En què consisteix la seducció de les ruïnes? L’escriptor alacantí Joan Benesiu acaba de publicar la seva nova novel·la Terminus (Periscopi Ed.) on en parla. Escriu: “Hi ha un atractiu en la decadència que té relació amb l’estatus de la bellesa en un indret inesperat”.
Aquests dies en què el País Valencià mira de refer-se de la desgràcia hem vist una gran onada de solidaritat, sí, però també hem vist que hi havia qui hi anava per veure la desgràcia i prou. Que hi anaven i que aprofitaven el marc de la desgràcia com a escenari de les seves fotos o vídeos per penjar-los a Instagram o a YouTube.
Ara València, però la llista és llarga. Com qui va a un escenari de guerra, que de tant veure’l al TN vol trepitjar per saber si la imatge que se n’ha fet s’ajusta a la realitat. A aquesta altra realitat que construïm i difonem els mitjans.
En una altra mena de viatges, quan fem turisme a una gran ciutat, com París, Londres o Viena, sovint busquem també retratar aquests grans monuments que hem vist en llibres, enciclopèdies o per la TV de petits, i que són les icones de cada ciutat.
Retratar les ruïnes, el fang, les canyes, els cotxes amuntegats i inservibles, retratar el fracàs. Benesiu a Terminus, com a altres novel·les com Serem Atlàntida o Gegants de gel, parla també d’Europa, de la perspectiva d’una Europa que podria fracassar.
Per això fa passar la protagonista per Hongria on un Viktor Orbán deixeble del trumpisme és mostra d’aquesta Europa fracassada. Aquest Orbán que no vol barreges amb gent d’altres continents, com si ja no n’hi hagués, i com tampoc volia Hitler.
Benesiu recull a Terminus el projecte de l’arquitecte Herman Sörgel que la dècada de 1920 volia assecar parcialment la Mediterrània amb un seguit de grans preses, ja sigui a Gibraltar, als Dardanels, o entre Sicília i Tunísia per aconseguir més terres per conrear i per viure. Era el que es coneixia com a projecte Panropa o Atlanropa.
Els nazis no el volien per què no volien que això facilités l’accés d’africans a Europa, però tampoc els guanyadors de la Segona Guerra Mundial, a qui Sörgel també va vendre la seva idea, van impulsar la idea.
Com d’altres que han fracassat. Benesiu recorda el projecte de Rita Barberà de prolongar l’avinguda Blasco Ibañez de València i destrossar el Cabanyal, o el Pla Voisin de Le Corbusier que es volia desfer del centre històric de París. El fracàs, que tots coneixerem o hem conegut a la vida, sigui a la laboral o a la sentimental.
No es pot esquivar. Que li preguntin a Carlos Mazón, per molt que la seva cursa per salvar la pell política enmig d’aquest paisatge de desolació i ruïna el dugui a tibar del calendari per mirar que els mesos facin oblidar la seva nefasta gestió de la prevenció i de la crisi. Potser trobarem gent que s’hi faci fotos-selfies pel carrer, com aquests que es fotografien davant del fang i els cotxes destrossats per la riuada.