Suposo que no seria qualificat de gaire objectiu un reportatge sobre l’església catòlica on només es parlés de l’Opus Dei, dels Legionarios de Cristo, dels Neocatecumenals (kikos), de Comunión y Liberación o d’Abogados Cristianos. O bé que s’hi afirmés que “catòlics i Opus Dei signifiquen el mateix”, sense immutar-se. O, fins i tot, que per il·lustrar el documental amb protagonistes acreditats del catolicisme es fes un seguiment exclusivament de les activitats d’Antonio M. Rouco Varela o bé d’Antonio Cañizares Llovera, representants destacats de l’integrisme ultraconservador catòlic i que se’ls entrevistés.

El mateix nivell d’absència d’objectivitat tindria un reportatge sobre les relacions entre catolicisme i política en el qual no es digués ni mitja paraula del bisbe Pere Casaldàliga, del sacerdot Joan Alsina assassinat pels pinochetistes o bé de la teologia de l’alliberament. I que no s’esmentés tampoc cap nom emblemàtic com el cardenal Vidal i Barraquer, el canonge Carles Cardó o l’abat Escarré, sense parlar de Josep Armengou, Ramon Muntanyola o Josep Sanabre. O bé del paper històric de Montserrat i l’abat Cassià Just  i tants i tants altres centres de culte catòlics, amb els seus responsables de base al capdavant, compromesos en el combat civil, democràtic i nacional per la llibertat i contra la dictadura franquista.

Doncs això, i no una altra cosa, és el que ha fet TV3 amb el protestantisme, amb el programa de 30’ titulat “Poder i glòria”. L’emissió ha començat amb un parell d’afirmacions tant taxatives i sense matisos com inexactes: “A Catalunya, evangèlics i protestants és el mateix” i “l’església Elim de Girona és una església històrica”. El cert és que cada vegada hi ha més protestants que se senten incòmodes amb la denominació d’”evangèlics” i prefereixen continuar sent anomenats per com se’ls coneix històricament, és a dir, amb el nom precís de “protestants”. I estic convençut que, després d’aquest 30’, augmentarà encara més el nombre de protestants que no voldran ser identificats amb l’apel·latiu d’evangèlics. 

D’altra banda, crida l’atenció que una església com l’Elim de Girona, fundada el 1990, sigui presentada com a “històrica”. “Històriques” són les esglésies protestants fundades aquí a partir de 1868 i que representen les denominacions del protestantisme establert i arrelat a Europa, amb tota la riquesa de la seva diversitat teològica, litúrgica, organitzativa i fins i tot lèxica. Parlo de presbiterians, calvinistes o reformats, luterans, anglicans, metodistes, baptistes i assemblees de germans, totes les quals han donat teòlegs destacats al cristianisme. Altres denominacions posteriors mereixen tot el respecte del món, però en cap cas no poden ser qualificades les seves esglésies com  a “històriques”.

De què i de qui ha parlat TV3? Doncs dels grups neopentacostals, la darrera fornada de cristians autodenominats “evangèlics”, integrats gairebé en tota la seva integritat per persones procedents de la immigració llatinoamericana i molt influïts per l’ultraevangelicalisme dels Estats Units. En aquests casos, per a algú vingut aquí com a immigrant, aquesta modalitat d’església i de culte esdevé un espai fonamental d’acolliment i solidaritat, on trobar gent del teu mateix país i donar continuïtat així a la teva identitat d’origen, amb el teu mateix idioma, i que s’expressa amb uns llenguatges culturals ben diferents i allunyats dels que són habituals en el protestantisme històric europeu, d’Oslo a Berlin, de Londres a Ginebra, de Tolosa a Zúric, amb un format de culte més proper al show televisiu, a l’espectacle d’un reality, en el qual l’estrella inqüestionable és el pastor i no la Bíblia. I, diguem-ho tot, on costa de veure alguna mena de lligam amb Luter, Müntzer, Calví, Crammer, Bunyan o Wesley. 

Els cultes neopentacostals emesos per TV3 incorporaven tota una estètica de plató televisiu on el pastor-artista hi acaparava tot el protagonisme, amb afirmacions més que discutibles des del punt de vista científic i també amb interpretacions ben singulars de les escriptures, cultes en els quals els creients assistents es limitaven a respondre amb monosíl·labs les afirmacions del pastor-star, assentint amb el cap, repetint-ne algunes frases, cantant o movent-se al ritme de la música escollida per a l’ocasió, enmig d’un recital d’exclamacions, plors i gesticulacions diverses. Tot això abans o després de l’arribada dels “miracles”, alguns dels quals realment sorprenents, com el d’aquella bona dona a qui, després d’haver-li extirpat l’úter, s’assegurava que se li havia tornat a reproduir... però el pastor, que duu 20 anys aquí sense ni dir un mot en català, no ha fet possible cap miracle lingüístic per a l’aprenentatge d’idiomes, encara.

