Les empreses transnacionals estan presents en gairebé tots els aspectes de la nostra vida. Condicionen com ens relacionem, com i què mengem, el preu de l’habitatge a la nostra ciutat, i si podem arribar o no a finals de mes. Aquestes empreses, que es defineixen com aquelles que les seves activitats operacionals tenen caràcter transnacional, sorgeixen principalment després dels anys setanta, un cop després que l’acord Breton Woods pràcticament fes possible la mobilitat del capital.
El debat que veiem avui en dia més candent respecte dels impactes d’aquests actors se situa en l’àmbit de la informació, tecnologies i xarxes socials, perquè empreses com Google o Meta s’han tornat gegants econòmics i tecnològics que superen de llarg les capacitats que els estats han tingut mai de vigilància i manipulació. És per aquest motiu que les regulacions de privacitat de dades o d’intel·ligència artificial que s’estan desenvolupant en l’esfera de la UE són particularment rellevants.
La regulació de les grans empreses tecnològiques suposa un repte perquè no desenvolupen activitats en un territori en concret i perquè són propietàries de prou dades per actuar a la pràctica com un estat. El problema més de fons, però, de regular les empreses transnacionals, i que es porta encarant des de fa dècades, és com ajusticiar empreses que també ostenten poders fàctics semblants als dels estats, però que a diferència de les tecnològiques, sí que duen a terme activitats productives en territoris concrets, i que són, per tant, molt menys abstractes. El quid de la qüestió és que continuem sense tenir regulacions o tribunals que responsabilitzin efectivament empreses d’aquesta envergadura en l’esfera internacional quan cometen vulneracions de drets humans o ambientals.
Empreses transnacionals, com Chevron, Monsanto o Repsol tenen a l’abast un munt d’eines jurídiques per fer valdre els seus interessos en l’àmbit internacional. Quan aquestes empreses inverteixen diners en un país del Sud Global, i l’estat del país en qüestió frustra aquest projecte perquè, per exemple, vol aplicar normatives més proteccionistes de la natura o els drets humans, les empreses es valen de clàusules en els tractats de comerç i inversió que possibiliten interposar laudes arbitrals a càmeres internacionals com la Cort Permanent d’Arbitratge de la Haia o el Centre Internacional d'Arranjament de Diferències Relatives a Inversions. I si aquestes càmeres arbitrals decideixen que l’estat és culpable i que ha d’indemnitzar l’empresa en milers de milions de dòlars, tindran les eines per aplicar aquesta “sentència”. Sovint, l’execució d’aquestes decisions per part de països del Sud Global condiciona la recepció de finançament per part d’institucions com l’FMI o el Banc Mundial.
Per altra banda, què passa quan la filial d’una empresa transnacional és culpable de desastres ambientals o humans? S’estan desenvolupant diverses normatives de diligència deguda que pretenen abordar aquest fenomen, sobretot en l’àmbit europeu, però la que es continua considerant prioritària per les comunitats afectades per empreses transnacionals i per gran part de la societat civil és el Tractat Vinculant d’Empreses Transnacionals i Drets Humans (Tractat Vinculant).
Fa gairebé deu anys que al Consell de Drets Humans de Nacions Unides s’aprovava la resolució 26/9, per la que es crea un grup de treball amb l’objectiu de redactar el Tractat Vinculant. L’objectiu és avançar respecte de les normes no obligatòries com els Principis Rectors d’Empresa i Drets Humans de Nacions Unides, sota el qual les empreses s’adhereixen i creen voluntàriament polítiques de Responsabilitat Social Corporativa. El Tractat Vinculant és l’esperança que algun dia existeixi una normativa que estableixi uns estàndards obligatoris per les empreses que actuen a diversos països, i que assegurin accés a la justícia per les persones afectades i un remei efectiu.
Després d’una setmana d’haver seguit la novena sessió del grup de treball del Tractat Vinculant que va acabar fa just una setmana, la valoració per part de les entitats, ONG i comunitats afectades és positiva. Així i tot, calen més mesures perquè en l’esborrany de tractat s'incorporin efectivament les veus dels països del Sud Global, i cal també reintroduir aspectes que s’han tret del text i que són essencials, com la primacia del dret internacional dels drets humans per sobre de tots els tractats d’inversió i comerç.
