[h3] CARTES AL DIRECTOR [/h3]
Núria Barnolas (filla de Lluís Barnolas)
Roser Noguer (dona de Lluís Barnolas)
[nointext]
[h3] Festes amb dol [/h3]
Aquestes festes són complicades per tots aquells que passem un dol. A vegades et diuen que amb el temps les ferides milloren. Però en el nostre cas no és així. Hi ha massa fronts i massa decepcions. En aquesta carta volem fer un recull de les nostres festes sense el pare.
[intext1]
El primer any (2018-2019) sense el pare va ser una contrarellotge per buscar un nou advocat especialitzat en temes laborals i per tenir accés a la informació del vehicle accidentat. Va ser una carrera de fons on certs individus de l'empresa van venir a casa a dir-nos que no presentéssim denúncia “perquè perjudicaria l’empresa”, tot amb to victimista.

Va ser un marató perquè corrien rumors de tot tipus fins que NacióDigital va publicar les conclusions de l’informe forense de la Guàrdia Urbana on quedava clar que el fre estava malament. Va ser un despropòsit perquè cada vegada que demanàvem informació ens trobàvem amb un mur de silenci institucional. En aquest sentit, Capgirem Vic ens va ajudar molt: sempre incansables, sempre incombustibles. El primer advocat que vam tenir ens negava que fos accident laboral. Per aquest motiu, després de l’accident i la mort vam haver d’enfrontar-nos, enmig de molt dolor, al nostre mateix defensor legal.
[intext2]
En vam trobar un altre a Barcelona que, a part de ser un gran professional, ens ha donat un tracte molt humà -una raresa en aquest món-. Aquelles festes van ser molt estressants perquè el nou advocat havia de recuperar el temps perdut i posicionar el cas abans que prescrivís.

El tercer any (2020-2021) va ser marcat per la pandèmia. La família no ens vam poder reunir i ens vam preparar per rebre la sentència del judici de novembre amb el silenci d'UGT de fons. Els judicis no són agradables. Es presenta una imatge distorsionada del difunt i els familiars, com a públic, només poden escoltar. Quan va arribar la sentència, les nostres proves (tants mesos de treball!) no van ser ni esmentades.

De seguida vam dirigir-nos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Allà vam haver d’esperar gairebé mig any perquè arribés la seva sentència. El TSJC no fa un nou judici sinó que revisa la sentència amb la documentació aportada. El setembre va marcar una altra gran fita: el TSJC ens va donar la raó i va condemnar l’empresa per falta de mesures de seguretat. Ara bé, poc ens pensàvem el que llavors vindria: una lluita contra Goliat per demanar a l’Ajuntament de Vic i a Vicverd que no ens portessin al Tribunal Suprem. 
[intext3]
Vam obrir una petició online de signatures i la ciutadania va respondre: molta gent va signar-la i molts mitjans es van interessar per la nostra història. Gent a Twitter amb molts seguidors va ajudar-nos a fer-ne difusió i vam rebre molts missatges de suport de tot el món. Els partits de l’oposició, ERC i Capgirem, també ens van fer costat i van fer un prec a l’Ajuntament perquè abandonés aquest front. Després de setmanes de molt neguit i molts rumors, es va fer oficial que l’Ajuntament i Vicverd abandonaven la via cap al Tribunal Suprem. 

Ara bé, totes aquestes victòries després de més de tres anys de lluita són pírriques: les companyies asseguradores Generali i Mútua General de Seguros (MGS) no volen pagar la totalitat del que els pertoca i ja ens han amenaçat que elles sí que arribaran fins al Tribunal Suprem. Els primers judicis són a la primavera del 2022. I tot davant la inacció de l’Ajuntament i Vicverd, malgrat que el pare era un treballador seu.

Com ens sentim? Ens sentim febles en un sistema on l'administració sempre guanya. On els peons com nosaltres només podem aspirar a victòries amargues i on el preu que es paga per obtenir una mica de justícia i ser escoltat és molt alt econòmicament i de salut. Aquesta violència burocràtica i sistèmica fa que s’allargui un dol innecessàriament. Un cop més, no volem venjança, volem justícia i volem que això que estem passant no torni a passar mai més a ningú.