El periodista Miquel Macià (Vic, 1957) -fundador i exeditor de Nació- ha escrit Vida i mort dels mitjans de comunicació a Vic (1939-2025) (Saldonar), un llibre que desgrana la història del periodisme i dels professionals que han treballat a publicacions de la capital d'Osona al llarg de 85 anys. "Era injust que se'n perdés el record i la història, i per això, vaig fer aquest llibre", explica l'autor. A través de més de 600 pàgines, d'haver parlat amb un centenar de persones i amb més de 200 fotografies, el llibre recull el testimoni de desenes de persones i les seves històries professionals.
Què hi trobarà el lector a Vida i mort dels mitjans de comunicació a Vic?
Si mira a la contraportada del llibre, veurà una llista de mitjans de comunicació que havien existit a Vic i que, malauradament, ja no existeixen, ja sigui per la crisi publicitària o l'exhauriment d'alguns models. Creia que era injust que se'n perdés el record i la història, i per això, entre altres coses, vaig fer aquest llibre, una crònica del periodisme de Vic des de 1939 fins al 2025.
És un exercici de memòria històrica, però també de memòria personal?
Sí, tal com dic al llibre, he conegut pràcticament a totes les persones que hi surten. No he treballat només a partir de documents, sinó també amb notes personals que ja havia començat a recollir fa 50 anys. També a partir del coneixement i el record personal dels protagonistes.
Faci'ns cinc cèntims de la metodologia que ha emprat per escriure el que podríem considerar una enciclopèdia de la història del periodisme a la ciutat.
Ajudar, no m'hi ha ajudat ningú, però m'he reunit i he entrevistat a un centenar de persones que m'han aportat informació. En diu enciclopèdia, i segurament és el llibre més extens publicat mai sobre Vic, perquè té més lletra que la història de Vic del doctor Junyent i dubto que hi hagi cap altra ciutat catalana que tingui un llibre sobre els seus mitjans de comunicació fet amb aquesta profunditat. He visitat alguns arxius per consultar exemplars de premsa que no tenia, però n'he guardat molts al llarg dels anys i n'he comprat també d'antics, per tant, he treballat molt amb la meva col·lecció de material. Era una idea que tenia al cap potser des de fa 40 anys, i és una de les primeres coses que he fet en abandonar el periodisme del dia a dia.
El llibre no és un homenatge als empresaris i a les empreses, sinó al periodisme local i a totes les persones que hi han treballat.
S'ha perdut molt material?
Sí, s'ha perdut molta cosa. Per exemple, de l'Ausona, perquè va ser autodestruïda en acabar el règim franquista, o això hem de creure, que aquestes van ser les ordres del moment, perquè era una publicació del Consejo Local del Movimiento Nacional, un tentacle del poder polític únic, no perquè fos un mitjà de comunicació com a tal. L'Ausona va funcionar 56 anys i gran part es va esvair, és una pena no haver pogut conservar-ho tot. D'altra banda, documentació interna dels altres mitjans que cito al llibre, se n'han conservat algunes coses, però també se n'han perdut moltes altres. El material que s'ha conservat, en part, és perquè al seu moment vaig rescatar parts d'arxius, o perquè algunes persones em van donar arxius i caixes per si un dia m'animava a fer aquest llibre.
El llibre és un homenatge al periodisme local?
Totalment. Es van aixecar empreses i es van fer funcionar mitjans de comunicació amb una situació en la qual l'esforç dels professionals que hi treballaven no era correspost, ni de bon tros, amb les retribucions que rebien. Assumeixo la meva part de responsabilitat com a empresari a partir de la creació d'Osona.com i Nació. El llibre no és un homenatge als empresaris i a les empreses, sinó al periodisme local i a totes les persones que hi han treballat, per això, volia que hi sortís tothom, he volgut detallar la vida petita dels mitjans, fins al més mínim detall, i anar a buscar les persones que en van formar part perquè expliquessin les seves experiències i vivències.
- Miquel Macià: "El llibre és un homenatge al periodisme local i a totes les persones que hi han treballat"
- Oriol Clavera
Un professor de la universitat em va dir una vegada que, el periodisme de proximitat, era el més complicat d'exercir, perquè et trobes els protagonistes de les històries sortint del portal de casa. Hi està d'acord?
