El concepte, per si sol, ja grinyola. Saps de qui et parlo o no? És la dona d’aquell empresari tan important. La del president de la comunitat de veïns, la de l’alcalde o la del famós de torn. Tot homes, per cert. Ser la dona d’algú ens situa sempre en un segon pla. I si aquí li afegim la maleïda frase que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona, la cagada és màxima. Per darrere, pràcticament mai al davant i poques vegades al costat. La mateixa cançoneta de sempre. I el fet de ser d’algú, de pertànyer a un home, sense que ningú t’ho hagi preguntat abans. Donar-ho per fet, quan tu no et sents propietat de res, només companya de vida o de llit d’una altra persona. Tu, que vols mantenir la teva independència i la teva pròpia identitat. I els altres, que insisteixen a enganxar-te l’etiqueta al davant per deixar clar que tens "amo". 

En ser dona d’algú, de vegades hi va associat allò tant antic de la dona "florero". Aquell estereotip de dona que no treballa, que viu per i pel seu físic i que manté un estatus social gràcies al seu home. La que passegen per lluir i a qui demanen que parli poc. Amb silenci i un gran somriure ja fa la seva funció. Un terme carrincló i ofenedor a parts iguals. I una realitat que molts cops distorsionada ha anat evolucionant en tots els sentits. Sobretot des de la irrupció de les xarxes socials. Amb personatges que mostren les seves vides de luxe, els seus viatges de somni i físics passats pel filtre que alguns anhelen a qualsevol preu. Quan molts i moltes joves es volen convertir en creadors de continguts per no haver de treballar, s’equivoquen. Viure de la imatge no té res d’envejable. I avui, hi ha moltes d’aquestes dones que han deixat el "florero" per guanyar-se millor la vida que les seves parelles.

Segurament són comentaris sense mala fe, però com tantes altres frases que deixem anar sense pensar i que haurien de passar a la història. I com tantes altres situacions que més enllà d’abolir-se, continuen més presents que mai. La nostra societat manté uns tics i uns vicis que no acabem de netejar encara que rasquem fort. Al món de l’esport en trobem uns quants exemples. Si bé ja hem aconseguit reformular els balls de noies amb poca roba als descansos dels partits de bàsquet, en altres esdeveniments com les curses de motos de primer nivell encara són les noies les que aguanten el paraigua als pilots. Que ells no pateixin una insolació. Elles, com si han d’agafar una pneumònia. Em direu que són les marques, que pensen que en vendran més, o la televisió, perquè la imatge és el que compta. O fins i tot que són elles les que s’hi haurien de negar. Però qui ha de prendre la decisió, i no està per la feina, és l’organització. 

Tot es tracta de voluntat. De canviar les coses. Però sobretot de poder decidir si et vols exposar o no. De triar el moment i d’elegir què volem ser, i fins i tot, respectar que l’opció sigui el de dona "florero". Aquests dies s’està debatent sobre on posa el focus la televisió durant les curses de Fórmula 1. El pilot Carlos Sainz lamentava que en moments importants del gran premi de Singapur les càmeres de televisió van oblidar l’esport per centrar-se en les parelles dels automobilistes. També ha passat aquesta setmana amb la parella del tenista Jannik Sinner durant el torneig de Viena. Una atenció que en cap cas ha estat a petició de les protagonistes reals d’aquest esdeveniment i que pel que sembla tampoc ha agradat gaire als esportistes. Potser perquè són ells els que deixen de ser el centre d’atenció. En qualsevol cas, tornar al passat i buscar la dona "de" per captar l’atenció del públic, fa pensar que el que realment grinyola és l’espectacle esportiu en si.