Mentre la militància d’ERC contempla entre atònita i commocionada la descomposició de la imatge pública del partit de Macià i Companys, la partida de la investidura continua allà on era: o Illa President, o repetició electoral. L’aritmètica és l’única cosa que no ha canviat des de la nit del 12M i que no canviarà fins que arribi la data del debat d’investidura o de la convocatòria automàtica d’eleccions. La resta d’elements del paisatge sí que s’han mogut, i continuaran fent-ho. Vegem-ho en quatre claus.
La crisi d’Esquerra
Dins del desastre, la nit electoral no va deixar males cartes a les mans d’ERC: vint diputats imprescindibles per a qualsevol combinació que, sumats als set de Madrid, també imprescindibles, posaven i posen els republicans al centre de qualsevol jugada. Des del 12M, però, ERC no ha parat d’autolesionar-se, primer amb la guerra interna Junqueras-Rovira, i després amb l’al·lucinant episodi dels cartells dels Maragall. Cada dia que passi, les expectatives en cas de repetició electoral seran més dolentes, cosa que debilita la seva posició negociadora. En teoria això és una bona notícia per a Salvador Illa, llevat que la direcció republicana vegi en la llista conjunta que proposa Puigdemont una oportunitat de camuflar els seus resultats en unes noves eleccions.
La mort de la llei d’amnistia
Ho descriu Joaquín Urías en aquest article a l’ARA. Ni prejudicials a Europa, ni pregunta al Constitucional, Marchena ha fet el moviment més antijurídic però alhora el més letal per a Pedro Sánchez, inventant-se un argument prevaricador sobre la malversació per decretar que la llei d’amnistia simplement no aplica a Puigdemont. El president a l’exili ja es pot oblidar de ser amnistiat, i ara li toca decidir si es queda a l’exili fins que prescriguin els seus delictes, o bé si torna per ser detingut, empresonat i després jutjat per malversació agreujada (presó de fins a 8 anys). El resultat de la llei ha estat el contrari al que pronosticava la pàtria digital a Twitter: la tropa serà amnistiada, però els generals no, la qual cosa deixa Junts, un partit devorat pel tacticisme, sense incentius aparents per justificar el sosteniment de la legislatura espanyola.
El resultat a França i el faristol d’Orriols
Passi el que passi a la segona volta de les eleccions franceses, és un fet que la ultradreta està desbocada a l’únic estat de la UE amb què Catalunya fa frontera. Al Regne Unit han guanyat els laboristes, però ho han fet amb un programa sobre immigració que podria signar l’ala dreta del PP. Meloni governa a Itàlia i Viktor Orbán és el president de torn de la UE. El context europeu empeny cap amunt les expectatives d’Aliança Catalana en cas de repetició electoral. I ara, la formació xenòfoba tindria un avantatge addicional en relació amb la convocatòria recent: presència als debats i als espais electorals dels mitjans públics. A banda de Junts, l’altra gran interessada en què es tornin a tirar els daus electorals és Sílvia Orriols.
Un mal humor creixent
La desafecció política és galopant i res del que ha passat des del 12M millora el diagnòstic. A la profunda frustració de la base social del sobiranisme pel desenllaç del procés, s’hi suma el mal humor creixent per les condicions de vida a les grans ciutats del país, amb la qüestió de l’accés a l’habitatge al centre de les preocupacions, i sobretot, al centre de les impotències polítiques. Els preus no paren de pujar, les externalitats negatives del turisme ja impacten directament sobre la classe mitjana, i el llarg episodi inflacionari ha colpejat la capacitat adquisitiva dels salaris. A la ciutadania, cansada, enfadada i desconcertada, li costa molt ser optimista sobre el futur. D’unes noves eleccions només se’n pot esperar més abstenció i més mal humor en forma de vot a opcions reaccionàries.