En una política catalana més declarativa que efectiva, no afegir noves declaracions solemnes pot ser un bon senyal. En la seva darrera intervenció, el president Puigdemont va deixar dues idees que em semblen un punt de partida encertat: l’amnistia no resol el conflicte i Catalunya no viu en cap normalitat acceptable.

Convé considerar-les juntes. L’amnistia pot reparar conseqüències de la repressió i alleujar situacions personals injustes, però no resol la qüestió política que les va originar. I la normalitat proclamada pel poder estatal no és la normalitat que anhela la societat catalana. Després hem sabut que el president no sembla voler precipitar la tornada ni barrejar-la amb el procés electoral. Em sembla una bona notícia. Algú ha de donar sentit de país a l’acció política, i penso que aquesta iniciativa, ben desplegada, en pot tenir.

Més encara quan escolto precandidats catalans, com Rufián o Colau, que en el seu relat pretesament d’esquerres expressen les perspectives més tradicionals de l’espanyolisme d’esquerres. Les esquerres espanyoles en la seva infinita capacitat de dividir-se mai no ha donat solucions als problemes estructurals que suportem els catalans. I en les properes eleccions tampoc no ho faran.

D’aquestes hores preelectorals només m’ha semblat que insinuat una possible novetat el president Puigdemont. No farà campanya. No es presentarà a les eleccions espanyoles. I retornarà sabent que no podrà recuperar la funció presidencial que ocupa el president Illa, i que ja han ocupat dos presidents més des que ell va ser obligat a plegar, però amb ganes de fer política institucional. 

Entenc, doncs, que ve disposat a posar seny a l’estratègia del catalanisme independentista derrotada de manera autoritària fa nou anys. Entenc, doncs, que retorna disposat a recordar els límits autoritaris que l’Estat espanyol imposa a la voluntat dels catalans de resoldre un problema polític crònic i les greus conseqüències socials que se’n deriven.

Si va per aquí, m’agrada el repte que sembla que ha decidit assumir. Només fa unes hores un reconegut representant del món empresarial em deia: "Puigdemont haurà de pensar bé com actuar perquè la societat catalana el vegi com algú que contribueix a trobar solucions i no afegeix més problemes als molts que tenim".

En tot cas, em sembla una bona notícia que ho intenti. Tant de bo aconsegueixi donar forma a una acció política de caràcter institucional que sintetitzi i expressi el sentiment del conjunt dels catalans sobre la situació del país. Un país que gran part dels que hi vivim percebem com a desorientat i dislocat.

Ho haurà de fer sense comptar amb les institucions autonòmiques vigents. Ho haurà de fer sense atribuir-se la representació de tothom, però mirant de donar veu els qui troben a faltar un relat que estimuli una societat atrapada per unes institucions catalanes que prediquen una normalitat que no existeix i unes institucions estatals que les perjudiquen sistemàticament.

M’agrada imaginar que el sentit de la seva tornada pot ajudar a situar —de nou— el problema etern: la nefasta acció de l’Estat a Catalunya. Aquest és el problema que continua limitant el país; aquest és el problema que impedeix que els catalans puguin decidir democràticament el seu futur; aquest és el problema que sosté el nus polític que impedeix que Catalunya disposi dels instruments imprescindibles per governar-se adequadament.

Tant de bo se’n surti. M’agrada imaginar que la seva acció institucional pugui reforçar, indirectament, la recuperació del sobiranisme. La memòria de les mobilitzacions del període 2010-2017 ja és història. La denúncia de la repressió ja ha assolit els seus objectius principals. M’agrada imaginar que la intenció del president contribuirà a fer que la societat catalana reinterpreti el moment històric i el moment que viuen el país, Europa i el món. Som molt lluny del 2017. Catalunya necessita una visió política més nacional i menys de partit.

M’agrada imaginar, per tant, que ajudarà a redefinir un horitzó nacional més compartit i engrescador que el que tenim ara. Només serà possible si troba la manera de deixar de banda el motlle del partidisme i aconsegueix refer un sobiranisme capaç de relacionar les exigències de llibertat nacional amb la defensa aferrissada de les solucions immediates que Catalunya necessita. Un sobiranisme que sàpiga centrar el problema: i el problema és l’Estat, governi qui governi.

