Quants atacs més hem de rebre els catalans per a que determinada gent se n'adoni que això dels vaixells comuns no tira ni amb pintura? Una situació econòmica catastròfica, un ordenament jurídic totalment superat, un poder judicial desprestigiat, una ofensiva per terra, mar i aire, i per Internet, contra la llengua catalana com mai des de la fi del franquisme havia passat. Caldrà que recordem la situació a la Franja de Ponent, al País Valencià, a les Illes, i sí també al Principat? Ara ja ni multar es pot fer en català.

Què més ha de passar? Perquè no es prenen decisions inajornables? Perquè no hi ha una plantada definitiva, contundent. Prou ja d'aquelarres diversos, digueu-li marxes, manifestacions, concerts, boicots, que en darrer terme només serveixen per fer bullir l'olla, però que no solucionen res. Es pot pactar amb el PP de dilluns a divendres, i anar d'independentista el cap de setmana? Assistir a l'aplec? A la ballada de sardanes? A l'exhibició castellera? A la cantada d´havaneres? I després pactar dia si i dia també amb els enemics declarats de la nostra pàtria, que és el mateix que dir dels nostres fills? Però algú ho haurà de veure, penso jo.

No és possible que aquest genocidi que estem patint s'executi de forma discreta, com la metàfora de la granota, que la posen en un cossi amb aigua i que van incrementant el foc de forma lenta, per la qual cosa no se n'assabenta que es cou fins que ja és massa tard.

I els únics responsables de tot plegat, som els ciutadans. Ningú més. I menys encara les elits polítiques. Jo sempre he pensat que els dirigents polítics fan allò que els deixen fer i no fan allò que no els deixen fer. Cal doncs, uns ciutadans ben organitzats, amatents, que s'impliquin en els afers públics i que, quan calgui, marquin les línies roges. I a Catalunya, les línies roges, ja fa temps que s'han superat.

Repeteixo: what else?