promesa indefinida que ha deixat de funcionar perquè ha mort d’èxit. El progrés era el nostre món, la nostra Europa. Vivim el somni dels nostres avis, però el vivim entre la decepció i l’angoixa. Vivim les quatre llibertats de Roosevelt, però les vivim decebuts perquè a tocar de l’ideal de progrés hi continua havent necessitat, desigualtat, crisis, guerres i incerteses. Vivim decebuts perquè el progrés comparteix amb la felicitat la naturalesa fugissera de l’horitzó, com més t’hi apropes més s’allunya.
Més encara, la llibertat que acompanya i defineix el progrés ha convertit una idea compartida en mil i un camins diversos i contradictoris. El progrés era menjar calent, saber escriure i no passar fred, però ha evolucionat per convertir-se en un catàleg que inclou el divorci, l’avortament, l’eutanàsia, el matrimoni homosexual o el dret dels menors trans a prendre decisions mèdiques irreversibles en contra de l’opinió dels seus pares. El món modern prometia una vida de plenitud, però la tecnologia ens allibera i ens sotmet a parts iguals. L’acceleració radical del món ha obert la porta a una crisi d’angoixa social amb una arrel espiritual amagada, però tenaç. El progrés era això, però no ho sabíem.
La idea de futur innocent i confiada que des de la Il·lustració s’allarga fins als drames del segle XX ja no tornarà, però l’ideal del progrés continua sent alguna cosa més que una rampoina inútil. Una tercera part de la humanitat viu en llocs on “rebost i escola” continua sent un lema atractiu i present. A la resta del món i a la nostra Europa, mentre ens esforcem a dibuixar un nou futur més o menys compartit, convindria partir d’una mínima honestedat intel·lectual. La crisi del progrés és fruit del seu èxit i el nostre món s’apropa força al millor dels possibles coneguts, convindria no oblidar-ho. Hi ha llum a l’horitzó i camins de millora, endavant i endins.