La gran literatura ha estat, sovint, la narració d'una insurrecció contra el destí. Des d'Èdip fins a Dorian Gray, els personatges memorables són aquells que s'alcen contra una força superior que sembla haver decidit per ells, o fins i tot contra els ineluctables estralls de pas del temps -com l'heroi d'Oscar Wilde-. Alguns fracassen; d'altres aconsegueixen petites victòries morals. Però tots comparteixen la mateixa dignitat tràgica: la voluntat de resistir.

El vell món grec imaginava el destí com una arquitectura divina i immutable. Èdip no pot escapar de la profecia perquè cada pas que fa per evitar-la l'acosta més al desenllaç. La tragèdia consisteix precisament en aquesta impotència. Però la modernitat va introduir una novetat: la idea que l'ésser humà podia modificar el seu futur. Don Quixot es rebel·la contra la vulgaritat del món reinventant-se a si mateix; Jean Valjean desafia la condemna social i demostra que un home pot escapar-se de l'etiqueta imposada arran d'un pecat de joventut; fins i tot Emma Bovary defuig el seu rol de dona burgesa d'esdevenidor predestinat i opta per donar via lliure a les seves passions romàntiques més esbojarrades.

Tanmateix, aquesta esperança individual de llibertat contrasta amb una sensació contemporània molt més inquietant: la impressió que la humanitat sencera és presa d'un destí col·lectiu que ningú no pot controlar. Un destí ja no dictat pels déus, sinó per sistemes econòmics que semblen tenir vida pròpia, i per avenços tecnològics que ens són imposats sense cap tipus de consulta prèvia. Contra la dictadura de la tecnologia, tota resistència és impossible o ens aboca a la més inhòspita marginalitat.

Cap ciutadà del món va votar si volia portar una pantalla a la butxaca les vint-i-quatre hores del dia. Ningú no va decidir democràticament que les relacions personals quedarien filtrades per xarxes socials, notificacions constants i algoritmes capaços de modelar desitjos, pors i opinions. Simplement va passar. Com a les tragèdies clàssiques, el mecanisme es va posar en marxa abans que fóssim conscients de les seves conseqüències.

L'accés a la tecnologia no és una opció individual -comprar un mòbil, obrir un compte, acceptar unes condicions d'ús- sinó una imposició del sistema. Avui, només poden prescindir del telèfon de butxaca els ermitans, i encara segur que incomplint una colla de normatives oficials. Els joves que prescindeixen de xarxes socials són autèntics herois relegats a l'anonimat. La llibertat aparent amaga una coerció silenciosa. És el mateix mecanisme que intuïa Winston Smith, el personatge d'Orwell a 1984: el control més eficaç no és el que s'imposa amb violència, sinó el que acaba colonitzant els hàbits quotidians.

A aquesta submissió tecnològica s'hi afegeix una altra fatalitat encara més profunda: el col·lapse ambiental a què s'aboca la humanitat amb el seu imparable creixement demogràfic, l'extracció i consum compulsius de recursos naturals i l'emissió incontrolada de residus tòxics. Els efectes els coneixem perfectament: l'acidificació dels oceans, l'acumulació de plàstics i metalls pesants en els organismes vius, l'escalfament planetari, la pèrdua de biodiversitat, i en definitiva, la sisena extinció massiva de la història del nostre planeta.

El relat del progrés infinit xoca amb els límits físics del planeta, però el destí sembla imposar-nos aquest progrés, de grat o per força. Això ja no és una profecia literària, sinó una evidència científica.

I aquí apareix la gran paradoxa del nostre temps. Els individus continuen imaginant-se lliures, capaços de construir la seva pròpia biografia, mentre la humanitat sembla avançar col·lectivament cap a un horitzó que ningú no ha triat.

Potser, però, la literatura encara ofereix una lliçó valuosa. La grandesa dels personatges tràgics no rau necessàriament a vèncer el destí, sinó a conservar una forma de consciència dins la derrota. Antígona sap que serà destruïda, però defensa allò que considera just, i ens dona una primera visió del concepte de "Dret Natural". En termes polítics actuals, aquest és precisament el valor que té un líder com Carles Puigdemont, que des de l'octubre de 2017 sabia el que l'esperava si persistia en les seves conviccions. En aquest sentit, és un digne heroi d'una tragèdia clàssica. L'heroïcitat no rau en la victòria, sinó en la dignitat de la resistència.

Ara, per evitar el col·lapse ecològic i l'extinció massiva d'espècies, la humanitat necessitaria un miracle molt més gros que la resistència heroica d'uns quants eremites...