No hi ha com la Setmana Santa per adonar-nos de com han canviat els temps en un país com aquest, que aviat farà cinquanta anys que sortia d'una dictadura nacionalcatòlica que en va durar quaranta. I quaranta són molts: tota una generació i mitja (jo formo part de la mitja) marcada per uns preceptes estrictes i sagrats que aquests dies arribaven al seu punt àlgid.
Quan jo era petita i quan era jove, sí, s'aprofitaven els dies de festa, però, ep, complint amb el que manava la tradició i la religió. Jo, que he viscut en una família catòlica progressista, assistia a tots els actes de Dijous i Divendres Sant, Dissabte de Glòria, Diumenge de Pasqua... amb una fervent curiositat i afició i tot. La litúrgia eclesiàstica em fascinava, i així, quan veia que el capellà es tirava a terra de l'església ja el primer dia (Dijous Sant), em sentia que formava part d'una història que, com el calvari de Jesucrist s'allargaria fins al dia de la resurrecció.
Recordo també que Divendres Sant vetllàvem Santíssim. Les noies, de dues en dues, fèiem torns agenollades per no deixar sol el sagrari amb la seva il·luminació exuberant d'espelmes i totes les palmes i palmons que, des del Diumenge de Rams, es constituïen en una espècie de passadís a les escales per arribar-hi. El que passava és que l'aire faltava amb tanta crema de cera, que les flames feien pampallugues i que tot plegat ens marejava de totes totes, així que acabàvem almenys una de cada torn a l'aire lliure, estirada, mirant de recuperar-se mentre l'altra la ventava amb un missal, que era l'única cosa que teníem a mà. A la nit, vetllaven els homes (i, segons deien, ells no es desmaiaven).
Tinc la sensació que m'hi ficava de la mateixa manera que em ficava en els llibres quan llegia. I n'he estat tan sucada, d'aquests fets i de la religiositat imperant als anys 60 i 70, que he jugat amb aquests records per introduir-los en novel·les com Els dies robats. No n'estic gens traumatitzada, suposo que per l'ambient de casa, diguem que montserratí. Al contrari, tot això m'ha servit per caçar fantasmes a les ombres que es dibuixaven a les parets nues de l'església quan ja començaves a perdre el nord respirant l'aire cremat de tantes espelmes.
Quan escrius, el fet de portar això a la motxilla de la primera joventut, és un tresor.
Llavors, el calvari era a l'església. Ara, és a les carreteres. La creu es porta a la C-17 o, si ho generalitzem, a l'AP-7. Paciència i, sobretot, prudència.
Quan jo era petita i quan era jove, sí, s'aprofitaven els dies de festa, però, ep, complint amb el que manava la tradició i la religió. Jo, que he viscut en una família catòlica progressista, assistia a tots els actes de Dijous i Divendres Sant, Dissabte de Glòria, Diumenge de Pasqua... amb una fervent curiositat i afició i tot. La litúrgia eclesiàstica em fascinava, i així, quan veia que el capellà es tirava a terra de l'església ja el primer dia (Dijous Sant), em sentia que formava part d'una història que, com el calvari de Jesucrist s'allargaria fins al dia de la resurrecció.
Recordo també que Divendres Sant vetllàvem Santíssim. Les noies, de dues en dues, fèiem torns agenollades per no deixar sol el sagrari amb la seva il·luminació exuberant d'espelmes i totes les palmes i palmons que, des del Diumenge de Rams, es constituïen en una espècie de passadís a les escales per arribar-hi. El que passava és que l'aire faltava amb tanta crema de cera, que les flames feien pampallugues i que tot plegat ens marejava de totes totes, així que acabàvem almenys una de cada torn a l'aire lliure, estirada, mirant de recuperar-se mentre l'altra la ventava amb un missal, que era l'única cosa que teníem a mà. A la nit, vetllaven els homes (i, segons deien, ells no es desmaiaven).
Tinc la sensació que m'hi ficava de la mateixa manera que em ficava en els llibres quan llegia. I n'he estat tan sucada, d'aquests fets i de la religiositat imperant als anys 60 i 70, que he jugat amb aquests records per introduir-los en novel·les com Els dies robats. No n'estic gens traumatitzada, suposo que per l'ambient de casa, diguem que montserratí. Al contrari, tot això m'ha servit per caçar fantasmes a les ombres que es dibuixaven a les parets nues de l'església quan ja començaves a perdre el nord respirant l'aire cremat de tantes espelmes.
Quan escrius, el fet de portar això a la motxilla de la primera joventut, és un tresor.
Llavors, el calvari era a l'església. Ara, és a les carreteres. La creu es porta a la C-17 o, si ho generalitzem, a l'AP-7. Paciència i, sobretot, prudència.