Un estiu calent. Aquest estiu ha estat calentonet en l'àmbit teatral. Després d'una denúncia a les xarxes socials, Lluís Pasqual s'ha vist forçat a dimitir. Més enllà del "tu has fet" i "tu no m'has demanat", que només podria jutjar pel que "m'han dit" i que s'ha convertit en una batalla de trinxeres, de tot plegat hauria de generar un debat sobre quin ha de ser el model teatral que hauria d'anar més enllà del Lliure que dirigia Pasqual. Aquest debat que, en el millor dels casos serà de Barcelona, hauria de ser de tot el país.

El tap de Barcelona. En termes ferroviaris sempre m'han explicat que si no hi ha més trens entre Osona i la capital del país és perquè als túnels de l'entrada de Barcelona hi ha un tap. Els actuals no poden absorbir més combois. I aquest mateix tap ferroviari de Barcelona és el que ens està passant en l'àmbit teatral a Catalunya. Concentrem la creació i producció teatral en uns pocs equipaments teatrals, tots ells a Barcelona, amb cops de colze per controlar-los. Més enllà del debat generacional obert, tot plegat genera fronts i bàndols que, després d'anys de guerra soterrada, ara han sortit a la llum.

El desprestigiat rerepaís com a espai de creació. Cal que en aquest debat ens desprenem del glamur barceloní. Ens cal poder garantir que tant és crear/ produir una obra a Osona, al Pallars o l'Anoia, amb 15 bolos a les desprestigiades comarques i arribar a un teatre a Barcelona a fer el recorregut a la inversa. Això ara mateix no passa. Ens cal amb urgència generar espais de creació a tot el país, amb recursos però també imaginació. El desprestigiat rerepaís ha de tenir centres de producció. Tenir aquests espais al territori no és res revolucionari. Només és que van desaparèixer quan vam convertir la creació/exhibició en una mera indústria i només vam monetaritzar els comptes de resultats econòmics.

Centres de producció. Sense anar més lluny, Osona havia tingut un Centre Dramàtic. Allà, en plena adolescència meva, hi vaig veure un Banquet, ideat per Iago Pericot, mor aquest estiu. Aquesta creació era repartida. Sense anar més lluny, a Osona hi havia noms propis com la Gàbia a Vic o els Joglars a Pruit. Però ho hem concentrat tot. Ho hem reduït tot. Ara, si no vens entrades, ja no interesses i en un país petit i amb llengua minoritzada no es pot estar per ximpleries. Ni aquí ni a Barcelona.