M’agrada imaginar, per tant, que contribueixi a posar fi a la mena de subhasta partidista de reivindicacions i estratègies en què hem viscut els darrers anys. Tant de bo la seva opció contribueixi a engrandir veritables consensos nacionals i a construir un relat coherent sobre què convé al futur del país. M’agrada pensar que, amb la seva acció, el president donarà a molts més catalans —nous i vells, joves i grans— la possibilitat de disposar d’un marc conceptual més clar per comprendre per què el país en què viuen té tantes dificultats i problemes.

Tant de bo que mostrar al poble català que la normalitat que els governs de l’Estat i de la Generalitat proclamen haver restablert a Catalunya és una fal·làcia, una mena d’anestèsia amb notables efectes secundaris que només emmascara la crisi profunda del sistema públic català i les seves conseqüències en la vida quotidiana.

Quina normalitat política pot considerar-se acceptable si es tradueix cada dia en problemes d’habitatge, de funcionament de la sanitat, de desconcert educatiu, de desastre de la mobilitat, d’escasses oportunitats laborals i de debat migratori dramàticament populista? Quina normalitat és aquella que alimenta una mateixa desconfiança ciutadana envers el present i el futur del país?

Tant de bo, per tant, que la seva veu institucional pugui contribuir a refer una ideal real de la situació del país. Més enllà de les receptes parcials de cada partit, cal fer evident que Catalunya viu en un context de crisi permanent. De policrisi, diria jo. D’una suma de crisis en tots els àmbits públics que s’entrellacen, es reforcen mútuament i multipliquen fins a límits dramàtics el malestar de la gran majoria de la ciutadania.

Seria hora que els catalans percebéssim que les crisis parcials, en interactuar entre elles, s’agreugen mútuament i, pel seu abast, descriuen un país que necessita una nova lectura de la situació i noves formulacions per afrontar-la.

Catalunya té problemes molt seriosos i no sembla trobar la manera d’afrontar-los col·lectivament. La crisi climàtica —sequeres, inundacions, pèrdua de biodiversitat i fenòmens extrems— no és una broma, i està connectada amb la crisi energètica i les dificultats de la transició cap a les renovables. Les tensions en el subministrament i els preus de l’energia afecten l’economia i les condicions de vida. La precarietat laboral i les desigualtats no són una broma. Les dificultats d’accés a l’habitatge són un drama que condiciona els projectes personals i familiars. La situació internacional provoca noves problemàtiques que cal afrontar. Les guerres, les rivalitats entre potències i la fragmentació internacional introdueixen noves incerteses. El sistema institucional espanyol està molt lluny del que necessita Catalunya.

El canvi demogràfic exigeix un relat de país realista i cohesionat, sense populismes. Això demana relacionar polítiques d’admissió amb habitatge, escola, sanitat, treball, llengua i serveis públics. Una societat cohesionada necessita institucions capaces d’acompanyar els canvis. Aquestes dinàmiques globals interactuen amb problemes propis: el deteriorament del model de benestar, l’envelliment d’una part de l’estructura econòmica, la desinversió en infraestructures, el retard ecològic i les exigències del canvi demogràfic.

L’habitatge, per exemple, no es pot separar dels salaris, del transport, de l’ordenació territorial ni de la capacitat dels serveis públics. La mobilitat afecta la productivitat empresarial i les oportunitats de feina. La precarietat complica l’emancipació i condiciona els projectes familiars. El mal funcionament dels serveis erosiona la confiança en les institucions, i aquesta desconfiança afebleix la capacitat col·lectiva d’impulsar les transformacions necessàries.

Tant de bo el president Puigdemont torni per posar l’accent en totes aquestes coses i la interrelació entre totes elles i que tant condicionen la vida present i futura de la ciutadania. Els partits catalans, durant aquests nou anys, no han sabut fer-ho. Seria magnífic, doncs, que algú amb reconeixement més enllà dels partits tractés de mostrar que cal afrontar alguna cosa més que una crisi; cal afrontar una policrisi política i social en la que l’acció del sistema institucional espanyol en té una responsabilitat extrema. El sistema de benestar i de governança català està sota mínims i deriva de l’acció passada i present d’un Estat que menysprea i anestesiant els anhels legítims de la societat catalana des de fa massa temps. 

M’agradaria, doncs, que el “retorn institucional” del president contribuís a refer les nostres conviccions. La realitat és que l’autonomia, tal com ha quedat inscrita en la Constitució espanyola, limita de manera contínua el sistema polític, social, econòmic i cultural català. Manté la societat catalana atrapada en un dispendi d’energia social permanent i infructuós per obtenir el que necessita. A Catalunya li cal poder polític, executiu i legislatiu i, com és sabut, fiscal; necessita afrontar els problemes sistèmics que la condicionen de manera decidida. 