Sí. Trobar-te les fonts a cada cantonada és un fet i l'has d'assumir. Precisament per això, has d'afinar molt en la certesa, la precisió i el rigor de les informacions, perquè estàs immers en un entorn que la mateixa font et pot replicar i posar de manifest que allò que has escrit i explicat no és correcte ni del tot cert. Quan treballes a grans mitjans de comunicació i surts al carrer, ets un ésser anònim i la rèplica que puguin fer-te és molt més remota.
El context actual de digitalització i d'avenç tecnològic constant fa que els mitjans competeixin més per ser els primers a donar una informació que no pas per informar des del rigor. Aquest fet també va en detriment del periodisme de proximitat?
Justament penso que el periodisme de proximitat és una branca que ho té bé per salvar-se d'aquesta pressió digital moderna que hi ha sobre els mitjans, sobretot des de les xarxes socials. El periodisme local té un plus de credibilitat per la proximitat envers allò que informa i les persones que ho llegeixen, escolten per la ràdio o ho miren per la televisió. A nivell nacional i internacional, s'escriu i es parla de coses que el coneixement que se'n té és molt relatiu, perquè les fonts són les que són, agències de notícies, governs, poders... penetrar en aquests àmbits és molt difícil i, fins i tot, a vegades no hi ha massa ganes de fer l'exercici.
La superficialitat és una amenaça que està sempre damunt del periodisme.
Els mitjans de comunicació de Vic, i de la comarca d'Osona, han estat escola de grans noms del periodisme català i de professionals de la comunicació. D'on ve aquesta tradició periodística i cultural?
Ve del segle XIX i es remet al focus de cultura que era el Bisbat de Vic i el Seminari, on es van formar centenars de joves, alguns dels quals van arribar a sacerdots, però la majoria ja portaven un pòsit cultural que es reflectia en publicacions, llibres, entitats o associacions. Als anys 20 ja existia la Biblioteca d'autors vigatans, cosa que no existeix avui. Abans de la Guerra Civil, a Vic ja hi existia premsa de totes les tendències ideològiques, i tot i el tall que va suposar la guerra i el franquisme, aquest fet es va poder reprendre amb força.
S'ha perdut una mica aquesta tradició?
Moltíssim, ja no hi ha els mitjans que hi havia fa 15 anys.
- El periodista Miquel Macià ha publicat el llibre Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025)
- Oriol Clavera
I pel que fa als periodistes? Creu que han perdut la vocació, que ja no creuen en què un periodista ho és 24 hores, set dies a la setmana?
Bé ho diuen, i de fet, el darrer número de la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya així ho assenyala. Al llibre, també hi ha una empresària que entrevisto que ho explica fent referència a la seva empresa, i diu que el jovent no se li pot demanar el ritme de treball que hi havia antigament. Hi ha una frase que diu que el periodisme no és una professió, sinó un estil de vida. Abans no regatejaves hores de feina, eres a on havies de ser, perquè si no era així, la història que relataves quedava minava.
En el llibre apunta que els mitjans de comunicació de Vic han tingut un paper clau en la difusió de la llengua catalana. Per què?
Perquè la població a la qual s'adreçaven parlava en català i havia mantingut l'ús de la llengua catalana malgrat la dictadura, per tant, era lògic que els mitjans es fessin en català, no podien fer-se en una altra llengua a partir de la democràcia, no hauria tingut cap sentit. Els mitjans de comunicació de Vic i d'Osona van demostrar que, qui volia entendre el català, l'entenia, tot i que no el sàpigues parlar gaire.
S'està trencant la concepció del mitjà de comunicació com a producte homogeni i compacta.
Molts dels mitjans dels quals parla al llibre ja no existeixen. A què és deguda aquesta desaparició?
Essencialment, per la crisi publicitària del 2008, i ho veiem encara ara. En segon lloc, potser perquè n'hi havia masses pel que donava el mercat. En tercer lloc, perquè algunes empreses potser van prendre decisions equivocades.
A Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic, vol donar veu als professionals que van treballar-hi i no tant als empresaris de les publicacions. Ha realitzat entrevistes amb aquests treballadors: hi ha alguna idea o percepció que es repeteixi entre les seves respostes?
Que malgrat les condicions laborals que van patir, s'ho van passar terriblement bé. Quan els preguntes per què van abandonar, diuen perquè van tancar el mitjà on treballaven o no resistien aquell ritme de treball que no trobava compensació d'horaris i de salari, però són uns quants els que diuen que va ser la millor etapa laboral de la seva vida. En ser unes generacions que s'iniciaven a la professió, la vocació i la il·lusió passaven per damunt dels problemes.
Miquel Macià té una llarga trajectòria professional treballant en mitjans de comunicació, i també, impulsant-ne. És el cas d'Osona.com, un dels primers diaris digitals del país. Com va sorgir el projecte?
Quan vaig descobrir internet i vaig entendre que s'hi podia imitar l'experiència de la premsa de paper. A internet era possible comunicar notícies, fotografies, vídeos encara no, perquè la xarxa no donava per tant. Vaig entendre que s'hi havia d'apostar, perquè permetia versatilitat de continguts, i a més, no necessitaves treballar per cap empresari. Llavors, per crear un mitjà de comunicació, havies de tenir un potencial econòmic alt, en canvi, per crear Osona.com vam necessitar dos duros i un Ford Fiesta vell de capital.
- Miquel Macià: "Per crear Osona.com vam necessitar dos duros i un Ford Fiesta de capital".
- Oriol Clavera
Al principi, però, poca gent tenia internet a casa. Com van aconseguir que el projecte creixés?
Anant molt a poc a poc i no estirant més el braç que la màniga. Ni Osona.com ni Nació van gastar mai més d'allò que ingressaven, entre altres coses, perquè no teníem diners per perdre. Només podíem avançar a mesura que ingressàvem diners. Osona.com va estendre's a mesura que ho va fer internet, per tant, el nostre mèrit també és relatiu. El que vam fer, en paral·lel al VilaWeb de Vicent Partal, va ser crear models de periodisme nadius, no eren la versió digital de cap altre mitjà, sinó que eren una terra verge que inventaves dia a dia. El perfil de gent que hi treballava eren persones excitades per viure i liderar els canvis.
El context tecnològic i digital actual, pot ser d'alguna manera la fi dels mitjans de comunicació? Quin futur tenen?
Soc periodista, no futuròleg. Vaig llegir no fa gaire que, de mitjana, la difusió de la premsa de l'estat espanyol ha caigut un 85%.
A què creu que es deu aquesta davallada?
Una part és perquè es moren els lectors, l'altra perquè el relleu no s'està donant. Qui vol informació ja la troba a través dels mòbils i les xarxes socials. El que s'està trencant és la concepció del mitjà de comunicació com a producte homogeni i compacta.
Vam crear models de periodisme nadius: no eren la versió digital de cap altre mitjà, sinó una terra verge que inventaves dia a dia.
Com veu el moment actual dels mitjans de comunicació de la ciutat de Vic?
Hi ha El 9 Nou, que aviat farà 50 anys, multimèdia, amb edicions setmanals, i que ha estat ben administrada per la família Codina que, malgrat la crisi que pateixen els mitjans de comunicació, han mantingut la màxima qualitat en tots els seus canals. També hi ha el Canal Taronja, però és una delegació d'una empresa de fora i els seus marges són més limitats. El mateix li passa a Osona.com, que és una delegació de Nació a la comarca. També hi ha el Més Osona, que ha guanyat la batalla dels gratuïts, té continguts i no només anuncis.
Un dels problemes que té el periodisme és la superficialitat. Cada dia t'arriba quantitat d'informació per xarxes socials o a través de gabinets de comunicació i corres el risc de conformar-te amb això. La superficialitat és una amenaça que està sempre damunt del periodisme. Jo intento fer tot el contrari i arribar fins al més mínim detall.
A qui recomanaria Vida i mort dels mitjans de comunicació de Vic (1939-2025)?
A periodistes, estudiants de periodisme o persones interessades en l'evolució de la ciutat de Vic, perquè d'alguna manera o altra també és la història de la ciutat.
