Cada vegada que passem juliol, em recordo del Festival de Música de Cantonigròs on vaig estar molt implicada. Implicadíssima, vaja. I desfilen pel meu cap els anys que van ser especialment calorosos com són aquests últims, i, contretament aquest 2026, ara.

Però també, un dels més calorosos va ser, sens dubte, el primer, el 1983. Érem al campus de Cantoni, i els que venien del Nord d'Europa se'ns desmaiaven dins i fora de la carpa on celebràvem l'espectacle. El servei de la Creu Roja anava de bòlit recollint pesos morts de terra. A les nits, això sí, descansàvem tots i també els participants de països frescos, perquè no feia la calor nocturna que fa ara o perquè estaven cansadíssims de tot el dia competint i amb obligacions diverses en un festival com el nostre.

El primer any, recordo un cor de Filipines que ho guanyava tot... tot el que no conquerien també un grup fantàstic de danesos que cantaven com els àngels. També recordo un grup de danses asturià carregat de roba perquè el seu vestit tradicional estava fet bàsicament per al fred dels Picos de Europa i l'aire gelat del Cantàbric.

Però ara mateix em quedo amb els danesos.

Teníem la gent repartida per cases de pobles de la comarca i també de la Garrotxa. Els nostres danesos, que eren un grup no gaire nombrós, van anar a parar a Rupit. A la nit, després d'un dia de sol i de temperatures inhumanes per a ells, van descobrir la piscina del poble. Sense manies, com que no duien banyador, es van treure la roba i, xop, a l'aigua. S'ho van passar pipa.

Rupit va emmudir. Repeteixo que érem a l'any 1983. Penso que a Cantoni hauria succeït el mateix tot i el camí ral travessant-lo des de temps immemorials. Perquè el que va passar va ser que els porticons de Rupit van romandre tancats, que ningú no va treure el cap, deien. Però curiosament, l'endemà ho sabia tothom. Ens va arribar com una anècdota que ens va fer riure per dins, però qui més va riure i per fora van ser els mateixos danesos que no entenien com allò era motiu d'escàndol. A casa seva devia ser normal. Aquí, encara no.

El que sí que ens semblava escandalós era la calor. Espessa i cruel, com la d'ara, amb un sol que abrasava. Hi ha coses que evolucionen i coses que no canvien. Pot ser que ens hi tirem tots, a l'aigua.