Durant la nit, immòbil a la vora de la carretera, vaig pensar: "ara és el moment, no passa ningú, no faré mal a ningú, no hi ha llums de cotxes per enlloc". Ja no aguantava més el meu propi pes i em vaig deixar anar. Vaig baixar rodolant fins que em vaig plantar al mig de la via, sóc el que es pot dir una pedra com cal, la "minipedra" de la Trona. Però podria ser qualsevol altra companya de la C-17, de Tagamanent o d'allà on sigui.
Sóc una més de les moltes amigues i companyes pedres d'arreu del territori que amb el canvi de temps s'han remullat aquests dies. Ha començat a fer fred i de cop ens hem trencat, sense voler-ho, dels nostres lligams terrestres naturals. No en tenim la culpa, és clar, som pura geologia. Però a vegades acabem sent protagonistes mudes de fotos als diaris, sense voler-ho i sense la intenció de molestar, tot i que la dita popular ja ho deixa ben clar: "som una pedra a la sabata o una pedra en el camí".
Sempre som un obstacle, està clar, però quan vivim al marge de tot no fem nosa a ningú i el nostre soroll és no soroll: passem ben desapercebudes. Però ai las quan apareixem al mig del vostre camí, tots a córrer: les màquines ens volen treure ben aviat; els polítics i tècnics es barallen per veure qui té la culpa de la meva caiguda, etc. Llavors tots i cap són els responsables, és ben curiós. Tothom es recorda només quan hi sóc al mig, tot i que m'he passat allà dalt del marge durant centenars d'any i ningú m'ha mirat ni tan sols per a saludar-me.
Nosaltres com a pedres immòbils que formem part de la natura, no tenim ni normes ni lleis i no podem decidir el nostre futur ni els nostres moviments. És per això, si us plau, que no ens culpeu dels efectes nocius que podem provocar. Vosaltres els humans heu fet les carreteres per allà on heu volgut i com heu volgut; vosaltres els humans heu fet les lleis a mida vostra. No abaixeu mai la guàrdia, de debò perquè nosaltres continuarem baixant com sempre, rodolant de forma natural o precipitada, pels marges de les muntanyes, sense que ningú ens ho pugui impedir.
Sóc una més de les moltes amigues i companyes pedres d'arreu del territori que amb el canvi de temps s'han remullat aquests dies. Ha començat a fer fred i de cop ens hem trencat, sense voler-ho, dels nostres lligams terrestres naturals. No en tenim la culpa, és clar, som pura geologia. Però a vegades acabem sent protagonistes mudes de fotos als diaris, sense voler-ho i sense la intenció de molestar, tot i que la dita popular ja ho deixa ben clar: "som una pedra a la sabata o una pedra en el camí".
Sempre som un obstacle, està clar, però quan vivim al marge de tot no fem nosa a ningú i el nostre soroll és no soroll: passem ben desapercebudes. Però ai las quan apareixem al mig del vostre camí, tots a córrer: les màquines ens volen treure ben aviat; els polítics i tècnics es barallen per veure qui té la culpa de la meva caiguda, etc. Llavors tots i cap són els responsables, és ben curiós. Tothom es recorda només quan hi sóc al mig, tot i que m'he passat allà dalt del marge durant centenars d'any i ningú m'ha mirat ni tan sols per a saludar-me.
Nosaltres com a pedres immòbils que formem part de la natura, no tenim ni normes ni lleis i no podem decidir el nostre futur ni els nostres moviments. És per això, si us plau, que no ens culpeu dels efectes nocius que podem provocar. Vosaltres els humans heu fet les carreteres per allà on heu volgut i com heu volgut; vosaltres els humans heu fet les lleis a mida vostra. No abaixeu mai la guàrdia, de debò perquè nosaltres continuarem baixant com sempre, rodolant de forma natural o precipitada, pels marges de les muntanyes, sense que ningú ens ho pugui impedir.