Què dirien ara? Això. Sempre és això. Quan parles amb algun fill, net, nebot o el que sigui d’un exiliat sempre s’acaba parlant del mateix: de política. Que és com dir del país. Del pollastre. Que és com dir que no tenim solució. Què és com dir ens estem rostint permanentment a la rostisseria. Que mira el meu pare, mare, tiet, tieta, avi, àvia... van fer el que va fer i res. De res. Què dirien ara aquells exiliats de 1936-1939?
Ho penso interrogant via ouija el meu estimat Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola Munné, 1903-1993). El conec des de fa anys però ara s’editen els seus articles polítics: des de 1925 a 1993 (En defensa de la democràcia i la llibertat). Des del record del genocidi d’Armènia (1925) a la semi-mig-esperança del Tractat de Maastricht (1993). El primer article és de quan Bellmunt s’ha d’exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera acusat de "separatista"... El 1939 es tornà a exiliar i ja només escriurà des del seu exili fix, imantat a Tolosa de Llenguadoc. On mor. Què diria avui? Què escriuria avui?
Al llibre llegim 68 anys d’articles polítics d’un periodista que forma part d’aquella classe mitjana catalana de periodistes, escriptors, humanistes, polièdrics, polifacètics, tastaolletes... Viuen mil vides en una vida i sempre des de darrere, veient-ho tot en pla general. Catalunya és terra de persones navalla suïssa que s’hauria de dir navalla catalana. Multi usos. 4X4. Capatassos. Gestors del caos. A vegades és això: són com el país. I no sé si un país que castiga els segons pot arribar mai a ser primer. Els de l’entremig, la mitjania, l’entrepà són un sismograma únic dels terratrèmols nostrats ancestrals i endèmics. Aquests articles polítics de Bellmunt són els d’un catalanista, republicà, de pedra picada. Sempre està allà, movent-se: entre l'autonomisme-federalisme-confederalisme-autodeterminació il·lusionat que Catalunya trobi un lloc a la pell de brau a la decepció avinagrada, a la realitat de mur d’acer, al bastó letal sense aturador de la pell de frau. Sempre a punt d’arribar. Sempre a punt d’enfonsar-se. Doble exili. Doble hòstia. Sempre doble. Fins que al vas només queda aquell culet de gel desfent-se sense demà.
Com aquest article que escriu el suposadament dual 1977. Diu: "I el govern Suárez ha convocat eleccions al parlament constituent espanyol per aquest pròxim 15 de juny de 1977, sense haver acordat l’amnistia general, ni haver restablert l’Estatut de Catalunya, ni haver restablert la llibertat d’opinió. Pitjor encara: ha modificat el Codi Penal espanyol limitant-se a canviar l’apartat en el qual era delicte greu l’atacar 'el glorioso Movimiento', per un altre establint que serà delicte greu atacar la monarquia, la persona del rei i les institucions monàrquiques. És a dir, en unes constituents destinades que el poble digui si vol República o Monarquia, és delicte defensar la República. I, evidentment, serà delicte parlar de l’origen franquista de l’actual monarquia". Així?
«És un perfecte colofó del meu article. Ara el puc acabar preguntant als espanyols?
-La democràcia, l’heu vista?
I els contestaré:
-Jo, tampoc»
Per tant, Bellmunt? Més clar que l’aigua, l’aiguarràs espanyol: "Suárez haurà suprimit els republicans fent-los detenir. Ei! Le-gal-ment! En virtut d’un nou Codi Penal Democràtic". L’estat nacional-judicial espanyol immortal, immemorial.
Així, què diria? Què escriuria avui Bellmunt? Què dirien? Què escriurien els exiliats d’ahir, avui? Una pista. L’article de 1977, com d’altres, Bellmunt l’escriu al Butlletí del Casal Català d’Angulema batejat com a "Mai no morirem". I quan mor físicament Bellmunt el seu cos es trasllada al cementiri del seu poble, Bellmunt d’Urgell. Allà viu. Ja va escriure aleshores que, "Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altra esperança de retribució que el plaer del deure complert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra". Molt bé. Però el que cal, ahir i avui, és sortir d’aquest exili constant, permanent, sense retorn que torna a dur, sempre, a l’exili i la frustració.
