Aquests dies hem vist estampes curioses. Barcelonins fent-se selfies a la Diagonal amb tractors de fons i milers de pagesos travessant el país de punta a punta reivindicant la dignitat d’un ofici que és essencial per la nostra supervivència. Les fotografies han fet la volta al món i han omplert diaris i hores de tertúlies a les ràdios i televisions.
La pagesia ha dit prou en un tsunami de protestes i reivindicacions que de tan àmplies que són corren el risc que costin de digerir i aterrar. Demanen que se’ls redueixi la burocràcia, alerten que s’estan quedant sense relleu generacional i pateixen la competència deslleial dels països que no han de complir amb els estàndards europeus que a ells sí que els exigeixen. Una bateria de protestes que el mateix govern i els partits de l’oposició admeten que tenen poc marge de maniobra per revertir la seva situació. Al·leguen que la majoria d’aquestes reivindicacions no són competència seva, però asseguren que estan al costat de la pagesia.
Tinc la sensació que ara tothom se solidaritza amb la causa sense ser massa conscients que sí que poden canviar moltes coses. Com a consumidors podem començar per ser conscients que som el que mengem. Donem suport a la pagesia, però, en canvi, cada vegada mengem més fruita i verdura que es produeix a milers de quilòmetres d’aquí. I ja no és només una sensació, ho demostren les dades oficials. Segons el ministeri, aquest 2023 Espanya ha comprat un 12% més de fruites, verdures i llegums que venien de països estrangers. I de tots els aliments que hem importat gairebé la meitat, el 48%, ha vingut de països de fora de la Unió Europea. Estem comprant bàsicament cítrics com taronges i mandarines però també alvocats i altres fruites tropicals. Són els efectes de voler menjar fruita de fora de temporada tot l’any i a un preu més econòmic. Parlem de fruites i verdures que venen de Costa Rica, del Marroc o del Perú. I això té conseqüències a casa nostra i també a milers de quilòmetres d’aquí. A Catalunya perquè asfixia una mica més als pagesos i als països d’origen perquè darrere d’aquests aliments moltes vegades hi ha explotació laboral i de recursos naturals.
No és un fenomen nou. Fa anys que passa amb la roba que comprem i ara les dades demostren que cada vegada passa més amb el menjar. Com a consumidors toca repensar com ens alimentem i si realment volem defensar la sobirania alimentària. Haurem de tornar a reivindicar allò del “pensa globalment i actua localment”.
La pagesia ha dit prou en un tsunami de protestes i reivindicacions que de tan àmplies que són corren el risc que costin de digerir i aterrar. Demanen que se’ls redueixi la burocràcia, alerten que s’estan quedant sense relleu generacional i pateixen la competència deslleial dels països que no han de complir amb els estàndards europeus que a ells sí que els exigeixen. Una bateria de protestes que el mateix govern i els partits de l’oposició admeten que tenen poc marge de maniobra per revertir la seva situació. Al·leguen que la majoria d’aquestes reivindicacions no són competència seva, però asseguren que estan al costat de la pagesia.
Tinc la sensació que ara tothom se solidaritza amb la causa sense ser massa conscients que sí que poden canviar moltes coses. Com a consumidors podem començar per ser conscients que som el que mengem. Donem suport a la pagesia, però, en canvi, cada vegada mengem més fruita i verdura que es produeix a milers de quilòmetres d’aquí. I ja no és només una sensació, ho demostren les dades oficials. Segons el ministeri, aquest 2023 Espanya ha comprat un 12% més de fruites, verdures i llegums que venien de països estrangers. I de tots els aliments que hem importat gairebé la meitat, el 48%, ha vingut de països de fora de la Unió Europea. Estem comprant bàsicament cítrics com taronges i mandarines però també alvocats i altres fruites tropicals. Són els efectes de voler menjar fruita de fora de temporada tot l’any i a un preu més econòmic. Parlem de fruites i verdures que venen de Costa Rica, del Marroc o del Perú. I això té conseqüències a casa nostra i també a milers de quilòmetres d’aquí. A Catalunya perquè asfixia una mica més als pagesos i als països d’origen perquè darrere d’aquests aliments moltes vegades hi ha explotació laboral i de recursos naturals.
No és un fenomen nou. Fa anys que passa amb la roba que comprem i ara les dades demostren que cada vegada passa més amb el menjar. Com a consumidors toca repensar com ens alimentem i si realment volem defensar la sobirania alimentària. Haurem de tornar a reivindicar allò del “pensa globalment i actua localment”.