Els nivells d’incultura religiosa existents al nostre país són paorosos, però és preocupant que una televisió pública no s’atengui a uns plantejaments mínims exigibles, com ara deixar ben clar que, de cap de les maneres, el moviment més “evangelical” que no pas “evangèlic” no és representatiu de la totalitat del protestantisme, com l’Opus Dei no ho és del catolicisme. No hauria anat malament que, a TV3, abans d’emetre el 30’, haguessin fet una ullada a qualsevol dels programes de Néixer de nou que, des de fa més de 30 anys, emet una televisió que es diu TV3 sobre l’actualitat i les activitats del protestantisme català.

El reportatge reforça un dels tòpics històrics de l’integrisme catòlic i del nacionalcatolicisme, com ara que el protestantisme és una religió d’estrangers i per a estrangers. I, si hem de fer cas del 30’, sembla que el Déu dels evangèlics només entén el castellà. Els evangèlics, els protestants, doncs, segons TV3, són tots d’extrema dreta i tots els seus cultes, tal com van aparèixer en pantalla. En fi, tots els esforços de tants anys per normalitzar al nostre país, a la societat catalana i en l’espai públic, un protestantisme seriós, sòlid i homologable a escala europea, se’n poden veure ressentits molt negativament per emissions com aquesta.

Esglésies així, modalitats de culte i perfils de pastors com els del programa de TV3 són els més nombrosos i els que més creixen, simplement perquè el que més creix aquí és la immigració d’origen llatinoamericà, on aquest tipus de cristianisme està en expansió. Un cristianisme que fa una utilització política del mot “evangèlic” i en segresta el veritable sentit monopolitzant-ne l’ús per als interessos més extremistes de la dreta més conservadora representada per Donald Trump.

Ciacomo Ciccone, president de l’Aliança Evangèlica Italiana, després d’imatges vergonyoses del president nord-americà comparant-se amb Jesucrist i envoltat de pastors, ha denunciat el comportament del predicador Franklin Graham i de Paula White, consellera espiritual de Trump, de “blasfem i sacríleg”. Feliçment, no tot el protestantisme nord-americà és reaccionari, com ho demostrà la intervenció de Mariann Edgar Budde, bisbessa anglicana de la diòcesi de Washington, a la catedral nacional de la capital dels Estats Units, en la presa de possessió de Trump.

Mentrestant, aquí, els protestants catalans continuen la seva tasca diària, sense fer soroll públic ni convertir la seva fe en un espectacle. I tenen totes les professions possibles, tots els oficis, com tothom. Són pagesos i pescadors, mecànics i fusters, treballen a la indústria o al comerç, són jutges, advocats, periodistes, directors de ràdio, crítics d’art, cantants, cirurgians, metges, infermeres, directors d’hospitals, executius d’esdeveniments esportius professionals i d’elit, editors, empresaris, mestres, professors, catedràtics, etc. I fa 60 anys que van fundar la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya per a l’edició i difusió de les escriptures en llengua catalana, 58 que publiquen, en català, la revista Presència Evangèlica, i simpatitzen amb la diversitat d’opcions polítiques catalanes de tradició democràtica. Però res de tot això no va sortir diumenge a TV3. 

Segur que, ara mateix, ja deuen estar treballant en un programa sobre els grups ultracatòlics, és a dir, sobre el catolicisme, i un altre sobre el protestantisme català, aquell que es reconeix en la memòria d’un Pere Galès que molts “evangèlics” deuen ignorar qui és; en tota l’aventura col·lectiva que arrencà a Maó, amb F. Tudurí de la Torre, un llunyà dia de tardor de 1868 i en el protestantisme que patí repressió, afusellaments, exili i presó per part de Franco, com bé saben noms com Samuel Vila, Enric Capó o Àngel Cortès, que, en no ser ja entre nosaltres, s’han estalviat de veure el programa. I, mentre  preparen aquests nous reportatges, els meus amics protestants van refent-se de la barreja d’estupefacció, indignació i vergonya que els va ocasionar la visió del programa “Poder i glòria”, a TV3.