El debat que veiem avui en dia més candent respecte dels impactes d’aquests actors se situa en l’àmbit de la informació, tecnologies i xarxes socials, perquè empreses com Google o Meta s’han tornat gegants econòmics i tecnològics que superen de llarg les capacitats que els estats han tingut mai de vigilància i manipulació. És per aquest motiu que les regulacions de privacitat de dades o d’intel·ligència artificial que s’estan desenvolupant en l’esfera de la UE són particularment rellevants.
La regulació de les grans empreses tecnològiques suposa un repte perquè no desenvolupen activitats en un territori en concret i perquè són propietàries de prou dades per actuar a la pràctica com un estat. El problema més de fons, però, de regular les empreses transnacionals, i que es porta encarant des de fa dècades, és com ajusticiar empreses que també ostenten poders fàctics semblants als dels estats, però que a diferència de les tecnològiques, sí que duen a terme activitats productives en territoris concrets, i que són, per tant, molt menys abstractes. El quid de la qüestió és que continuem sense tenir regulacions o tribunals que responsabilitzin efectivament empreses d’aquesta envergadura en l’esfera internacional quan cometen vulneracions de drets humans o ambientals.
Empreses transnacionals, com Chevron, Monsanto o Repsol tenen a l’abast un munt d’eines jurídiques per fer valdre els seus interessos en l’àmbit internacional. Quan aquestes empreses inverteixen diners en un país del Sud Global, i l’estat del país en qüestió frustra aquest projecte perquè, per exemple, vol aplicar normatives més proteccionistes de la natura o els drets humans, les empreses es valen de clàusules en els tractats de comerç i inversió que possibiliten interposar laudes arbitrals a càmeres internacionals com la Cort Permanent d’Arbitratge de la Haia o el Centre Internacional d'Arranjament de Diferències Relatives a Inversions. I si aquestes càmeres arbitrals decideixen que l’estat és culpable i que ha d’indemnitzar l’empresa en milers de milions de dòlars, tindran les eines per aplicar aquesta “sentència”. Sovint, l’execució d’aquestes decisions per part de països del Sud Global condiciona la recepció de finançament per part d’institucions com l’FMI o el Banc Mundial.
Per altra banda, què passa quan la filial d’una empresa transnacional és culpable de desastres ambientals o humans? S’estan desenvolupant diverses normatives de diligència deguda que pretenen abordar aquest fenomen, sobretot en l’àmbit europeu, però la que es continua considerant prioritària per les comunitats afectades per empreses transnacionals i per gran part de la societat civil és el Tractat Vinculant d’Empreses Transnacionals i Drets Humans (Tractat Vinculant).
Fa gairebé deu anys que al Consell de Drets Humans de Nacions Unides s’aprovava la resolució 26/9, per la que es crea un grup de treball amb l’objectiu de redactar el Tractat Vinculant. L’objectiu és avançar respecte de les normes no obligatòries com els Principis Rectors d’Empresa i Drets Humans de Nacions Unides, sota el qual les empreses s’adhereixen i creen voluntàriament polítiques de Responsabilitat Social Corporativa. El Tractat Vinculant és l’esperança que algun dia existeixi una normativa que estableixi uns estàndards obligatoris per les empreses que actuen a diversos països, i que assegurin accés a la justícia per les persones afectades i un remei efectiu.
Després d’una setmana d’haver seguit la novena sessió del grup de treball del Tractat Vinculant que va acabar fa just una setmana, la valoració per part de les entitats, ONG i comunitats afectades és positiva. Així i tot, calen més mesures perquè en l’esborrany de tractat s'incorporin efectivament les veus dels països del Sud Global, i cal també reintroduir aspectes que s’han tret del text i que són essencials, com la primacia del dret internacional dels drets humans per sobre de tots els tractats d’inversió i comerç.