Ho penso interrogant via ouija el meu estimat Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola Munné, 1903-1993). El conec des de fa anys però ara s’editen els seus articles polítics: des de 1925 a 1993 (En defensa de la democràcia i la llibertat). Des del record del genocidi d’Armènia (1925) a la semi-mig-esperança del Tractat de Maastricht (1993). El primer article és de quan Bellmunt s’ha d’exiliar durant la dictadura de Primo de Rivera acusat de "separatista"... El 1939 es tornà a exiliar i ja només escriurà des del seu exili fix, imantat a Tolosa de Llenguadoc. On mor. Què diria avui? Què escriuria avui?
Al llibre llegim 68 anys d’articles polítics d’un periodista que forma part d’aquella classe mitjana catalana de periodistes, escriptors, humanistes, polièdrics, polifacètics, tastaolletes... Viuen mil vides en una vida i sempre des de darrere, veient-ho tot en pla general. Catalunya és terra de persones navalla suïssa que s’hauria de dir navalla catalana. Multi usos. 4X4. Capatassos. Gestors del caos. A vegades és això: són com el país. I no sé si un país que castiga els segons pot arribar mai a ser primer. Els de l’entremig, la mitjania, l’entrepà són un sismograma únic dels terratrèmols nostrats ancestrals i endèmics. Aquests articles polítics de Bellmunt són els d’un catalanista, republicà, de pedra picada. Sempre està allà, movent-se: entre l'autonomisme-federalisme-confederalisme-autodeterminació il·lusionat que Catalunya trobi un lloc a la pell de brau a la decepció avinagrada, a la realitat de mur d’acer, al bastó letal sense aturador de la pell de frau. Sempre a punt d’arribar. Sempre a punt d’enfonsar-se. Doble exili. Doble hòstia. Sempre doble. Fins que al vas només queda aquell culet de gel desfent-se sense demà.
Com aquest article que escriu el suposadament dual 1977. Diu: "I el govern Suárez ha convocat eleccions al parlament constituent espanyol per aquest pròxim 15 de juny de 1977, sense haver acordat l’amnistia general, ni haver restablert l’Estatut de Catalunya, ni haver restablert la llibertat d’opinió. Pitjor encara: ha modificat el Codi Penal espanyol limitant-se a canviar l’apartat en el qual era delicte greu l’atacar 'el glorioso Movimiento', per un altre establint que serà delicte greu atacar la monarquia, la persona del rei i les institucions monàrquiques. És a dir, en unes constituents destinades que el poble digui si vol República o Monarquia, és delicte defensar la República. I, evidentment, serà delicte parlar de l’origen franquista de l’actual monarquia". Així?
«És un perfecte colofó del meu article. Ara el puc acabar preguntant als espanyols?
-La democràcia, l’heu vista?
I els contestaré:
-Jo, tampoc»
Per tant, Bellmunt? Més clar que l’aigua, l’aiguarràs espanyol: "Suárez haurà suprimit els republicans fent-los detenir. Ei! Le-gal-ment! En virtut d’un nou Codi Penal Democràtic". L’estat nacional-judicial espanyol immortal, immemorial.
Així, què diria? Què escriuria avui Bellmunt? Què dirien? Què escriurien els exiliats d’ahir, avui? Una pista. L’article de 1977, com d’altres, Bellmunt l’escriu al Butlletí del Casal Català d’Angulema batejat com a "Mai no morirem". I quan mor físicament Bellmunt el seu cos es trasllada al cementiri del seu poble, Bellmunt d’Urgell. Allà viu. Ja va escriure aleshores que, "Si fos a recomençar, tornaria a ésser el mateix i tornaria a formar part del batalló de periodistes quixots, consagrats a una causa, a una bandera, que seguiran escrivint sense altra esperança de retribució que el plaer del deure complert i la joia immensa d’haver contribuït a la defensa d’una causa justa que, en el meu cas personal, és la de la llibertat dels homes i la llibertat de la meva terra". Molt bé. Però el que cal, ahir i avui, és sortir d’aquest exili constant, permanent, sense retorn que torna a dur, sempre, a l’exili i la frustració.