Se'n van anar fa uns quants anys, abans de la covid, o això ens pensàvem. Ignoro si s'han mantingut amagades durant tot aquest temps o si han anat fent incursions al Collsacabra fins que han vist que era possible tornar-s'hi a instal·lar, a envair, a parasitar. Parlo de les papallones/erugues del boix. De fet, he de dir que els últims anys, cada estiu he constatat que apareixia alguna papallona d'aquestes nocturnes blanques, amb el seu rivetejat daurat, i cada estiu se m'han posat els pèls de punta. Però no, no era res... o sí.

He tornat a trobar erugues verdes que pengen dels arbres amb un fil invisible llarg, que fa de cortina amb aquests penjolls tan poc amables. Uns penjolls que, si no vigiles, se't queden enganxats a la roba i als cabells i arribes a casa ben guarnit o guarnida, amb arracades verdes pertot.

Al meu voltant també han començat a desaparèixer els boixos, a ser devorats, vaja, per aquests animalons que entenc que han de viure, però que se'ns carreguen un tresor que fins ara era això, un tresor verd fosc que dotava d'una personalitat molt especial els nostres jardins i els nostres boscos.

Com l'altra vegada, han començat per la banda de Tavertet, i després tiren cap a Cantoni. I acabaran cruspint-se Rupit. Bé, vull dir, que ornamentaran els seus boscos de cortines verdes i també en faran desaparèixer els boixos. A Cabrera i el pla d'Aiats segurament encara no hi són (no ho he comprovat), però és que l'altra vegada hi van arribar al final de la seva estada entre nosaltres. Això sí, sense manies: tampoc a dalt no ens van deixar ni un sol boix.

Ens hem d'esperar segurament que repeteixin la jugada de fa set o vuit anys. És trist, però... és així.