Temps era temps, els partits catalanistes apostaven totes les fitxes a la transició política postfranquista i somiaven amb un estat espanyol on la diversitat fos acceptada i on a poc a poc Catalunya assolís cotes d’autogovern semblants a les dels Länder alemanys o els estats federats dels EUA. El camí passava per un degoteig de concessions que s’havien d’arrencar, una a una, cada cop que l’aritmètica parlamentària atorgués un paper decisiu als partits catalans.
El somni s’esberlà ben aviat, quan les forces centrípetes de l’Estat van actuar amb contundència per desfer el miratge i per deixar clar que l’Espanya “Una, Grande y Llibre” continuava ben viva, ara transformada en una democràcia de baixa intensitat amb els poders fàctics, econòmics, judicials i mediàtics en mans dels mateixos de sempre. Tanmateix, el peix al cove va tenir un cert èxit, i Catalunya va aconseguir alguns èxits i avenços importants en l’autogovern quan els seus vots resultaven necessaris per sumar majories al Congrés.
La fórmula, però, va acabar per esgotar-se quan l’establishement espanyol va percebre que la cosa havia anat massa lluny. L’autogovern català alimentava els desitjos d’independència i calia redreçar una dinàmica que podria posar en perill la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Així, es va iniciar un procés recentralitzador important, acompanyat per un embat ben planificat i orquestrat contra la llengua, la cultura i el poder econòmic i polític de Catalunya, que s’inicia amb Aznar, s’aprofundeix amb Rodríguez Zapatero i s’accentua amb Rajoy. La irrupció de Ciutadans, la retallada de l’Estatut, els atacs contra la immersió i la desaparició del sistema financer propi responen a aquest procés de recentralització.
Tot plegat provocà l’eclosió de l’independentisme a Catalunya, alimentada per la constatació de la impossibilitat metafísica d’una Espanya plural i respectuosa de la diversitat. El clímax arriba l’octubre de 2017, quan l’objectiu es toca amb la punta dels dits però s’escapoleix per la incapacitat d’uns i la repressió salvatge dels altres. Després de la desfeta, la recomposició del panorama polític en va anar produint de mica en mica d’aleshores ençà, fins a arribar als nostres dies, quan tots els partits independentistes amb representació parlamentària han renunciat explícitament o implícita a la independència –operativa i no programàtica– i han tornat de més o menys grat al peix al cove dels noranta.
L’espectacle d’aquesta setmana, amb líders independentistes celebrant com a gran victòria la rebaixa de l’IVA de l’oli, o l’enèsim anunci del traspàs de Rodalies –que aquest cop sí que sí, que no ens tornaran a enredar–, costen de digerir. El bany de realitat és tan contundent que el desànim ja s’ha fet part de l’ADN del votant català que aspira a un Estat propi. La independència no hi és ni se l’espera. Els partits han acceptat la premissa de que només s’hi pot arribar mitjançant un acord amb Espanya que permeti un referèndum. La qual cosa equival a dir que és impossible, perquè Espanya no ho acceptarà mai (com ens van repetir durant anys els líders independentistes).
Es pot avançar per la via del peix al cove? Difícilment. L’estructura constitucional de l’estat espanyol implica que totes les competències són de l’Estat, que les cedeix discrecionalment a través de lleis orgàniques com els estatuts d’autonomia, però les pot recuperar amb una senzilla votació al Senat. No hi ha cap avenç irreversible en l’autogovern. L’únic blindatge és la independència, i avui és una meta que s’allunya com les fronteres de l’univers després del Big Bang.
El somni s’esberlà ben aviat, quan les forces centrípetes de l’Estat van actuar amb contundència per desfer el miratge i per deixar clar que l’Espanya “Una, Grande y Llibre” continuava ben viva, ara transformada en una democràcia de baixa intensitat amb els poders fàctics, econòmics, judicials i mediàtics en mans dels mateixos de sempre. Tanmateix, el peix al cove va tenir un cert èxit, i Catalunya va aconseguir alguns èxits i avenços importants en l’autogovern quan els seus vots resultaven necessaris per sumar majories al Congrés.
La fórmula, però, va acabar per esgotar-se quan l’establishement espanyol va percebre que la cosa havia anat massa lluny. L’autogovern català alimentava els desitjos d’independència i calia redreçar una dinàmica que podria posar en perill la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola. Així, es va iniciar un procés recentralitzador important, acompanyat per un embat ben planificat i orquestrat contra la llengua, la cultura i el poder econòmic i polític de Catalunya, que s’inicia amb Aznar, s’aprofundeix amb Rodríguez Zapatero i s’accentua amb Rajoy. La irrupció de Ciutadans, la retallada de l’Estatut, els atacs contra la immersió i la desaparició del sistema financer propi responen a aquest procés de recentralització.
Tot plegat provocà l’eclosió de l’independentisme a Catalunya, alimentada per la constatació de la impossibilitat metafísica d’una Espanya plural i respectuosa de la diversitat. El clímax arriba l’octubre de 2017, quan l’objectiu es toca amb la punta dels dits però s’escapoleix per la incapacitat d’uns i la repressió salvatge dels altres. Després de la desfeta, la recomposició del panorama polític en va anar produint de mica en mica d’aleshores ençà, fins a arribar als nostres dies, quan tots els partits independentistes amb representació parlamentària han renunciat explícitament o implícita a la independència –operativa i no programàtica– i han tornat de més o menys grat al peix al cove dels noranta.
L’espectacle d’aquesta setmana, amb líders independentistes celebrant com a gran victòria la rebaixa de l’IVA de l’oli, o l’enèsim anunci del traspàs de Rodalies –que aquest cop sí que sí, que no ens tornaran a enredar–, costen de digerir. El bany de realitat és tan contundent que el desànim ja s’ha fet part de l’ADN del votant català que aspira a un Estat propi. La independència no hi és ni se l’espera. Els partits han acceptat la premissa de que només s’hi pot arribar mitjançant un acord amb Espanya que permeti un referèndum. La qual cosa equival a dir que és impossible, perquè Espanya no ho acceptarà mai (com ens van repetir durant anys els líders independentistes).
Es pot avançar per la via del peix al cove? Difícilment. L’estructura constitucional de l’estat espanyol implica que totes les competències són de l’Estat, que les cedeix discrecionalment a través de lleis orgàniques com els estatuts d’autonomia, però les pot recuperar amb una senzilla votació al Senat. No hi ha cap avenç irreversible en l’autogovern. L’únic blindatge és la independència, i avui és una meta que s’allunya com les fronteres de l’univers després del Big Bang.