Cada lloc del país i del món sencer té la seva manera particular de donar la benvinguda al nou any. A Cantonigròs, el costum és reunir-se a menjar el raïm, o a intentar-ho, a la plaça de l'església. Cadascú ve de casa seva, d'un sopar amb amics o familiars, d'un restaurant... però allà ens hi trobem tots, a les dotze, no sé si per dir benvingut any nou, o per riure una estona, perquè, com també a tot el món, el rellotge, va com va.

El nostre, de rellotge, és curiós perquè marca una hora que no té res a veure amb la realitat. Però, ep, a les hores en punt reals -no les que ell mateix marca- fa sonar les campanes. Diria que no hi ha quarts, però és una discussió que cada any tenim, minuts abans de canviar d'any, que sí, que no, que és clar que n'hi ha, doncs l'any passat no van sonar, etc. fins que les campanades ens agafen en plena discussió i arriba l'hora de començar a empassar a grans velocitats supersòniques, allò que només aconsegueixen els més pintats.

I així, els grans de raïm ens els mengem tots plegats, o gairebé tots (perquè parlo per regla general). Després de les abraçades, els petons, les felicitacions i els "feia temps que no ens veiem, eh?", com que de calor no en fa, comencem a desfilar, cadascú a casa seva, o a casa dels altres, o de festa fins que surt el sol.

Però hem compartit uns minuts; una estona que, un cop més, ens fa poble i també ens fa ser com som i ens acosta més els uns als altres, malgrat el fred i malgrat tot el que ens ha passat de dolent en els últims temps. I, us ho confesso, aquest és un dels meus moments preferits de l'any: l'últim moment i el primer.

Bon 2024!