No hi ha poble sense dòmino. A Cantoni n'hi ha i segur que als vostres pobles respectius també. El dòmino és un joc que distreu, acompanya, fa equip i fa poble, i estimula les neurones. El dòmino omple les tardes, entre el dinar i el sopar, del bar destinat a aquesta activitat per reial decret o perquè així es va decidir un bon dia per unanimitat. És on s'instal·len les institucions d'aquest joc (molts homes i poques dones, tot s'ha de dir), i comencen a tirar fitxes, a jugar, a exclamar-se, a participar en una cursa de números que un dels jugadors apunta acuradament en un paper.
Tot el que se sent són números, passo, pic pic (el soroll de fer picar la fitxa contra la taula quan no se'n té cap d'adequada), què fas company, no tinc pitos, recorda que soc mà, he sortit de vídua, tanco. També se senten renecs i mans de parelles de joc que piquen entre elles quan han guanyat una partida. I després, la remor de remenar, i de tornar a començar. Fins a l'hora de plegar en què algú diu ep, que a casa m'esperen. I s'ha acabat la festa, fins a l'endemà.
El cerimonial del dòmino és com el ritual d'una vident que et mira als ulls i et diu el que li sembla que passarà. De vegades l'encerta i de vegades no. Sigui com sigui, tothom qui s'hi acosta intenta sumar dos i dos en les cartes que surten. I, en el cas del dòmino, en les fitxes. Hi ha qui és capaç d'acumular números i més números dins del cap, i hi ha qui no es recorda ni de què ha tirat el seu company de joc. Però no hi ha cap truc que definitivament ens dugui a la victòria. Miracles, a Lourdes.
El cert, però, és que un poble sense dòmino seria com una illa deserta sense palmera. Inimaginable, vaja.