Previsiblement, quan aquest article es publiqui, estarem a poques hores de la que pot ser la manifestació més massiva per la independència de Catalunya. Per que malgrat els intents de manipulació, la manifestació serà per la independència, i res més que per la independència. En aquest sentit, he de reconèixer la fermesa dels dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana, que han sabut plantar cara als intents de capgirar el sentit de l'esdeveniment. Una actitud que contrasta amb la fluixesa que exhibiren els organitzadors de la manifestació del 10-J que arribaren quasi al punt de vendre´s la dignitat per tal que hi assistís el llavors president de la Generalitat. Un individu que ara no deixa de ser més que un senador, és a dir, el càrrec més inútil i prescindible del sistema polític espanyol, però que representa un cost intolerable, en els moments actuals.

A l'actual manifestació no hi assistirà finalment, el seu successor. Tampoc se´l trobarà a faltar. Un individu que demana 5 miliards d'euros, al lladre que li ha robat, segons alguns 22 miliards i segons uns altres, 16 miliards, és un individu que té problemes. I seriosos.  Els que sí que assistirem, si abans no ens cau el cel damunt dels nostres caps, ho farem sabent del cert que quan reclamem un nou estat a Europa, sabem el que volem. No ens estem per romanços, ni per mitges tintes. Ho volem tot. I ho volem ara! Quan si no?

La conjuntura, ens és favorable. La Unió Europea ja ha dit, per boca del president de la Comissió Europea, que la independència d'un territori d'un estat membre, cal resoldre'l dins el marc de l'ordenament legal internacional. Res de “respecte als afers interns” d'un estat, que era la resposta típìca i tòpica de l'etapa de la Guerra Freda. Ara preval, el principi de R2P, acrònim de l'anglès Responsibility to Protect, i que justifica la intervenció de la comunitat internacional quan un estat ataca a la seva pròpia població –i, dit sigui de passada, amenaça amb estendre la crisi als estats veïns, o al conjunt de la regió mundial on es troba-.

Naturalment no estic preveient un escenari d'enfrontament a l'estil balcànic (i que dit sigui de passada, sempre he considerat com un joc de nens en comparació als de l'estil ibèric, i a la història em remeto, tot i que sovint s'intenta amagar i manipular). També tenim el referèndum d'Escòcia, el canvi de la truita al Quebec, i el més que previsible canvi a la Comunitat Autònoma Basca, que pot tenir un impacte enorme, a nivell d'estat. I fins i tot l'estat lliure de Baviera, sembla que ja en té prou i diu que fins aquí ha arribat.

Si amb tot aquest escenari, els catalans i les catalanes, només quedem embadalits, i no gosem tirar endavant el nostre plet, és que potser no ens la mereixem, la independència. Però jo penso que sí, Que han estat moltes lluites, molts patiments, molts sacrificis, per arribar on ara estem arribant, però que encara ens falta una mica. Per això, tot i sabent que més que manifestacions i happenings diversos, el que realment compta és formar una majoria parlamentària que aprovi una Declaració Unilaterlal d'Independència, i passem a la següent casella, us convido a participar i a fer que les vostres amistats, si encara no ho tenen decidit hi assisteixin també.

Com ho deia un company de la facultat, sempre proper als sectors socialistes però catalanistes: “No si al final haurem de votar tots independència...”, i em preguntava, “t'ho passes bé, oi?”. Sí, com una batucada...