L’escriptor Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) presenta un nou assaig breu, publicat sota el segell de Males Herbes. El text, amb clara voluntat poètica i reflex filosòfic, examina la vivència de la pèrdua i la manera com els vius interactuen amb els morts. L'autor insisteix que el volum no pretén funcionar com a manual per tramitar el dol ni com a compendi d’instruccions per "girar full". Defineix l’obra com "vitalista", vol captar els fils que lliguen els vius als seus morts i mostrar com aquestes connexions permeten mantenir la convivència, i fins i tot crear-ne memòria nova.
“Si ens turmenten els morts és perquè no hem après a relacionar-nos-hi”, apunta Mas en declaracions recollides durant una entrevista amb ACN, i afegeix que "això és una mica el que proposa el llibre, poder-hi conviure amb naturalitat”. L'escriptor de Sant Julià de Vilatorta puntualitza que, després de publicar el 2024 la novel·la profundament autobiogràfica Els murs invisibles (L’Altra Editorial), centrada en el suïcidi d’un amic, diverses vivències personals posteriors han desembocat ara en aquest assaig poètic.
Mas confessa haver escrit aquesta obra en només dos mesos. L’urgència d’expressar amb “paraules” idees sorgides arran de converses recents amb persones properes va impulsar el procés. En aquesta línia detalla que “durant el darrer any han aparegut converses amb persones íntimes al voltant de tot això i m’han fet reflexionar i, posteriorment, entendre, ordenar i posar a lloc tot un seguit de coses per entendre quina és la meva posició al respecte”.
- L`escriptor vilatortí Ramon Mas.
- Eli Don/ACN
Procés de creació i inspiració
L’assaig es reparteix en tres apartats que s’ocupen dels “fantasmes” dels difunts i incorpora un capítol addicional dedicat a les cases encantades. Partint de dues vivències personals -la mort d’un altre amic per suïcidi i la pèrdua de la seva mare-, Mas construeix allò que anomena llibre "teòric". Es proposa explorar els vincles entre vius i morts, i refusa el model de les cinc fases del dol associades a Elisabeth Kübler-Ross.
Una de les tesis fonamentals que articula Ramon Mas consisteix en la necessitat d’acceptar la convivència amb els morts i establir-hi una relació natural. Ho expressa així: “Després d’una pèrdua la gent t’intenta ajudar a girar full, tirar endavant, enterrar el mort i no pensar-hi”, relata, “però hi ha alguna cosa més que els records perquè la presencia et continua acompanyant”.
Mas assenyala que, en contextos com el de Mèxic, la interacció amb els morts pren formes molt diferents: "Aquí els tanquem al cementiri perquè no ens turmentin, però si ho fan és perquè no hem après a relacionar-nos-hi". Amb la intenció d’obrir aquest camí, aposta per una visió "poètica i difusa" de la mort, deixant de banda l’objectiu d’"assentar càtedra", ja que la relació amb els morts és profundament singular per a cada persona.
Remarca que no vol "posar gaire èmfasi" en els casos personals que serveixen només com a il·lustració puntual i explica que busca una dimensió que arribi a tothom: "Vull que sigui universal perquè absolutament tothom, i si més no a partir de certa edat, té les seves persones estimades que han mort i amb les que pensa diàriament".
El llibre planteja la convivència amb la memòria dels morts sense orientar el relat cap a l’oblit ni forçar la superació. Apunta, en canvi, a la continuïtat dels vincles i a la possibilitat d’afegir records nous per mitjà d’una presència que acompanya, discretament, el dia a dia dels vius.
