Pilarín Bayés amb un dels seus dibuixos a Vic Foto: Albert Alemany

Als seus 72 anys, la ninotaire vigatana Pilarín Bayés està tan o més activa que en la seva joventut. Aquest 2013 ha dissenyat  el parc d'en Patufet, que s'ha instal·lat a una quarantena de municipis catalans, ha il·lustrat  una Bíblia infantil  per a l'editorial Estrella Polar, amb prop de 300 pàgines, i una història de Catalunya d'unes 600, aplicacions per a mòbil... Té més de 800 llibres publicats, alguns traduïts a vuit idiomes, i ja fa més de 50 anys que els seus personatges de galtes rodones i en què s'intueixen els traços dels llapis de colors volten per tot el món en diversos formats. 

- Es defineix com a ninotaire i no il·lustradora o dibuixant. Quines diferències hi ha?

- El ninotaire estafa una mica la realitat, se la mira amb una visió de broma. En el meu cas, molt dedicada als nens, molt innocent. En canvi, la il·lustració il·lustra. Ve del moviment de la Il·lustració, que va tenir el seu màxim en l’Enciclopèdia francesa, on deien “aparells per treballar el camp” i un senyor acadèmic que segurament no havia agafat mai cap aixada ho explicava. I fer dibuix per mi és amb la línia més que el color, però de vegades també es barregen.

- Acaba d’il·lustrar una Bíblia, un pessebre de carrer a Vic, ha fet el disseny d’una quarantena de parcs infantils d’en Patufet per tota Catalunya... Com s’ho fa per arribar a tot?

- Jo a vegades tampoc ho entenc! Sóc molt dolenta en els temes administratius. Quan treballava sola, de vegades no me’n recordava d’enviar factures i de cop deia: “Necessito calers, a veure a qui puc enviar una factura...” Però ara treballem amb la meva filla Marga i una dissenyadora. I he guanyat molt en planificació. M’he deslliurat de tot el que no és dibuixar: temes burocràtics, administració, maquetació, documentació... És un triomf que m’arriba gairebé in articulu mortis . Estic molt contenta; això em permet dedicar les hores ben bé a treballar. De fet, gràcies a això, ara a les meves velleses he fet les obres més importants: una Bíblia d’unes 300 pàgines i una història de Catalunya que en tindrà unes 600; normalment nosaltres fèiem llibres d’unes 20 pàgines.

- I com és això de treballar en família?

- Amb la Marga hem treballat 20 anys juntes i, ara en farà quatre, ella va agafar la iniciativa de preparar projectes. La seva il·lusió, empenta i coneixement han fet que jo seguís en un moment en què segurament, pel meu natural, hagués continuat dibuixant però cada vegada hagués anat a menys reunions a Barcelona. En canvi, en aquests últims anys, cada vegada hi hem anat més. Sempre em diu: “Ets més bona del que et penses, busquem un projecte bo!”.

- Ah, sí?

- Crec que em sobrevalora, que pensa: “Sí, aquesta podrà fer això”. Que a vegades jo mateixa penso: “Ai, ai, ai, a veure si no ho sabrem fer”. Quan vaig agafar la responsabilitat de la Bíblia i la història de Catalunya, estava preocupada. D’històries i personatges de Catalunya n’he fet molts, però una cosa és un llibre de setze pàgines i una altra un seguiment de la història pas a pas. Pensava a veure si en sabria prou de documentació.

- Tots els petits detalls que caracteritzen els seus dibuixos es tornaven detalls reals.

- Clar i m’agradaria que no contradiguessin gaire, que no hi hagués un anacronisme espantós. Hem corregit coses increïbles. Vam canviar uns atuells de fang amb què bevien uns personatges perquè els historiadors van dir que encara no s’havien inventat. Quan faig temes històrics tinc un contra-model, que és la família Picapedra. Uns senyors prehistòrics que van en un cotxe fet de pedres... està molt bé per un dia que estàs de broma. Però quan li expliques l’època al nen, penso que amb una broma d’aquest estil el pots confondre.

- Dibuixar per a nens va més enllà del dibuix, també és fer pedagogia. La il·lustradora Roser Capdevila diu que ella no mira el missatge, que només vol que s’ho passin bé.

