Hi havia una vegada una dona que es deia Catalina que va decidir separar-se del seu marit, el senyor Aranya. La Catalina, com que sabia que el seu home no s’ho prendria gens bé, va comunicar-li el seu desig de manera alegre. Ho va fer amb celebracions, manifestacions joioses a favor d’una nova vida més plena i, fins i tot, fent una cadena humana i diverses performances. Tots els amics l’encoratjaven somrient, vestits amb samarretes de colors, a emprendre una nova vida independent.
El senyor Aranya va ser rotund: “Mai no et podràs separar perquè la llei sagrada del matrimoni diu que tu sola no pots decidir res que ens afecti a tots dos. Perquè tu, ets meva!, em pertanys! I com que no vull que marxis de casa, seguiràs casada eternament perquè la llei és la llei! I si tens mai cap dubte, recorda: ¿què posa el teu DNI? Estat civil, casada!”, deia.
Malgrat el seu aspecte fatxenda-superb, per dins seu, el senyor Aranya tenia el cor desfet. No entenia per quin motiu la Catalina se’n volia anar. “Però si gaudeixes de molta més autonomia que les veïnes!” “Però si et deixo cuinar, fregar i fer el que vulguis els diumenges! Però si jo soc gran, soc un home importantíssim reconegut arreu! Què faràs, tu desgraciada i poca cosa com ets, sola desvalguda, si parles una llengua casolana, i si a tu no et coneix ningú fora de casa?”.
És cert que la senyora Catalina tenia una personalitat força estranya i que, de vegades, no s’aclaria ni ella. Mentre que una part de la Catalina encara volia salvar el matrimoni després de tantes vivències conjuntes, una altra part ja no en volia saber res. Però el senyor Aranya no s’atrevia a fer la pregunta. “M’estimes?, vols el divorci?”.
El senyor Aranya tenia por de pactar una solució acordada. Va preferir castigar-la. Li va controlar els comptes, la va renyar, va prohibir que busqués nous amics per Europa i la va atonyinar amb porres un 1 d’octubre. Fins i tot li va buidar un ull, ja que el senyor Aranya tenia una pistola amb bales de goma de quan havia treballat de policia. La pallissa que va rebre la Catalina va indignar molta gent però ell deia que s’ho mereixia perquè era “una Judes-traïdora”. Li va clavar 155 bastonades, la va tirar per les escales, li va estirar els cabells, va saltar-li a sobre i la va arrossegar per terra. “Ja et vaig avisar. No et pots separar unilateralment!”, bordava de manera fanàtica mentre trencava vidres i portes.
El pare de la Catalina va marxar a l’exili perquè el senyor Aranya el perseguia. La seva mare va ser tancada a la presó, acusada de sediciosa per haver preguntat a la seva filla si s’estimava el seu marit. Deien que la pregunta era il·legal i recriminaven a la Catalina que només pensés en ella. ¿Però, de veritat, era un acte d’egoisme el fet de voler separar-se per administrar així més bé l’economia domèstica i millorar socialment?, o bé per iniciar una nova vida?, o bé per dignitat?
Tanmateix, la Catalina es volia separar per una llarga història vital que afectava la seva identitat. Però, per què s’havia de justificar? Fos com fos, va escriure el convenciment de la ruptura dins d’una urna, que va amagar com si fos el tresor més preuat. El senyor Aranya va regirar tota la casa, per destruir aquella urna odiosa. No va trobar-la.
Al cap de dos anys, el senyor Aranya, ben enfurismat, va prohibir a la Catalina que pengés una pancarta a la seva habitació reclamant la llibertat del seus progenitors. “Has de ser neutral i fer veure que no existeix cap crisi de parella!”, ordenava. Però la Catalina persistia. Ingènua es pensava que algú vindria a rescatar-la perquè “el món em mira”, i perquè un grup de treball de l’ONU i altres personalitats de renom van recolzar-la, des de països com Bèlgica, Suïssa o Alemanya.
A poc a poc, tot es va anar podrint. Uns fills de la parella es van posar de part del pare i uns altres fills de part de la mare. Tot i que la família es continuava estimant, tothom estava cansat, desunit, desorientat i alguns van acusar la Catalina de trencar la convivència. Males llengües deien que un fill va comprar focs d’artifici per fer soroll i espantar el pare. Alguns energúmens hiperventilats tiraven pedres o insultaven la premsa que informava de les desavinences. La majoria, en canvi, eren idealistes de bona fe que il·lusionats van anar a Ikea a dissenyar una nova República amb els mobles més llampants. “La República no existeix, idiotes!”, cridaven els seus opositors amb menyspreu. També se’n reien dels vestits grocs amb llaços de la Catalina, que volien estripar-li, i esbravaven bilis per la boca cada cop que la miraven.
Enmig d’aquest ambient tan hostil, ¿com podia la Catalina recuperar la convivència sense renunciar al seu desig i vivint tan reprimida? A Escòcia s’hauria pogut separar. A casa seva, no podia fer-ho perquè els jutges del seu cas eren masclistes i anaven de part de l’home. De fet, mai es va jutjar el divorci: només es va jutjar la rebel·lió noble i pacífica d’una bona dona que volia governar-se tota sola.
De manera injusta, als ulls dels aràcnids rabiosos, la Catalina és, encara avui, una catalufa tòxica, fastigosa, terrible, colpista, abduïda, adoctrinada, supremacista, victimista, tractorista i terrorista per haver gosat qüestionar la suposada reputació d’un gran demòcrata, segons ells, de fama gegantina pel seu passat gloriós i imperial. Per ells, la Catalina és una grandíssima puta. ¿Molt insultant, oi?
