CARTES AL DIRECTOR
Francesc Garcia, Vic

Eulogía telegràfica

Aquesta Gargantua va ser durant molts anys l'únic element que la ciutat de Vic tenia destinat als seus skaters. Semblava una broma macabra o potser un repte arrogant. Jo hi vaig veure el repte.

No recordo amb quina edat vaig començar a demanar que em compressin el famós monopatí. Crec que devia ser després que el meu avi em portés a jugar a la rampa i m'expliqués que els patinets podien pujar per les parets. O potser una mica més tard, quan em fixava en les marques de cera i eixos als bordillos d'El Sucre i no deixava de preguntar: ¿Perquè fan això, aquests nois? Eventualment el monopatí va aparèixer a casa, però a falta de llocs i d'edat per estar sol al carrer, el trasto va acabar a sota el llit.

Llavors van arribar la resta de mòduls i amb aquests la possibilitat d'aprendre a patinar rampes. També les excursions amb el meu pare per tot Catalunya buscant més halfs, punts entremitjos que van possibilitar que un diumenge al vespre, després de molts kilòmetres i hores patinant, em llancés per aquella paret. A partir d'aquell moment van passar moltes altres coses. Aquesta rampa es va convertir en una espècie de carta de presentació amb els skaters que vaig conèixer fora de Vic. Si uns parlen de casa Tarradelles o del Club Patí, doncs jo parlava de la half. Em va anar prou bé. He fet amics apassionants i he patinat llocs llunyans i estranyíssims.

Sempre s'havia comentat, reivindicat, una reforma. No sé quants cops havia somiat, us asseguro que moltíssims, que arribava a l'skatepark i l'havien remodelat. Segurament tants com he imaginat que una furgoneta amb tota la penya de la revista Thrasher passaria un dia pel Parc Xavier Roca i ens faria una demo.

Sembla que ara la reforma ha arribat. Personalment el disseny previst no m'agrada. No hi veig cap repte místic ni trets remarcables que puguin ajudar a formar identitats. De totes maneres em sembla bé. Serà un parc moderat però adequat a la nostra ciutat. Un lloc on aprendre i engrescar-se. Jo ja he fet el meu i a La Guixa hi ha un racó no tant secret per qui vulgui obrir-se el cap patinant. Ja em perdonareu l'èpica. Crec que avui me la mereixo.