"En temps d’escalfament global parlar de geopolítica és un divertiment, estem perdent el temps..." Amb claredat, contundència i desesperació s’expressava Rafael Poch, periodista de llarga trajectòria especialista en geopolítica, en el diàleg dedicat a la configuració del nostre món més enllà de la guerra a Ucraïna organitzat pel Public Policy Center de la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University.
Vivim en temps de grans malestars i de poques il·lusions. En aquests escenaris són diverses les banderes que busquen enlairar-se per aglutinar al seu voltant la nostra desorientació. Una desorientació més que comprensible. Ara coincideixen tres realitats que defineixen prou bé el nostre temps i algunes de les banderes que intenten guiar-nos. Aquest dimarts 28 de juny comença la cimera de l’OTAN a Madrid amb la voluntat de presentar l’enfrontament militar com la solució als problemes que patim, sigui contra Rússia o contra Xina. Venim de viure un episodi més de contundent resposta policial en contra de persones que intentaven entrar a Espanya per la frontera de Melilla. A l’espera de tenir tota la informació necessària s’està parlant de desenes de persones mortes. La resposta oficial del president Pedro Sánchez ha estat alabar la tasca policial feta des d’Espanya i el Marroc, insistint que "se han empleado a fondo" i en l’atac a la "integridad territorial" que suposava l’entrada d’aquestes persones. Sánchez ha valorat com a "bien resuelto" un episodi que ja hauria deixat una trentena de persones mortes. La tercera realitat: el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica ha revocat el dret constitucional a l’avortament que estava vigent des de 1973.
Aquests tres episodis són presentats per qui els defensa com a accions necessàries en nom de la vida, de la nostra vida, de la nostra seguretat, són actes pro-vida. L’origen de l’expressió "pro-vida" (Pro-live en anglès) el trobem per definir una posició en contra de les reivindicacions de la interrupció de l’embaràs. Davant de la revolució feminista de finals dels seixanta i principis dels setanta, que va tenir com un dels seus resultats les lleis que a diferents països van despenalitzar la interrupció de l’embaràs en determinades circumstàncies i que van obrir el camí a ser considerat un dret de les dones, s’aixeca una contrarevolució que ara ha actuat des del Tribunal Suprem dels Estats Units. Les persones i col·lectius que van decidir enfrontar-se a aquestes noves lleis fruit del moviment feminista van decidir identificar-les com a polítiques de mort i en contraposició positiva es presentaven com una defensa de la vida.
Aquestes defenses de la vida s’han oposat també a altres mesures com l’eutanàsia, però serà més difícil trobar-les en la contestació contra la pena de mort o en la reivindicació de la limitació de les armes, o en contra de les guerres... És més pro-vida estar en contra de l’avortament que està en contra de la pena de mort? És més pro-vida estar en contra de l’eutanàsia que del control de les armes? Les posicions pro-vida no s’han manifestat a favor de garantir el dret a la vida en totes les seves circumstàncies, han utilitzat un concepte molt positiu i potent com és el de la vida en favor de les mateixes causes.
Debats com el de la interrupció de l’embaràs, l’eutanàsia, la seguretat territorial, les migracions, les guerres, la seguretat, són molt importants. Precisament com que són debats molt importants en les nostres societats no els podem resoldre ràpidament i des d’una única posició. Si assumim que la vida és essencial, que cal ser pro-vida, ens haurem de preguntar com la podrem defensar. En una guerra la vida es defensa deixant de matar. L'OTAN ho sap, tothom que es dedica a la guerra ho sap. Sabem també que la millor manera de garantir la seguretat dels nostres països és compartir objectius i treballar conjuntament davant dels grans desafiaments per la vida que tenim. Pensar, després de tota l’experiència acumulada durant el segle XX, que les guerres aporten solucions a aquests greus desafiaments és no haver après gaire res.
Pensar que les nostres vides com a integrants del país que sigui, membre de l’OTAN, seran més segures aprofundint en la via militar, en la via de les tanques i la repressió policial, posant fi a altres vides, és haver après molt poc de tot allò viscut fins ara. Pensar que la vida es garantirà obligant a acceptar l’embaràs una futura vida en contra d’una vida present és no haver après gaire de tot allò viscut durant el darrer segle on ja hem viscut aquesta imposició.
Si som pro-vida haurem de preocupar-nos per com garantir la vida, totes les vides. No només les nostres, les que considerem dignes de ser viscudes. Si som pro-vida haurem de saber que avui la nostra espècie posa en risc tota la vida d’aquest planeta i cal que conjuntament trobem solucions. Si som pro-vida haurem de poder debatre obertament, des de les nostres diferències, de la funció que han de tenir les fronteres, però haurem de negar que no poden ser un espai de repressió i fosses comunes. Si som pro-vida haurem de poder debatre obertament sobre l’origen i el final de la vida de les persones, però en nom de la vida no podrem negar l’autonomia de les persones per prendre les decisions que considerin oportunes. Si som pro-vida haurem de poder debatre sobre els conflictes existents en les nostres societats i entre els nostres països, però haurem de negar que acabar amb les altres vides sigui el camí per resoldre’ls.
