Enguany fa 100 anys que va néixer Jordi Carbonell, president d'Esquerra Republicana (1996-2004), una figura cabdal en la lluita pels drets nacionals i socials de Catalunya. Ho vam commemorar en un acte organitzat per la Fundació Josep Irla a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Es recorda la seva frase: "Que la prudència no ens faci traïdors", dita en moments en què la majoria de grups democràtics iniciaven les rebaixes d’una transició mal pactada amb els franquistes.
Malgrat això, darrere una inqüestionable posició socialdemòcrata i independentista, també hi havia una persona pragmàtica que sempre recordava que es podia ser minoritari si no s’era capaç de convèncer encara la ciutadania, però que mai s’hauria de tenir vocació marginal. Promotor clar de l’esquerra nacional no subordinada ni al món convergent ni al món socialista, entrà a ERC, el 1992, quan aquesta es definí independentista; i després formà tàndem amb Carod-Rovira en produir-se l’escissió d’Àngel Colom i Rahola cap a Convergència.
Abans que ell, en el càrrec de la presidència, l’havien precedit Heribert Barrera (1991-1995), Jaume Campdabadal (1995-96) i, després, el mateix Carod-Rovira (2004-08), Joan Puigcercós (2008-2011) i Oriol Junqueras (2011-2024). Cicles d’un màxim de quatre anys, dos, vuit, quatre, tres i 13, respectivament. Aquestes són les dades fredes dels cicles de presidència que han coincidit amb cicles polítics. El llançament de l’Esquerra independentista no violenta de l’etapa Colom-Barrera; l’encarrilament cap a l’Esquerra nacional emancipada de l’etapa Carod-Carbonell; la del govern catalanista d’Esquerra i reforma estatutària del període Puigcercós-Carod i Ridao-Puigcercós; la de l’encapçalament del moviment cap a l'exercici de l’autodeterminació i la participació en governs de coalició amb el centredreta, que havia adoptat finalment l’opció independentista, de l’etapa Rovira-Junqueras.
En cada període hi ha hagut moments ascendents i descendents o de paràlisi. El més llarg d’aquests cicles és el darrer, en què el president ha sofert quatre anys de presó i la secretària set anys d’exili. Ens trobem en un tombant electoral descendent de les opcions independentistes d’esquerra, d’ERC i encara més de la CUP, i de paràlisi amb forta abstenció del centredreta.
La pregunta que s’està fent la gent, que no té actituds de devoció personal, és per què els líders que han protagonitzat la fase positiva del darrer procés d’emancipació, no són conscients que hem canviat d’etapa social i política. Que el llegat que deixen fins ara és majoritàriament positiu, però que en diverses maneres de fer s’hi coven les causes del desengany electoral i militant posterior. Fa poc, l’historiador Josep M Muñoz escrivia a l’Ara: “Amb tot, hi ha dos actors principals del procés, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que, tot i admetre que s’ha entrat en una nova (i legítima) etapa, es resisteixen a abandonar –l’un potser de forma més explícita que l’altre– el lideratge de les formacions respectives, Junts i ERC.
La ferotge repressió política que una justícia venjativa ha exercit sobre tots dos pot explicar, en el camp personal, la seva voluntat de permanència a primera línia. Però políticament es fa difícil d’entendre, perquè la seva trajectòria està tan íntimament lligada al fracàs amb què va acabar el procés, que costa de creure que estiguin legitimats per a una etapa realment nova, en què el conjunt del sobiranisme extregui les lliçons del que va ocórrer i s’adscrigui, d'una vegada per totes, al principi de realitat. En el mateix sentit, es pronunciava fa poc el president Torra reconeixent-se part de la qüestió quan deia que els qui havien estat al davant del procés que havia de dur a la independència, i no van saber o poder executar, no tenien cap credibilitat en encapçalar una nova etapa on ja havien canviat d’estratègia o no podien vendre la represa de la mateixa estratègia anterior.
En contra del que opinen cada cop més analistes externs i la militància interna, a cor obert o en cercles íntims, assistim a una fuga endavant a l’estil Thelma i Louise, on Puigdemont avança el congrés amb dues finalitats clares: una, rematar la guerra d’extinció decretada contra Esquerra, ara que analitzen que està acabada; i dues, evitar que qualli l’organització de la dissidència, que amb la boca petita reclama al món postconvergent abandonar la cursa cap a la marginalitat, de la qual parlava Carbonell, passant a recollir les engrunes dels ressentits republicans mentre es deixen escapar cap a l’abstenció o cap al PSC d’Illa, la bossa gran de l’electorat cansat de les performances de can Boye.
I per adobar-ho, el president legítim, president del Consell de la República, president in pectore de Junts, ara vol presidir un Govern a l’ombra a Illa. I fent perviure un relat de confrontació simbòlica amb l’Estat i de confrontació real amb Esquerra, que ha contribuït al desengany general, però sense donar cap rèdit electoral a Junts que no sigui mantenir-se en percentatge, perdent centenars de milers de vots cap a l’abstenció. Molt lluny de les abassegadores majories pujolistes, que no tornaran.
