Qui custodet ipsos custodes? Només els dilemes seculars i difícils tenen el privilegi de comptar amb una frase llatina que els emmarqui. Des que la policia i l’exèrcit van monopolitzar l’ús legal de la violència les societats democràtiques s’han enfrontat a un problema complex. Qui vigila els vigilants? Qui defensa els indefensos quan els ataca qui hauria de protegir-los? Qui decideix quin grau de justa violència s'escau a cada situació concreta?
 
El bonisme i l’omnipresència de l’audiovisual han extremat la sensibilitat política i ciutadana al voltant de la violència policial. Una societat segura i confortable es pot permetre jugar al morro fi i a la moral de pa sucat amb oli. Jutjant la feina dels Mossos als carrerons foscos d’una nit qualsevol des del sofà del menjador. L’homo videns també hi deu tenir alguna cosa a veure. La violència, fins i tot quan és proporcionada i necessària, és més fàcil de pair quan no es veu. Els cops de porra més justos i legítims resulten dolorosos i ofensius quan apareixen al TN a l'hora de sopar.

L’opinió publicada i una part de l’opinió pública voldrien sotmetre els Mossos d’Esquadra a una fiscalització constant. Controlar els policies des de la desconfiança i el recel per evitar qualsevol excés. Una actitud de vigilància democràtica que pot ser sana i necessària quan surt de la societat i arriba als mitjans de comunicació però que seria un desastre si s’instal·la al govern. L'ombra del franquisme és allargada i encara hi ha massa progres que veuen tots els policies com si fossin grisos.

Una policia insegura, desmoralitzada i acomplexada no podrà ser una bona policia. No es pot fer de policia a mig gas. Cal molta dedicació i entrega per posar la pròpia integritat física en joc en cada torn de treball. Encarar criminals, manifestants violents o ciutadans alterats per un o altre motiu, exigeix respondre amb actes reflexes i molta seguretat personal. L'escola de policia, el reglament del cos, els processos d'actuació i la feina d'afers interns són les columnes i els contraforts d'una policia democràtica i moderna però el suport del govern i un cert prestigi social són indispensables per tancar el cercle. Fora de casos flagrants o repetitius la Generalitat té la responsabilitat i el deure de començar sempre fent costat als Mossos. La mateixa responsabilitat i el mateix deure que obliga la societat i el seu teixit cívic a vigilar els vigilants amb atenció i un punt de desconfiança. A cadascú el seu rol.