- Si fas un llibre perquè un nen aprengui a llegir, has de procurar que n’aprengui. Que es diverteixin és imprescindible. Això és el llegat més bo que podem fer als nens: que sàpiguen que la cultura és divertida. Parafrasejant el doctor Torres i Bages, jo diria que la cultura que no és divertida, no és cultura ni és res. En Josep Maria Subirachs també ho deia: l’art és l’eròtica de la vida. És això: el quadre que tens a casa et dóna plaer. Igualment quan escoltes música o quan vas pel carrer, veus una casa ben feta i et dóna gust pertànyer a aquella ciutat. Això hem de mirar de transmetre-ho sempre als nens. Les mateixes il·lustracions són una part d’aquesta seva educació estètica, que els donarà molt plaer al llarg de la vida.


- He volgut tractar aquesta Bíblia amb respecte però amb una gran familiaritat i desimboltura. Així és el tracte que els jueus tenien amb Déu i, per mi, és la gran lliçó de la Bíblia. David era adúlter i de vegades trampós, però no perdia el diàleg amb Déu. I això és una gran veritat de la vida, perquè el diàleg amb Déu el pot tenir qualsevol pecador; per això va venir. I Déu no t’obliga mai a que dialoguis amb ell, això també és bonic. No som els seus súbdits, som els seus fills. I els fills parlen amb els pares i els expliquen coses. M’interessava molt donar aquest clima de familiaritat perquè, justament ara que hi ha menys educació religiosa i que moltes famílies consideren que no és escaient, pot ser que els nens es pensin que la gent religiosa és molt estranya, parla amb uns termes esotèrics i misteriosos. M’agradaria donar-los a entendre que no.

- Recentment, vostè també ha fet dibuixos per a la televisió i aplicacions per a mòbil. Com ha viscut la irrupció de les noves tecnologies?

- No estic gens dotada per a les màquines, era molt conscient que jo no hi podia arribar i, per tant, no m’interessava massa. I en canvi, la tecnologia és part d’aquesta segona joventut que he viscut amb la Marga. M’ha fet il·lusió que gent jove que començava i coneixia aquestes noves tecnologies hagi pensat que la meva feina era útil i tenia sentit traspassar-la als mitjans moderns. Internet, que jo no sé engegar, ajuda molt, és una eina miraculosa. Les vistes de París de les meves enciclopèdies, ja les he gastat 40 vegades. Doncs ara, amb Internet, va molt bé dir: “M’agradaria el Boulevard de Clichy, més o menys a l’alçada del número 347, a veure què es veu”.


- El manga connecta amb molta gent. Ve de la il·lsutració tradicional japonesa, que és de les meves peces d’art predilectes. Pels nens catalans, el primer conte clàssic ha de ser en Patufet. Però amb els anys incorporaran el Superman i el manga, perquè ara som ciutadans del món. La clau és no renunciar a les teves arrels. M’agrada molt quan Dalí canta El noi de la mare ; és el que ha de cantar perquè és de Figueres! Però això no li va impedir fer una gran carrera universal. Al revés, crec que qui només vol anar directe a les grans masses, als llenguatges internacionals, fa una cultura com d’aeroport que no és de ningú. I no, precisament podem ser internacionals a la mida que som nosaltres. Al manga li passa igual: és tan japonès i per això potser pot ser tan universal.

- Parlant d’arrels, l’any passat la vam veure fent un discurs a Vic per la independència. Com veu el procés català?

- Nosaltres vam ser una generació que vam pensar, amb orgull, que com que érem tan entesos i teníem tan glamour, explicaríem als espanyols com era això dels catalans i dirien “com és que no ho havíem entès abans?” Constatar que això no ha anat bé ha estat dolorós. Jo hi creia. Potser hem fet alguna cosa malament com a generació. Quan veig que la gent jove ho teniu molt clar, penso que és el vostre moment. I us donaré suport en tot. M’empipa molt el que fan des de Madrid, quan diuen: “Pobres de vosaltres, prepareu-vos que no estareu a la OTAN”. A mi què m’importa estar a la OTAN!? Millor que no hi estigui! Avui sentia el Garcia Margallo dient que estaríem fora d’Unicef. Qui s’ho creu això? O, com hem d’estar fora de la UNESCO? Respectarà la nostra voluntat segur. Una institució per la cultura dirà que no ens vol? És impossible. D’Espanya en parlo en un llibre que encara no ha sortit...

- Està preparant un llibre?

- Tenim un llibre de converses amb el meu germà.

- El cardiòleg Antoni Bayés.

