La mort de Sir Clive Sinclair el passat 16 de setembre em va passar totalment desapercebuda. En realitat, confesso que ni tan sols sabia que Sinclair va ser l’inventor dels ordinadors Spectrum, autèntics reis electrònics de la dècada dels 80. L’home va ser un inventor en sèrie amb resultats molt desiguals. Va començar l’any 1972 amb la primera calculadora de butxaca, la Sinclair Executive, i als anys 80 i 90 va fer diversos intents fallits de posar al mercat vehicles elèctrics (les idees ja se sap que no n’hi ha prou que siguin bones, s’han de tenir en el moment adequat). Però de tot el que va fer, el que ha deixat petja són els Spectrum.
 
Sinclair tenia una visió molt semblant a la de Steve Jobs: fer assequible la tecnologia, posar un ordinador a cada casa, i així canviar el món. Amb l’Spectrum se’n va sortir: va vendre milions d’unitats de les successives versions, sobretot al Regne Unit, i va revolucionar l’electrònica domèstica. Tots els adolescents volien el seu Spectrum, que venia programat amb codi BASIC, fàcilment craquejable i reproduïble. Els que el van conèixer diuen que Sinclair hauria volgut que utilitzessin aquesta capacitat per a altres coses, però el cert és que els adolescents britànics de seguida van descobrir com n’era de fàcil crear videojocs amb aquest codi.

I dins de la legió de joves que es van posar a programar com posseïts des de l’habitació de casa, van excel·lir els bessons Philip i Andrew Oliver, pioners del que acabaria essent una puixant indústria de creació i comercialització de videojocs. Tota aquella anarquia creativa dels 80, propiciada involuntàriament per l’Spectrum de Sir Clive Sinclair, avui és un clúster important de l’economia britànica que té el seu propi Silicon Valley a la ciutat de Leamington Spa, al sud-est de Birmingham. D’aquí el nom amb què se’l coneix, Silicon Spa.
 
Tot això que els acabo d’explicar ho he après llegint l’últim número de Delayed Gratification, una publicació molt especial que s’edita a Londres. Es presenten com “La revista del periodisme lent”, definició que al llom de la revista es converteix en un contracultural Last to breaking news (Els últims d’arribar a les notícies). Delayed Gratification surt cada tres mesos i parla no del trimestre immediatament anterior, sinó de l’altre. O sigui, l’edició d’hivern (la que he comprat en el meu darrer viatge a Londres) no repassa l’actualitat de la tardor, sinó la de l’estiu. Deixen que la beguda s’esbravi, que la pols arribi al fons i reposi, i aleshores, quan ja ningú se’n recorda, ells miren enrere i t’ho expliquen. Ho fan amb reportatges en profunditat però també amb peces curtes, amb entrevistes, i també i sobretot amb unes infografies espectaculars, cuidadíssimes, originalíssimes, guanyadores ja de diversos premis.

També t’expliquen coses que no necessites saber, com ara el nombre d’escoltes a Spotify de cadascuna de les 97 cançons dels 9 àlbums d’ABBA, quin dels quatre membres és la veu principal de cada tema, i quina és la mitjana d’escoltes de cadascun d’ells com a veu principal (el pobre Benny, el de la barba, és el que té la mitjana més baixa: 4.249.300 escoltes per cançó). L’excusa per aquesta infografia al·lucinant i absurda és que el 2 de setembre de 2021 el grup va anunciar el seu primer àlbum d’estudi en 40 anys. Delayed Gratification (busquin el doble sentit de l’expressió) és una declaració d’amor al periodisme i de respecte a la intel·ligència del lector. Tinc el goig de poder dir, a més, que conec un dels seus fundadors, en Marcus Webb, antic company de Time Out London que fa ja molts anys que va baixar del vaixell de la immediatesa i va parir aquesta meravella. S’hi poden subscriure al web: slow-journalism.com
 
Jo la decisió la tenia presa des de fa setmanes, però el gaudi de tornar a llegir sencer un número de Delayed Gratification ha estat una experiència diguem-ne confirmatòria. Deixo Twitter per intentar que a partir d’ara les meves aportacions al debat públic siguin sempre païdes i reflexionades, sempre pensant en el lector i en aportar valor afegit, no en la captura immediata i egòlatra de likes i retuits. Twitter és una font immensa d’informació útil i divertida, però també una invitació permanent a la precipitació i el rampell, i massa sovint els nostres tuits –inclosos els meus– no milloren el nostre silenci. A partir d’ara, vull aturar-me i pensar abans de dir res, evitar la temptació de l’ejaculació intel·lectual precoç i, per què no dir-ho, deixar d’ensumar aquesta fortor de rot d’all que acompanya la piuladissa de la pàtria digital des de la Gran Frustració de 2017.
 
Continuaré publicant l’article setmanal a NacióDigital, i el diari el seguirà compartint com sempre en els seus perfils a xarxes socials, però si a partir d’ara vostè vol rebre l’enllaç als meus articles directament al seu dispositiu, només cal que se subscrigui (és gratuït) a aquest canal públic que he obert a Telegram: https://t.me/eduardvoltas. No puc dir que com més serem més riurem, perquè aquesta mena de canals no permeten la interacció, però sí que tant vostès com jo tindrem la garantia que allà ningú no entra a ficar-nos el dit a l’ull per darrere com un Mourinho amargat de la vida qualsevol. Ens hi trobem.