Ja han passat més de trenta anys d’ençà que Francis Fukuyama va explicar que s’havien acabat les lluites ideològiques que havien sacsejat la humanitat en els terribles conflictes bèl·lics del segle XX. I ja en fa més de 10 que Yuval Noah Harari ens va provocar dient que, estadísticament, teníem més números de morir-nos d’obesitat, diabetis o avorriment que no pas de forma violenta; fam, epidèmies, guerres i crims semblaven ser cosa del passat. A partir d’ara, els reptes als quals s’hauria d’enfrontar la humanitat serien uns altres. Amb la integritat física assegurada, la nevera plena i la biotecnologia al servei de la joventut perpètua, ja gairebé podríem aspirar a la immortalitat. Si, contra tot pronòstic, acabàvem passant avall, probablement seria una mort per avorriment o per sobredosi.
N’hi hauria per reclamar-los que ens tornessin els quartos que ens vam gastar comprant els seus llibres. Els catalans, molt abans d’aspirar a la immortalitat aspirem al fet que un dia puguem arribar a la feina i a casa en transport públic en una hora no intempestiva; no compto pas que ho arribem a veure. I, si claudiquem i ens resignem a anar en cotxe particular a tot arreu, aspirem a no deixar-nos el sou per omplir el dipòsit. Nosaltres és més probable que ens morim d’un atac de nervis provocat pel col·lapse de la mobilitat que no pas d’avorriment.
Però les teories visionàries de Harari no només ens resulten estrafolàries als catalans: dirigents d’una banda i altra del món ja s’encarreguen de convertir les relacions internacionals en un espectacle que pot resultar entretingut contemplat des del sofà, però que és d’una brutalitat i crueltat que fan feredat. Per a molts milions de persones, els mecanismes que han permès l’accés al poder de psicòpates com Trump, Netanyahu, Putin i Khamenei han resultat d’una perversitat homicida. Gràcies a ells, la fam, les epidèmies i les guerres es perpetuen.
Deixa esbalaït pensar que aquest tipus de personatges tant poden governar països de règims dictatorials com països suposadament democràtics. Donar la paraula al poble sembla que hauria de ser garantia de seny, temprança i respecte al dret internacional. Doncs no: l’evidència ens diu que el mecanisme d’una persona-un vot, si serveix per a alguna cosa, és per encimbellar polítics que saben donar espectacle; cap immunitat contra els disbarats.
Els bombers, els metges, els notaris i els professors han d’acreditar la seva capacitat passant oposicions. Això ens dona una relativa tranquil·litat quan ens posem a les seves mans. Però tots plegats estem a les mans d’uns cancellers i caps de govern que no han hagut d’acreditar res: simplement encapçalaven la llista més votada en el moment dels comicis. I amb el seu incert bagatge cultural, intel·lectual i moral prenen decisions que per a milers de persones són qüestió de vida o mort.
És comprensible que no se’ns acudeixi cap sistema millor que la democràcia. També és inevitable que la majoria dels votants estiguin més condicionats pels vídeos de TikTok proporcionats per algorismes pesca-clics que no pas per informacions contrastades i ben ponderades. Doncs bé, o incorporem un sistema de selecció política basat en els mèrits demostrables dels candidats, o la qualitat democràtica de molts països continuarà deteriorant-se fins a la pura barbàrie.
Els candidats no només haurien de saber idiomes, Història, Dret Internacional i Economia. També haurien de comprendre els principis bàsics de la termodinàmica (per evitar fer disbarats energètics i ambientals) i haurien hagut de llegir i entendre Primo Levi, Victor Hugo, Lev Tolstoi i Jaume Cabré, per assegurar una mínima talla moral.
Si coneixeu un sol estadista, de qualsevol país del món, que compleixi aquests requisits, feu-m’ho saber. Mentrestant, preparem-nos pel pitjor.
Salvi’s qui pugui, que venen temps difícils.