- Al llibre hi dic que Espanya és la senyoreta Rotenmeyer; ha de venir una senyoreta a corregir-nos perquè no fem prou castellà. Qui són ells per dir-nos això? Per altra banda, Espanya és Don Quijote, pobre com una rata però orgullós com una mala cosa. I Espanya és Curro Jiménez, perquè molt orgull però al final roba els calers... O potser encara és més: és el triler que et roba els calers i fa veure que no.

- El 2011 va celebrar 50 anys de carrera amb una exposició. Hi podíem veure uns primers dibuixos més estilitzats, potser encara sense voluntat de ninotaire. Com recorda els seus inicis?

- De petita ja m’agradava molt dibuixar. Quan l'avi s'estava a la vora del foc, li dibuixava una cara rient a la sola de la sabata amb un carbó. Vaig estudiar Belles Arts i una vegada va fer la comunió una neboda meva i com que no en tenia ni cinc per comprar-li un regalet, li vaig dibuixar un llibre. I vaig pensar: “Això és lo meu”. I quan estàvem a Belles Arts de vegades es demanava per algú que volgués fer felicitacions de Nadal o d’aniversari i jo era la primera de dir que sí. Quan va ser l’hora, un empresari em va dir: “Aquests dibuixos són molt lletjos”. Eren uns gàngsters de pronòstic. Em va dir: “Si val 200 pessetes, te’n donaré 50”. I jo en un esclat de dignitat vaig dir-li que si no li agradaven, no tenia cap obligació de quedar-se’ls. També vaig voler dibuixar per uns que treballaven amb el Bisbat de Barcelona i em van dir que feia unes mares de Déu irreverents. I jo, desesperada: “I els que les fan amb collarets, vestides de dames del Renaixement?”. Van dir que el Renaixement era el Renaixement. Tampoc va anar bé. Però al final vaig trobar bons camins.

- Sí?

- La Marta Mata, una pedagoga molt bona que va cofundar La Galera, va venir a l’escola de Belles Arts i, d’entre 200, ens va triar a tres que encara ara estem dibuixant: la Maria Rius, la Fina Rifà i jo. I vaig fer llibres a La Galera gràcies a la seva visita. Estàvem dibuixant un gitano que posava en tanga. Té el seu mèrit. Les models no portaven tanga, no sé per què, però els models sí. La Marta tenia un ull portentós perquè el gitano era un tema que per a nens no feia gaire... però va endevinar que a nosaltres ens agradaria fer dibuixos per a nens.

- I durant el franquisme va tenir dificultats?

- Alguna. Vam fer una biografia d’Einstein i, amb la censura, van cridar l’editor a Madrid perquè hi havia posat que estava divorciat i no es podia dir. A l’editorial on treballava vam fer una història de Catalunya i hi van tirar una bomba. Per sort ja havíem distribuït tots els exemplars. Quan vam fer El zoo d’en Pitus i van dir que el portarien a Viena representant Espanya en una celebració internacional, una pedagoga madrilenya va dir: “ ¿Cómo un libro traducido del catalán puede representar a España? ”.

- Ha perdut feines per ser catalana?

- Som parents de la família Luna, de l’Álvaro de Luna, un maquiavèl·lic de pronòstic. Un dia, la meva germana va passar per un poble on deia: “ Cañete, donde ha nacido Álvaro de Luna ”. Tota decidida, va dir a l’alcalde que haurien de fer-ne un llibre i que tenia una germana que en feia de meravellosos. I jo cap a Cañete. I l’alcalde: “ Haremos un libro de 200 páginas ”. Amb aquestes que entra un mestre català i em fa petons i abraçades. I va dir a l’alcalde: “ Ésta es la separatista más peligrosa que hay en Cataluña ”. Ens vam acomiadar i mai més a la vida m’han dit res i el llibre de l’Álvaro de Luna no existeix.

- Ostres...

- Un dia també em van telefonar del Ministerio de Trabajo i em van dir: “ Usted ha trabajado mucho”. “ Sí, la verdad es que sí ”. “ Habíamos pensado en darle la medalla del trabajo ”. “Hombre, muy agradecida. Tengo que advertirle que yo, el 90% de mi trabajo lo he hecho en catalán”. Mai més m’han dit res. Hi ha coses... Però amb això no m’hi fixo gaire perquè, en canvi, tinc uns editors a Granada que són un encant, he treballat amb editorials madrilenyes i no he tingut mai cap problema... De vegades hi ha gent que és més... sentida, diguéssim. Però si la gent troba que és incompatible que jo faci una feina amb tenir uns pensaments, no puc evitar-ho.

Pilarín Bayés en el seu estudi de treball a Vic Foto: Albert Alemany