El temps viscut és fet de rituals i l'u de gener al matí, entre els salts d'esquí i els valsos de Viena, la tradició diu que cal resseguir els noms dels primers nadons de l'any. I ja en fa uns quants que la llista arriba amb debat i una certa polèmica perquè bona part dels noms fan pensar que els nounats són fills de pares i mares d'origen immigrant. Aquest any els primers nascuts a Catalunya han sigut el Zakaria i la Dayla Mia. Afegint-hi els que han arribat més puntuals a cada regió sanitària hi ha també un Àlex, un Abdul Jabbar, un Pau, un Yasmín i un Yousaf.

Predir el futur és impossible, però si alguna ciència social s'aproxima amb garanties a la futurologia és la demografia. Els testos s'assemblen a les olles i poques coses marquen més el futur d'un país que l'evolució dels seus cicles demogràfics. Qui neix, qui mor, qui arriba i qui se'n va. El país canvia, és evident, i fa dècades que la immigració altera el color, la llengua, els costums i les pregàries de barris, ciutats i pobles. El país canvia, per bé i per mal, però no hauria d'estranyar massa que un cas de sociologia recreativa com el dels primers nadons de l'any generi una certa angoixa entre alguna gent. El país canvia, és inevitable, però els canvis mai no són del gust de tothom i menys encara si són profunds i accelerats.

El debat sobre la immigració, pensar-la pel bé de tothom, dels vells i dels nous catalans, és sempre incòmode i delicat. Arguments sobre nosaltres i sobre els altres que conjuguen l'esperança de la integració amb el fantasma del diferent i la temptació del boc expiatori. Una qüestió literalment complexa que posa en joc mil i un factors interrelacionats. Una conversa reflexiva perquè els arguments i el to del debat col·lectiu afectaran el comportament del subjecte protagonista. El debat és incòmode i delicat, per fer-lo amb bisturí i evitant els cops de destral, però absolutament necessari. Pretendre que tot anirà bé amb un somriure bonista és gairebé tan estúpid com desitjar que torni una Catalunya autèntica més enyorada que real o deixar anar la bilis racista de l'amargat.

El nom dels primers nadons catalans de 2023 és l'indici d'un daltabaix demogràfic, però no ben bé del que sembla a primer cop d'ull. Fa tres dècades que Catalunya viu una onada migratòria intensa provinent d'arreu del món. Els nous ciutadans del país són majoritàriament joves que es casen i tenen canalla. Més de quatre de cada deu naixements a Catalunya tenen un dels dos pares, o tots dos, de nacionalitat estrangera. Els buits sempre s'omplen i si això està passant, model econòmic a banda, és perquè els joves nascuts a Catalunya tenen una de les taxes de natalitat més baixes del planeta.

La llista de raons és llarga i acostuma a girar al voltant de la precarietat laboral. Els salaris són baixos, la inestabilitat laboral és alta i tenir nens és car. I deu ser veritat, però els immigrants tenen taxes d'atur i precarietat més altes, amb salaris més baixos, i no per això deixen de construir famílies. Alguna cosa falla i el descrèdit del compromís barrejat amb un hedonisme d'anar per casa potser haurien de ser a la llista d'arguments. Els valors tous desapareixen davant dels valors durs com si fossin moneda falsa. El món líquid s'escola avall.

El continent africà doblarà la població els trenta anys vinents (de mil dos-cents a dos mil cinc-cents milions) mentre Europa envelleix a marxes forçades. La immigració i els canvis socials al nord de la Mediterrània són inevitables. Arreu del continent, a Catalunya també, caldrà gestionar-los per aconseguir la màxima cohesió possible aprofitant l'energia i la saba nova dels nous europeus. Fer-ho assumint les tensions i les dificultats que es generaran, però conscients que l'únic camí possible és la construcció de societats compartides. Fer-ho des de la convicció que Europa té valor i valors, fer-ho des de la mateixa tradició i amb una natalitat més sana, seria un punt de partida millor que l'actual.