Vivim en temps de grans malestars i de poques il·lusions. En aquests escenaris són diverses les banderes que busquen enlairar-se per aglutinar al seu voltant la nostra desorientació. Una desorientació més que comprensible. Ara coincideixen tres realitats que defineixen prou bé el nostre temps i algunes de les banderes que intenten guiar-nos. Aquest dimarts 28 de juny comença la cimera de l’OTAN a Madrid amb la voluntat de presentar l’enfrontament militar com la solució als problemes que patim, sigui contra Rússia o contra Xina. Venim de viure un episodi més de contundent resposta policial en contra de persones que intentaven entrar a Espanya per la frontera de Melilla. A l’espera de tenir tota la informació necessària s’està parlant de desenes de persones mortes. La resposta oficial del president Pedro Sánchez ha estat alabar la tasca policial feta des d’Espanya i el Marroc, insistint que "se han empleado a fondo" i en l’atac a la "integridad territorial" que suposava l’entrada d’aquestes persones. Sánchez ha valorat com a "bien resuelto" un episodi que ja hauria deixat una trentena de persones mortes. La tercera realitat: el Tribunal Suprem dels Estats Units d’Amèrica ha revocat el dret constitucional a l’avortament que estava vigent des de 1973.
Aquests tres episodis són presentats per qui els defensa com a accions necessàries en nom de la vida, de la nostra vida, de la nostra seguretat, són actes pro-vida. L’origen de l’expressió "pro-vida" (Pro-live en anglès) el trobem per definir una posició en contra de les reivindicacions de la interrupció de l’embaràs. Davant de la revolució feminista de finals dels seixanta i principis dels setanta, que va tenir com un dels seus resultats les lleis que a diferents països van despenalitzar la interrupció de l’embaràs en determinades circumstàncies i que van obrir el camí a ser considerat un dret de les dones, s’aixeca una contrarevolució que ara ha actuat des del Tribunal Suprem dels Estats Units. Les persones i col·lectius que van decidir enfrontar-se a aquestes noves lleis fruit del moviment feminista van decidir identificar-les com a polítiques de mort i en contraposició positiva es presentaven com una defensa de la vida.
Aquestes defenses de la vida s’han oposat també a altres mesures com l’eutanàsia, però serà més difícil trobar-les en la contestació contra la pena de mort o en la reivindicació de la limitació de les armes, o en contra de les guerres... És més pro-vida estar en contra de l’avortament que està en contra de la pena de mort? És més pro-vida estar en contra de l’eutanàsia que del control de les armes? Les posicions pro-vida no s’han manifestat a favor de garantir el dret a la vida en totes les seves circumstàncies, han utilitzat un concepte molt positiu i potent com és el de la vida en favor de les mateixes causes.
Debats com el de la interrupció de l’embaràs, l’eutanàsia, la seguretat territorial, les migracions, les guerres, la seguretat, són molt importants. Precisament com que són debats molt importants en les nostres societats no els podem resoldre ràpidament i des d’una única posició. Si assumim que la vida és essencial, que cal ser pro-vida, ens haurem de preguntar com la podrem defensar. En una guerra la vida es defensa deixant de matar. L'OTAN ho sap, tothom que es dedica a la guerra ho sap. Sabem també que la millor manera de garantir la seguretat dels nostres països és compartir objectius i treballar conjuntament davant dels grans desafiaments per la vida que tenim. Pensar, després de tota l’experiència acumulada durant el segle XX, que les guerres aporten solucions a aquests greus desafiaments és no haver après gaire res.
Pensar que les nostres vides com a integrants del país que sigui, membre de l’OTAN, seran més segures aprofundint en la via militar, en la via de les tanques i la repressió policial, posant fi a altres vides, és haver après molt poc de tot allò viscut fins ara. Pensar que la vida es garantirà obligant a acceptar l’embaràs una futura vida en contra d’una vida present és no haver après gaire de tot allò viscut durant el darrer segle on ja hem viscut aquesta imposició.
Si som pro-vida haurem de preocupar-nos per com garantir la vida, totes les vides. No només les nostres, les que considerem dignes de ser viscudes. Si som pro-vida haurem de saber que avui la nostra espècie posa en risc tota la vida d’aquest planeta i cal que conjuntament trobem solucions. Si som pro-vida haurem de poder debatre obertament, des de les nostres diferències, de la funció que han de tenir les fronteres, però haurem de negar que no poden ser un espai de repressió i fosses comunes. Si som pro-vida haurem de poder debatre obertament sobre l’origen i el final de la vida de les persones, però en nom de la vida no podrem negar l’autonomia de les persones per prendre les decisions que considerin oportunes. Si som pro-vida haurem de poder debatre sobre els conflictes existents en les nostres societats i entre els nostres països, però haurem de negar que acabar amb les altres vides sigui el camí per resoldre’ls.