I què ofereix a Esquerra i el país la continuïtat d’Oriol Junqueras? Podent situar-se en un paper d’inspirador de la mirada llarga dels republicans, s’obliga a passar un balanç que ja no és només blanc. Per cert, havent-se escapat de la seva avaluació en un consell nacional. Què n’hem fet del “junquerisme és amor”? Induir una resposta tèbia o nul·la als debats ideològics i tàctics d’aquests darrers set anys de foc creuat contra ERC d’autèntics killers com el PSOE i Junts. Per por de no espatllar possibles acords a banda i banda, el silenci més desesperant de la direcció republicana, fins fa poc, ha destrempat multitud d’electors i irritat molts militants, entre els quals em compto.
Si l’alternativa a aquests silencis tàctico-comunicatius era avalar per activa o passiva, collonades de bandera blanca, basades en la sàtira o l’autovictimisme de baixa estofa, tenim una peça del llegat francament deplorable. Què més ens queda? Ha dit Junqueras: "El partit s’ha d’assemblar al país". Bona frase si la seva aplicació es fa amb correcció.
Primer, sabent que el país que importa a ERC és el de les classes populars, no el que inclou els poders fàctics, es diguin gran patronal o jerarquia eclesiàstica. Segon, l’estratègia s’aplica bé en confeccionar llistes amples municipals entorn d'un programa, però l’estratègia falla quan en altres llistes nacionals es fa una mena de sumatori d’especialistes en segments electorals concrets i que només es preocupen del “seu” tema, amb la sensació que ERC ha esdevingut una amalgama de corporativismes incapaços d’entomar un missatge compartit socialdemòcrata i nacional en què se senti reflectit el cos central de les classes populars. En definitiva, s’ha fabricat una macedònia i no una maionesa ben lligada. Tercer, si hem de fer cas d’algun portaveu oficiós del junquerisme, a ERC només li queda l’opció de competir i cooperar amb els socialistes. I encara que ara mateix podria semblar-ho, vista la deriva populista de part de la direcció de Junts, consagrar aquesta opció és descarrilar del tot el fil roig de l’esquerra nacional, la seva emancipació en relació a l’esquerra sucursal i a la dreta nacionalista.
La part negativa del llegat, si no es rectifica, continua en no donar la cara davant aquests greus dèficits polítics que són un autèntic llast per al futur republicà; anar fent salts tacticistes com negar-se a pactar una transició amb la direcció actual; estar preparant amb suport de destacats membres alliberats de la direcció aquesta candidatura des de fa mesos i ara voler fer creure que és la de Junqueras contra la direcció; anunciar al poble i no a la militància, d'amagat de la direcció col·legiada, la voluntat de continuisme; i acabar amb una maniobra de mala partitocràcia, en voler avançar un congrés ja planificat i que com a molt s’avançaria tres setmanes, reglament en mà, només per provocar desgast i evitar el debat.
Així que, Junts té un congrés a l’octubre on sembla que s’entronitzarà el perdedor de tres eleccions autonòmiques com a líder. Ja s’ho faran. Però penso que és dolent per a l’espai postconvergent i per a Catalunya qualsevol retard en el retorn a la centralitat del centredreta i l’assumpció d’un conflicte de posicions amb Espanya que ja no tindrà l’èpica de les jugades mestres. Esquerra tindrà el congrés el novembre, dues setmanes endavant o endarrere. Hi haurà tres candidatures: la dels partidaris d’una Esquerra subordinada a Puigdemont; la dels partidaris d’un Esquerra subordinada, de facto, als socialistes i la d’una Esquerra que no vol perdre el fil roig de l’Esquerra nacional.
Per cert, aquests que canten les absoltes als republicans en nom de la suposada unitat independentista, com Lluís Llach, obliden una dada freda i essencial. ERC representa els sectors populars des del 1931. La seva defensa implica una aferrissada lluita de classes a escala municipal. I ho saben bé els nostres alcaldes, regidors i seccions locals.
A la Catalunya interior, ERC és l’alternança al poder històric del centredreta de CiU/Junts. I a la Catalunya metropolitana, ERC és, o hauria de ser, l’alternança al poder del centredreta del PSC. El 2011, en un moment fluix, ERC tenia 589 llistes,1.384 regidors i 146 alcaldies. I vam reflotar clarament. Des del 2023, Esquerra té 804 llistes, 2.895 regidors i 329 alcaldies. Algú creu que l’autèntica lluita de classe que es produeix davant del model de ciutats i pobles (desarrollisme, privatitzacions, habitatge, treball precari, serveis bàsics...) amb 800 punts de conflicte polític i social arreu del país no s’imposarà als intents de satel·lització que puguin fer Junts o PSC? De com acabi el pròxim congrés d’ERC, es reforçarà aquesta direcció o es debilitarà.