No fa pas gaire, l'ACVic va acollir un acte de l'Associació Contra l'Oblit, que, com el seu nom indica, intenta rescatar de l'oblit les víctimes de l'organització franquista Patronato de protección a la mujer, que, de protecció a la dona, res. Més aviat a l'inrevés. Aprofito aquest espai i aquestes ratlles per fer-me'n ressò, perquè, si bé s'ha aconseguit declarar nuls una gran quantitat de judicis del franquisme i reconèixer-ne moltes víctimes, no s'ha arribat encara a reconèixer les víctimes d'aquest Patronato que va represaliar, torturar, humiliar i traumatitzar de per vida tantes i tantes dones. I això des que es va acabar la guerra i fins al 1985. Sí,1985, prenguin nota, senyories.
El franquisme va vigilar i perseguir les dones, sobretot les joves, que no s'adequaven al que s'esperava d'elles. Recordem que als anys 50, 60 o 70 del segle XX (i es veu que 80 també), el nostre principal objectiu com a dones era esdevenir la perfecta esposa i mare. I no es podia perdre el temps fent la hippy, o divertint-se a llocs on no tocava, o duent unes faldilles massa curtes pel carrer (la qual cosa es va complicar per al règim amb la moda dels 60 i 70). I ja no diem fent Pasqua abans de Rams.
Una denúncia per part d'un veí, d'un suposat amic o de la mateixa família era suficient per tancar la dona massa llibertina en una de les nombroses institucions religioses de què disposava el Patronato. Allà “redreçaven” aquestes noies. En aquestes diguem-ne "residències" es treballava des de trenc d'alba fins al vespre, no es feien amistats perquè estava prohibit i, per descomptat, no se sortia mai, ni s'estudiava, encara que es tinguessin 16 anys i s'hagués deixat a mitges el batxillerat. Qualsevol deixadesa, descuit o gest que no correspongués a la feina que s'havia de fer era castigat amb una severitat perversa: tancar les noies en habitacions completament fosques, fer-les menjar agenollades, lligar-les o fer-les llepar el terra durant una estona o suplicar durant hores o dies que els donessin menjar, eren algunes de les gràcies que en aquests llocs s'inventaven per redimir els pecats de les presoneres.
Les monges sàdiques que es divertien fent fer això a les pobres noies potser com un sacrifici a Déu, m'agradaria avui fer-les passar pel psiquiatre a veure què n'opina, perquè la psicopatia llavors no es diagnosticava entre aquest col·lectiu, però ara, sí.
Avui, les víctimes que van passar pel Patronato, moltíssimes, es troben amb la impossibilitat de denunciar res perquè no van tenir cap judici i, per tant, no hi ha papers que ho acreditin. Això també passava amb les persecucions de suposades bruixes als segles XVl i XVll, que penjaven sense manies l'endemà mateix d'una denúncia. Es veu que tot torna, però se suposava que ens havíem civilitzat... se suposava.