Seria una magnífica aportació, doncs, que una veu institucional, tan poc partidista com sigui possible, s’ocupés de proposar nous consensos, noves polítiques i calendaris més realistes davant les extremes dificultats que patim els catalans. Tinc la impressió —i tant de bo m’equivoqui— que uns i altres posem l’accent en què m’agradaria que suposés el retorn del president o el populisme destruirà moltes de les virtuts de la nació. El populisme brolla del malestar social quan els demòcrates accepten la reducció dels problemes complexos a receptes simples i culpables indefensos.

Tinc la convicció que, si Catalunya vol sobreviure en termes nacionals, ha de refer el sobiranisme inequívocament democràtic i el més allunyat possible del populisme. Ha de ser capaç de parlar amb claredat, de lluitar per solucions immediates i de vincular-les, sense complexos, a l’autogovern ple en forma d’un Estat propi.

Tinc la convicció que el primer pas ha de ser afrontar les eleccions espanyoles presentant un programa nacional de mínims. Tinc la convicció que les properes autonòmiques han de servir per recuperar el govern autonòmic, però dient sense embuts que gestionar l’autonomia és important però un pas parcial.

Els catalans només avançarem al ritme que la situació exigeix quan la majoria tornem a imaginar les institucions que necessitem —l’Estat propi—. Un Estat que garanteixi que els consensos, els controls i l’autogovern ple i democràtic no passin per Madrid. Només així els catalans podrem sostenir els serveis públics, transformar l’economia, desplegar la transició ecològica, garantir la cohesió i assegurar la qualitat de les institucions que ens cal. I amb urgència.

Sembla mentida, per molt que Rufián i Colau facin veure el contrari, que encara no es vulgui veure que cap partit espanyol de dretes o d’esquerres no hagi volgut mai en la història acabar amb el centralisme polític i fiscal de l’estat espanyol; no hagi acceptat mai limitar la concentració de recursos i capacitat de decisió a les institucions centrals, ni hagi permès que les institucions catalanes disposin de prou finançament o capacitat legislativa per donar resposta als anhels de progrés de la societat catalana. Per què alguns obliden amb tanta facilitat que la judicialització dels desacords polítics i les restriccions de drets i llibertats a Catalunya van comptar amb les esquerres espanyoles?

M’agrada imaginar, per tant, que una veu institucional pugui parlar serenament en nom del màxim nombre possible de catalans i donar vigor a la denúncia dels catalans contra l’Estat que els condiciona i empobreix.

Tant de bo la tornada de Puigdemont s’orienti en aquest sentit. Seria un gran pas que, per damunt de la disputa entre partits, contribuís a bastir un ideari de present i de futur que tornés a engrescar una part substancial de la societat catalana amb la perspectiva del país democràtic, avançat i digne que anhelem la majoria.

Tant de bo que el caràcter institucional de la tornada es tradueixi en una escolta oberta a la pluralitat del país; en una aportació positiva a la recuperació de l’hegemonia social del sobiranisme, en una nova via de confluència de les variades maneres d’interpretar el sobiranisme que han proliferat aquests anys. Una via on fins i tot puguin confluir també molts dels qui han perdut la confiança.

El lamentable clima polític de Madrid obliga encara més Catalunya a fer sentir una veu que expressi un nou horitzó. Una veu que expliqui que el conflicte continua obert, que la normalitat proclamada no resol el malestar i que les crisis entrellaçades del país requereixen un poder democràtic a l’altura de les necessitats.

A mi m’agradaria que aquest fos el sentit del retorn institucional: que sabés relligar la memòria crítica del passat amb les urgències del present i les exigències del futur. Tant de bo. Ben segur que el president Puigdemont té al cap el que vol fer. Ens ho dirà. Ha dit amb bon criteri que abans que res vol voltar el país i escoltar-lo.

En tot cas, quan ho consideri oportú, escoltarem les seves conclusions. Els nou anys d’exili mereixen reconeixement. A mi, almenys, la convicció que posarà la seva acció institucional al servei del moment que vivim els catalans em fa pensar que els repressors no han vençut. I si de tot aquest temps en sortim apreciant millor en quin punt es troba la societat catalana, què hem de fer ara plegats, quines forces hem d’unir, quines institucions hem de conquerir i quin poc sentit té l’insult, podrem dir que el sobiranisme està recuperant l’hegemonia que fa nou anys va perdre.