L'assassinat del nen d'11 anys a Mocejón (Toledo) ha estat perpetrat per un jove que en tenia 20, segons sembla, en ple deliri psicòtic: "L'altre jo em deia que el matés", ha afirmat en la seva declaració un cop detingut. La notícia és, en primer lloc, la mort d'un nen innocent que ha segat també la vida i la seva família; en segon lloc, el fet que algú en aquest deplorable estat de salut mental pogués ser pel carrer, i sols en tercer lloc, el que ha estat notícia aquests dies: el fet que s'hagués viralitzat la falsa dada de què l'assassí era magribí.
La política ha emprat aquest rumor fals per llançar-se altre cop els plats pel cap, perquè en realitat la bola és més aviat sofisma i cortina de fum. És sofisma perquè amaga una veritat, com succeeix amb tots els sofismes des de l'antiguitat: un important percentatge dels joves que arriben a Espanya sense acompanyament familiar, els coneguts com a menes, pateixen malalties mentals producte de l'herència genètica, les addiccions pròpies o dels progenitors i els maltractaments soferts de mà de tants del seu entorn. Arriben aquí malmesos i en molts casos acaben també fent mal.
No cal criminalitzar-los però tampoc negar l'evidència. Una evidència que permet nodrir la dada vertadera (un jove de vint anys ha matat un nen d'11) amb una altra de falsa, perquè el jove i delirant assassí aquest cop era espanyol, i ja s'han encarregat els mitjans de dir-ho mil cops, com mai ho fan quan l'origen és estranger.
Però el cas és també una cortina de fum. Mentre parlem del nen i el jove i del rumor fals - i de qui el reforça o se n'aprofita-, no ho fem sobre Pedro Sánchez i la seva dona, o sobre el finançament singular per Catalunya, que tornarà a incendiar la tardor, com ja ha promès que farà el PP després de prendre's vacances. Unes vacances que han acabat en tragèdia per al petit que jugava a futbol fa uns dies i que ja mai arribarà a ser gran.