Hi ha una edat en què als nois i noies no els queda més remei que estudiar-se la taula periòdica dels elements. No sé com es fa això ara als instituts; a la meva època ens feien aprendre de memòria no només els símbols, sinó els valors de les principals característiques físiques i químiques de cada element.
El que llavors ignoràvem és que molts d’aquests elements són absolutament imprescindibles en la indústria; sense ells no es podrien fabricar ni cotxes, ni motos, ni bicicletes ni neveres; d’altres són absolutament imprescindibles en la producció de pantalles, mòbils, bateries, plaques solars i ordinadors.
I tampoc sabíem llavors com s’ho feia la indústria per disposar de tots aquests elements en el volum suficient per permetre la producció en cadena: milions de cotxes, d’ordinadors i de telèfons nous que cada any surten de les fàbriques. No sabíem que l’obtenció d’aquests minerals requeria una extracció molt costosa en mines altament contaminants; i no érem conscients que moltes d’aquestes mines són a l’Àfrica, explotades per capitalistes estrangers conjuminats amb governants locals corruptes, i a l’Àsia, on contaminen extraordinàriament els rius i els aqüífers dels voltants.
No ens havien dit, llavors, que en la majoria d’aquestes explotacions, els miners hi treballen en condicions duríssimes; tan dures que fan pensar en els presoners de guerra condemnats a treballs forçats. Tampoc érem conscients que entorn de la possessió de les mines s’havien generat guerres en les quals lluitaven nens soldats.
Hores d’ara, podem saber tot això fent quatre consultes a qualsevol dispositiu connectat a la xarxa; un dispositiu i una xarxa fets amb aquests elements tan pèrfidament obtinguts. I, a poc que gratem, també podem saber que aquestes explotacions mineres no donaran de sí gaires anys més, i que quan s’esgotin, el col·lapse en la cadena de subministraments de la indústria serà de pronòstic reservat; sense comptar que al govern xinès li resultaria molt senzill tancar l’aixeta de les exportacions de molts d’aquests productes que ens resulten indispensables.
L’enorme dependència de terres rares i altres metalls que ens cal importar, sumat a la cada cop més escassa disponibilitat d’energia convencional i a la gran inestabilitat de la xarxa elèctrica europea fan que les economies occidentals pengin d’un fil. Si el fil es trenca, el sistema capitalista se n’anirà en orris. Al costat d’aquest escenari, la decadència de l’Imperi Romà no passaria d’anècdota irrellevant.
Revertir aquesta enorme vulnerabilitat requereix una feinada impressionant que inclou el reciclatge dels materials, la lluita contra l’obsolescència programada, un estalvi energètic molt més gran que el que s’ha fet fins ara, la reconversió de tot el sector turístic, una planificació intel·ligent i un pacte nacional pels usos del territori –gestió forestal, agrícola, urbanística, instal·lacions solars i eòliques- i un munt de coses més. El repte és majúscul. La complexitat de tot plegat fa feredat. Per organitzar i dirigir tot això caldria unir les ments més sàvies i els grups científics més prestigiosos per tal que marquessin el camí a les institucions polítiques. Altrament, el desgavell serà progressiu, general i catastròfic.
I què estan fent els Parlaments (a Estrasburg, a Westminster, a Madrid, a Barcelona)?
A jutjar pels debats parlamentaris que podem veure per televisió, juguen a un pim pam pum que provoca vergonya aliena. Les comptades ocasions en què una comissió parlamentària convida un científic a exposar els fets i les dades, ses senyories fan cara de no entendre-hi un borrall. Normal: no es van afiliar a un partit polític perquè fossin llumeneres, ni per salvar el sistema econòmic i el benestar dels ciutadans, sinó per tenir despatx i sou sense haver d’ajupir l’esquena. Si depèn d’ells, ja ens podem preparar per tornar a menjar tomàquets de l’hort, anar al mercat amb una mula i escalfar-nos amb foc de llenya.
Que vostè, els enciams, els naps i les cols del seu hort hi facin més que els professionals de la política. Si ens hem de refiar d’ells, anem de dret pel pedregar.
