Del cap i pota i els caliquenyos al wifi

Acabada la guerra, molts cafès, restaurants i fondes de Vic van desaparèixer del mapa. Però se’n van obrir de nous, sobretot als anys seixanta i setanta. La majoria es van especialitzar en menjars populars, cafès i licors. Però també van proliferar els establiments per anar a passar l’estona tot jugant a cartes, al dominó o a petar la xerrada.

Quan la televisió encara no havia fet estralls ni havia penetrat a totes les llars, els vigatans anaven als bars a veure els partits de futbol en blanc i negre que oferia Televisión Española.  Molts locals també van encabir colles d’amics o es van convertir en seus socials d’entitats cíviques i esportives (caçadors, canaricultors, ocellaires, sardanistes, ciclistes, afeccionats al futbol, pescadors o billaristes, entre d’altres). Avui, la major part d’aquests establiments han desaparegut; d'altres, en canvi, continuen al peu del canó o s’han transformat i adaptat al present.

Amb l’arribada dels immigrants andalusos (molts de Torredonjimeno i Priego) i dels provinents de la resta d’àrees geogràfiques de l’Estat espanyol, es van obrir un considerable nombre de bars destinats a acollir la demanda dels nouvinguts -que sovint van acabar casant-se amb membres de les classes populars autòctones- i que treballaven a les adoberies o a la construcció. Amb el creixement de la ciutat i la seva expansió als quatre punts cardinals, es van començar a obrir cafès, bars i restaurants allunyats del centre.

Encara que no eren cafès o bars en el sentit més estricte, els prostíbuls de Ca la Gitana (al carrer dels Aluders, al costat d’El Portalet) i Cal Set (a la zona de la carretera de Roda), van atreure durant anys els fogosos mascles de Vic i comarca, que no necessàriament utilitzaven els serveis de les treballadores del sexe, ja que també s'hi anava a prendre una copa o a xafardejar. Anys després, a la carretera de Barcelona es va obrir El Tramvia, una variant més moderna i adaptada dels  llocs d’alternança (o “alterne”), on es podien trobar noies de “companyia”.

Mentrestant, els homes de casa bona (generalment de dretes) es reunien al Casino –també conegut com El Casino dels senyors- i als Ex Combatents, on es jugava a cartes, es llegien diaris i revistes i s’organitzaven llargues tertúlies, una activitat que avui es manté viva, amb una considerable incorporació de dones, tot i que continua essent minoritària.

L’Hotel Colón, La Granja, el Cafè Vic i Cal Ú

Un dels establiments més entranyables, mítics -i transversals- durant bona part del segle XX va ser l’Hotel Colón, al Passeig. Allà s’hi reunien pagesos, treballadors que hi feien el cafè a primera hora, noble patricis, forasters vinguts d’arreu amb tren i cotxes de línea, viatjants de comerç, jugadors de cartes i dominó, tractants de bestiar, botiguers, aficionats al futbol que hi anaven els diumenges al vespre a veure els resultats de les competicions oficials pintats en una gran pissarra, turistes que hi sojornaven, famílies que hi celebraven banquets i casaments, usuaris de la sala de televisió... I a fora, a la terrassa, les caloroses nits d’estiu convidaven a seure davant d’un dels primers televisors de Vic per veure “Galas del Sábado”, tot bevent un refresc o assaborint un “mantecado”, a l’època dels primers gelats de La Jijonenca.

El Cafè Vic, l'any 1980. Foto: Toni Coromina

A pocs metres, La Granja congregava jubilats i grups de carlins que s’hi van instal·lar quan va tancar el cafè Michel, treballadors i assalariats, grups de joves, alguns estudiants, tertulians i savis de cafè (Els savis de la Granja, pintors del grup Els 8, redactors de la revista Inquietud , cineastes amateurs, col·lectius de teatre i gent de Joventuts Musicals). Més avall hi havia can Padrissa –després es va dir El Capri-, també amb terrassa exterior, un lloc de reunió i una oferta de menús i carta d’una certa qualitat, a preus assequibles.

