Westminster en xoc aquest dimecres. Un any després dels atemptats de Brussel·les. Aniversari miserable d'Estat Islàmic. Un "fet terrorista" en diu la Policia Metropolitana de Londres. Theresa May tancada amb el seu gabinet d'urgència. Si això no és urgent ja m'explicaran. A Londres ahir i demà a qualsevol lloc. I nosaltres posant etiquetes a les xarxes socials. Parlem sense parlar-ne de 4 morts i d'una vintena de ferits. Imatges de tot tipus. Atropellaments, ganivets i terrorista abatut.

No ens agrada parlar de seguretat. Perquè és una cosa fatxa. No parlem d'exèrcit perquè és antic. I no parlem de policia perquè tortura i assassina. Som molt immadurs perquè tenim por. Condemno el terrorisme i critico la nostra resposta com a societat. Ep, ara que no em surti ningú amb això que és Estat Islàmic i que tot és culpa de Trump. Un efecte de la mundialització és la globalització del terrorisme: una discoteca a Jakarta o un passeig marítim al Mediterrani.

Catalunya va ser un dels objectius preferits de la banda terrorista ETA, sí aquella que ara diu que es desarma via societat civil. Els catalans sabem què és això, coneixem el terrorisme i hem estat ferms en contra de la seva covardia. Fa poc recordàvem Madrid i els seus trens mortals. París, Niça, Berlín, Milà,... tot a tocar. El cos de Mossos d'Esquadra està en alerta silent i efectiva. Com diu l'acudit: que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin. Seriosament, estem al món i hem d'anar més enllà de fer tuits i fotos a Instagram. "I'm a londoner", diran alguns abans de quedar-se tan ample. Cal fermesa i poca broma.

L'atac a Westminster és feridor també simbòlicament: un atac al costat de la Cambra dels Comuns britànica, un dels bressols de la democràcia liberal: el millor invent que ens hem donat els humans per complir els nostres somnis i vèncer la por. Sí, d'això va la política. D'això va la gestió pública que deixem en mans de les institucions i dels menystinguts funcionaris. D'això va tot allò que fem quan sortim al carrer i interactuem amb els nostres companys d'espècie.

Els atemptats són miserables i covards. Sempre s'aprofiten del dèbil i mai representen les idees que diuen patrocinar. Sí que hi ha idees bones i dolentes. Sí. Les nostres són les bones. Les que permeten passejar per Londres o per Tàrrega només pensant en el que ens ha d'importar. Trump és un president estrany però té clar l'enemic. Si neguem l'objectiu no hi arribarem mai. L'objectiu és protegir-nos dels terroristes. Dic obvietats? Potser, però prefereixo que siguem una societat, un país, atent i proactiu en aquesta qüestió. Està molt bé, però amb fer un #prayfor no hi ha prou, de cap manera.