(*) Títol manllevat d’un llibre d’en Xavier Duran, periodista científic.
El que llavors ignoràvem és que molts d’aquests elements són absolutament imprescindibles en la indústria; sense ells no es podrien fabricar ni cotxes, ni motos, ni bicicletes ni neveres; d’altres són absolutament imprescindibles en la producció de pantalles, mòbils, bateries, plaques solars i ordinadors.
I tampoc sabíem llavors com s’ho feia la indústria per disposar de tots aquests elements en el volum suficient per permetre la producció en cadena: milions de cotxes, d’ordinadors i de telèfons nous que cada any surten de les fàbriques. No sabíem que l’obtenció d’aquests minerals requeria una extracció molt costosa en mines altament contaminants; i no érem conscients que moltes d’aquestes mines són a l’Àfrica, explotades per capitalistes estrangers conjuminats amb governants locals corruptes, i a l’Àsia, on contaminen extraordinàriament els rius i els aqüífers dels voltants.
No ens havien dit, llavors, que en la majoria d’aquestes explotacions, els miners hi treballen en condicions duríssimes; tan dures que fan pensar en els presoners de guerra condemnats a treballs forçats. Tampoc érem conscients que entorn de la possessió de les mines s’havien generat guerres en les quals lluitaven nens soldats.
Hores d’ara, podem saber tot això fent quatre consultes a qualsevol dispositiu connectat a la xarxa; un dispositiu i una xarxa fets amb aquests elements tan pèrfidament obtinguts. I, a poc que gratem, també podem saber que aquestes explotacions mineres no donaran de sí gaires anys més, i que quan s’esgotin, el col·lapse en la cadena de subministraments de la indústria serà de pronòstic reservat; sense comptar que al govern xinès li resultaria molt senzill tancar l’aixeta de les exportacions de molts d’aquests productes que ens resulten indispensables.
L’enorme dependència de terres rares i altres metalls que ens cal importar, sumat a la cada cop més escassa disponibilitat d’energia convencional i a la gran inestabilitat de la xarxa elèctrica europea fan que les economies occidentals pengin d’un fil. Si el fil es trenca, el sistema capitalista se n’anirà en orris. Al costat d’aquest escenari, la decadència de l’Imperi Romà no passaria d’anècdota irrellevant.
Revertir aquesta enorme vulnerabilitat requereix una feinada impressionant que inclou el reciclatge dels materials, la lluita contra l’obsolescència programada, un estalvi energètic molt més gran que el que s’ha fet fins ara, la reconversió de tot el sector turístic, una planificació intel·ligent i un pacte nacional pels usos del territori –gestió forestal, agrícola, urbanística, instal·lacions solars i eòliques- i un munt de coses més. El repte és majúscul. La complexitat de tot plegat fa feredat. Per organitzar i dirigir tot això caldria unir les ments més sàvies i els grups científics més prestigiosos per tal que marquessin el camí a les institucions polítiques. Altrament, el desgavell serà progressiu, general i catastròfic.
I què estan fent els Parlaments (a Estrasburg, a Westminster, a Madrid, a Barcelona)?
A jutjar pels debats parlamentaris que podem veure per televisió, juguen a un pim pam pum que provoca vergonya aliena. Les comptades ocasions en què una comissió parlamentària convida un científic a exposar els fets i les dades, ses senyories fan cara de no entendre-hi un borrall. Normal: no es van afiliar a un partit polític perquè fossin llumeneres, ni per salvar el sistema econòmic i el benestar dels ciutadans, sinó per tenir despatx i sou sense haver d’ajupir l’esquena. Si depèn d’ells, ja ens podem preparar per tornar a menjar tomàquets de l’hort, anar al mercat amb una mula i escalfar-nos amb foc de llenya.
Que vostè, els enciams, els naps i les cols del seu hort hi facin més que els professionals de la política. Si ens hem de refiar d’ells, anem de dret pel pedregar.
(*) Títol manllevat d’un llibre d’en Xavier Duran, periodista científic.