Ben bé al costat, el Cafè Vic va ser un dels establiments més emblemàtics de la ciutat. Durant les dècades dels 70 i els 80 va ser el refugi per excel·lència dels contraculturals, hippies i antiautoritaris. Amb 150 anys d’història era un dels establiments públics amb més solera de la ciutat, fins que va tancar les portes, l’any 2000. Sempre havia estat un lloc de trobada de parroquians que hi anaven a fer el vermut i el cafè, seure a la terrassa o jugar a la botifarra i al dòmino. Sense oblidar els membres de diferents entitats socials i esportives.

Amb el pòsit que dóna la tradició ininterrompuda, el Cafè Vic tenia un aire modernista i un punt afrancesat, com els típics cafès catalans amb taules de marbre, rajoles amb dibuixos geomètrics i bigues de fusta. El va obrir Antoni Cuatrecases (en Tonet), i anys més tard se’n va fer càrrec el seu fill, el popular Ton Cuatrecases; després va passar a mans de la Rosita Antolín (la vídua d’en Ton), i després a les de Carme Cuatrecases, la seva filla. Fins als anys 60, el Cafè Vic va ser una escola de cambrers (en el sentit més clàssic de la paraula) que després van acabar treballant en reputats restaurants o establiments del ram i cada any organitzaven una concorreguda cursa amb la plata a la mà.

Al final del Passeig senyorejava l’entranyable edifici de la fonda Ca l’Ú, un dels restaurants clàssics més famosos de la plana de Vic i lloc de trobada de pagesos, sobretot els dissabtes, que hi anaven a esmorzar ben entaulats i a tancar tractes. També era molt apreciat pels gastrònoms del país, que cantaven meravelles de la seva oferta de cuina tradicional. També al Passeig –aleshores Paseo de José Antonio Primo de Rivera- hi havia dos establiments de molta solera i una clientela semblant: la fonda Can Ventura (amb hostes i habituals comensals a l’hora dels àpats), i Can Dinarès, un local que es va guanyar a pols la seva fama de professionalitat, amb una cuina digna i uns cambrers antològics.

Façana del restaurant Mamma Meva, al costat d'on hi havia hagut la fonda Can Ventura. Foto: Toni Coromina
 
Cafè Nou, Bar Montserrat i l’Snack

Els bars de la plaça Major (abans del Caudillo), eren el sancta sanctorum de reunions, trobades i esdeveniments socials de tota mena. Començant pel Cafè Nou (transformat ara fa un any amb el nom d’El Nou Bar). Era -i és- un centre de pelegrinatge dels culés del Barça, els amants de les tapes i els usuaris de la terrassa exterior que hi anaven els diumenges i festes de guardar a fer el vermut, o la Fanta i la Coca-cola, amb un gran assortit de tapes variades. A l’altra banda de la plaça, a les voltes de dalt, el Bar Montserrat també havia congregat -sobretot els diumenges- una nombrosa parròquia a la terrassa, que quedava saturada en diades especials, com la festa major. Aquests dos establiments també es nodrien d’una clientela que acostumava a freqüentar els mercats dels dimarts i els dissabtes.

A pocs metres hi havia el Cafè Sport, d’un exquisida decoració modernista, que amb els anys va ser substituïda seguint les directrius de l’interiorisme modern, i el famós Cafè Mexicà (a la rambla del Carme), un bar que es va fer famós perquè que va vendre bona part dels dècims del número de loteria premiat amb la grossa de Nadal a principis dels setanta.
  Entre els nous locals oberts amb unes certes pretensions de modernitat, van sobresortir  l’Ànec Blau, al carrer de Verdaguer, especialitzat en cuina innovadora, que reunia joves emprenedors de l’època, estudiants i aficionats al món del motor. Can Solé, conegudíssim bar-restaurant del Passeig, que a principis dels setanta acollia molts estudiants que sortien de l’adolescència i s’incorporaven a les diferents colles d’amics. Sense oblidar el Bocatti, un dels restaurants amb una oferta de peix més selecta de la comarca.