Doncs, si et diuen que cal passar pàgina del procés i que cal acatar les condemnes, els expliques la història de la Catalina. Tocarà queixar-nos. I tant!
El senyor Aranya va ser rotund: “Mai no et podràs separar perquè la llei sagrada del matrimoni diu que tu sola no pots decidir res que ens afecti a tots dos. Perquè tu, ets meva!, em pertanys! I com que no vull que marxis de casa, seguiràs casada eternament perquè la llei és la llei! I si tens mai cap dubte, recorda: ¿què posa el teu DNI? Estat civil, casada!”, deia.
Malgrat el seu aspecte fatxenda-superb, per dins seu, el senyor Aranya tenia el cor desfet. No entenia per quin motiu la Catalina se’n volia anar. “Però si gaudeixes de molta més autonomia que les veïnes!” “Però si et deixo cuinar, fregar i fer el que vulguis els diumenges! Però si jo soc gran, soc un home importantíssim reconegut arreu! Què faràs, tu desgraciada i poca cosa com ets, sola desvalguda, si parles una llengua casolana, i si a tu no et coneix ningú fora de casa?”.
És cert que la senyora Catalina tenia una personalitat força estranya i que, de vegades, no s’aclaria ni ella. Mentre que una part de la Catalina encara volia salvar el matrimoni després de tantes vivències conjuntes, una altra part ja no en volia saber res. Però el senyor Aranya no s’atrevia a fer la pregunta. “M’estimes?, vols el divorci?”.
El senyor Aranya tenia por de pactar una solució acordada. Va preferir castigar-la. Li va controlar els comptes, la va renyar, va prohibir que busqués nous amics per Europa i la va atonyinar amb porres un 1 d’octubre. Fins i tot li va buidar un ull, ja que el senyor Aranya tenia una pistola amb bales de goma de quan havia treballat de policia. La pallissa que va rebre la Catalina va indignar molta gent però ell deia que s’ho mereixia perquè era “una Judes-traïdora”. Li va clavar 155 bastonades, la va tirar per les escales, li va estirar els cabells, va saltar-li a sobre i la va arrossegar per terra. “Ja et vaig avisar. No et pots separar unilateralment!”, bordava de manera fanàtica mentre trencava vidres i portes.
El pare de la Catalina va marxar a l’exili perquè el senyor Aranya el perseguia. La seva mare va ser tancada a la presó, acusada de sediciosa per haver preguntat a la seva filla si s’estimava el seu marit. Deien que la pregunta era il·legal i recriminaven a la Catalina que només pensés en ella. ¿Però, de veritat, era un acte d’egoisme el fet de voler separar-se per administrar així més bé l’economia domèstica i millorar socialment?, o bé per iniciar una nova vida?, o bé per dignitat?
Tanmateix, la Catalina es volia separar per una llarga història vital que afectava la seva identitat. Però, per què s’havia de justificar? Fos com fos, va escriure el convenciment de la ruptura dins d’una urna, que va amagar com si fos el tresor més preuat. El senyor Aranya va regirar tota la casa, per destruir aquella urna odiosa. No va trobar-la.
Al cap de dos anys, el senyor Aranya, ben enfurismat, va prohibir a la Catalina que pengés una pancarta a la seva habitació reclamant la llibertat del seus progenitors. “Has de ser neutral i fer veure que no existeix cap crisi de parella!”, ordenava. Però la Catalina persistia. Ingènua es pensava que algú vindria a rescatar-la perquè “el món em mira”, i perquè un grup de treball de l’ONU i altres personalitats de renom van recolzar-la, des de països com Bèlgica, Suïssa o Alemanya.
A poc a poc, tot es va anar podrint. Uns fills de la parella es van posar de part del pare i uns altres fills de part de la mare. Tot i que la família es continuava estimant, tothom estava cansat, desunit, desorientat i alguns van acusar la Catalina de trencar la convivència. Males llengües deien que un fill va comprar focs d’artifici per fer soroll i espantar el pare. Alguns energúmens hiperventilats tiraven pedres o insultaven la premsa que informava de les desavinences. La majoria, en canvi, eren idealistes de bona fe que il·lusionats van anar a Ikea a dissenyar una nova República amb els mobles més llampants. “La República no existeix, idiotes!”, cridaven els seus opositors amb menyspreu. També se’n reien dels vestits grocs amb llaços de la Catalina, que volien estripar-li, i esbravaven bilis per la boca cada cop que la miraven.
Enmig d’aquest ambient tan hostil, ¿com podia la Catalina recuperar la convivència sense renunciar al seu desig i vivint tan reprimida? A Escòcia s’hauria pogut separar. A casa seva, no podia fer-ho perquè els jutges del seu cas eren masclistes i anaven de part de l’home. De fet, mai es va jutjar el divorci: només es va jutjar la rebel·lió noble i pacífica d’una bona dona que volia governar-se tota sola.
De manera injusta, als ulls dels aràcnids rabiosos, la Catalina és, encara avui, una catalufa tòxica, fastigosa, terrible, colpista, abduïda, adoctrinada, supremacista, victimista, tractorista i terrorista per haver gosat qüestionar la suposada reputació d’un gran demòcrata, segons ells, de fama gegantina pel seu passat gloriós i imperial. Per ells, la Catalina és una grandíssima puta. ¿Molt insultant, oi?
Doncs, si et diuen que cal passar pàgina del procés i que cal acatar les condemnes, els expliques la història de la Catalina. Tocarà queixar-nos. I tant!