Aquest diumenge, a la Selva del Camp, al Baix Camp, es recuperarà l'aplec de Paretdelgada. Just aquest any fa 60 anys de l’últim. Si mirem enrere, els que es van fer entre els anys 1959 i 1964 en ple franquisme van ser tota una demostració de resistència cívica, política i cultural. Va ser allí on Raimon va actuar per primera vegada davant un públic massiu, Miquel Martí i Pol hi va guanyar un premi quan encara no el coneixia ningú o allà Joan Fuster va parlar per primera vegada, i va sistematitzar per escrit a Qüestió de noms, la idea de Països Catalans per definir la llengua compartida al Principat, les Illes, País Valencià, Catalunya Nord, la franja de Ponent i l'Alguer.
El pedagog Joan Triadú, el locutor Salvador Escamilla, l’historiador Jaume Sobrequés, el cineasta i cantant Miquel Porter Moix, el poeta reusenc Xavier Amorós, l’artista Grau Garriga, el lingüista Francesc de Borja Moll, o mossèn Ramon Muntanyola també van ser protagonistes d’aquelles cites que promovien selvatans com Isidre Fonts, Gabriel Xammar, o mossèn Daniel Barenys.
La història dels aplecs és estudiada per Agnès Toda, que farà el pregó de la cita de recuperació aquest dissabte, i també Joaquim M. Masdeu n’ha fet llibre recopilant tots aquests actes i la seva incidència en la recuperació del país. Tot plegat permet veure la capacitat i fortalesa d’aquella societat que es mobilitzava contra un règim que perseguia, arraconava, liquidava la cultura, la llengua, la nació. I des d’un poble com la Selva del Camp s’aconseguia que les primeres figures del país, i aquells que despuntaven, tinguessin una plataforma al voltant de la cita sardanista, que reunia literatura, fotografia, cine, llengua, i un activisme polític que trobava aixopluc i impuls entre una certa església i l’ombra de l’abadia de Montserrat.
Un dels episodis definitius que es recorden d’aquelles trobades és el de la tallada del fil del micro quan intervenia el cardenal i arquebisbe de Tarragona de l’època: Benjamín Arriba y Castro, enviat després que no hi deixessin participar l'abat Escarré demonitzat per les declaracions contra la dictadura que havia fet a Le Monde, per inaugurar un monument a Joan XXIII. Arriba y Castro feia missa i hi va parlar en castellà, i la tallada de micro va ser espontània. Raimon cantant Al vent es va endur tot el públic i Arriba y Castro es va quedar sol. Va ser l’últim aplec.
Aquest dissabte la colla sardanista Germanor que agafa el nom de l’associació que organitzava aquells els recuperarà, i el moment, per bé que no siguem en dictadura, ens recorda que certs tics franquistes no han acabat de desaparèixer. Es transformen en altres cossos hereus ideològicament i institucions.
Ara, 60 anys després, veiem com la corona fa la pinça amb Vox en contra de la unitat del català i beneeix com a Reial una acientífica acadèmia de la llengo baleá. Com si treballessin de manera coordinada, el partit d'extrema dreta planteja substituir la denominació català a l'Estatut per "llengües balears". Però què hi fa la Corona fent d'Acadèmia de la Llengua? Realment no saben quin és el seu paper. O potser sí, potser el saben a la perfecció des del decret de Nova Planta. Aquest menyspreu per la llengua que s’escampa de nou i en busca la desaparició.
Ja es poden fer aplecs arreu, ja, que per segons quines instàncies el temps va enrere.