A principis dels anys 60, Josep Bullich (Pitu) i la seva dona Isabel Mendo van fer-se càrrec de l’Snack de la plaça Major, un establiment obert per Antoni Costa (el nen de Colón) que fins aleshores no funcionava massa bé, amb la idea de donar-hi un aire diferent al de la majoria de bars que hi havia a Vic. Ben aviat, però, van comprovar en carn pròpia que voler ser innovador en un marc tan tradicional era un inconvenient. El fet és que els honorables manaies de la ciutat se’ls van posar en contra i van iniciar una campanya de desprestigi del local, propagant als quatre vents que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals...

Ben mirat, l’Snack només era (i continua essent) un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. A la primera època s’hi trobaven tertulians, pintors, bohemis, botiguers, treballadors en general, professors (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, transportistes, estudiants, músics, místics i desvagats. La trajectòria d’aquest local va anar paral·lela amb la història política de la dècada dels 70 i part de la dels 80, ja que hi va confluir gent de totes les tendències catalanistes i de centre-esquerra.

El Mobe, Bar dels Toreros, Can Jepet i la Parra

Antoni A. Portusach, El Tendre, popular artesà, drapaire, escultor i poeta vigatà que durant una època havia estat client de l’Snack, va deixar de ser-ho i es va convertir en parroquià del bar Mobe, al Passeig, un establiment freqüentat per treballadors i catedràtics de la bohèmia, que ell va definir com la Universitat Autònoma, en contraposició als savis de l’Snack (o els intel·lectuals de l’Snack). Tenia un reservat a dalt, on les males llengües deien que s’hi feien trobades amoroses i política clandestina. Entre el savis del Mobe destacava el senyor Viñas, que de jove havia viatjat per tot Espanya i era molt aficionat a llegir els llibres orientalistes del novel·lista Somerset Maugham; mossèn Jesús (gran expert a omplir encreuats); en Simondi, un home molt singular i un pèl eixelebrat; o el mosso de la masia de Sant Llàtzer (prop de Calldetenes), que cada dia repetia de memòria el discurs que un coronel de l’exèrcit havia pronunciat a la tropa el dia que ell es va incorporar a files.

Convivint amb aquests cafès i bars hi havia un estol de locals freqüentats per gent humil -pagesos i treballadors- que van arribar a crear uns ambients molt particulars. És el cas del Bar dels Toreros (al Passeig), on feien uns menús casolans amb molta requesta. O Can Jepet (al la Rambla del Carme), que congregava els viatgers dels autos Pous que anaven i venien de Manlleu, tofonaires, boletaires, pagesos i jugadors de botifarra i dòmino, la majoria empedreïts fumadors de toscanos, caldo, breves i caliquenyos. Al costat s’hi trobava el bar Ca l’Antiga, un dels primers que obria (a les cinc de la matinada) per servir esmorzars i barreges de vi dolç i anís, igual que el Bar Nau de la Fermina, al carrer de Gurb.

Si a principis dels setanta Ca la Pagesa es va convertir en l’establiment preferit dels estudiants de l’Institut Jaume Callís que hi anaven a esmorzar i a fer el moscatell, els alumnes del Col·legi Sant Miquel anaven al bar La Parra, al carrer de Manlleu (regentat per la família Viñas), on també acudien una colla de joves bromistes capitanejats per Pere Parra i una colla d’amics lligats a l’equip d’hoquei del Patí Vic. L’ambient sempre era d’eufòria i gresca.
    
Can Peret, Can Pi, el Córdoba, can Fajula i els frànkfurts

Un cas especial va ser Can Peret, a la rambla de Sant Domènec, regentat per l’aleshores director del setmanari falangista Ausona , un home que sempre portava una bata gris i que servia refrescos, cafès i pastes, vi dolç i vi ranci, assistit per dues dones d’aire arcaic, en un ambient de cafè del segle XIX. Al carrer de Manlleu, amb una estètica i uns parroquians ben diferents, hi havia Can Pi, que feia la funció de taverna-bodega, amb unes vistoses bótes de vi a la vista dels clients (treballadors i pagesos) i un acurat servei de tapes.


Façana del Bar Ideal, a la plaça dels Màrtirs. Foto: Toni Coromina

Altres bars i cafès que van tenir la seva importància -alguns encara existeixen- es guanyaven la vida amb ofertes de tapes, entrepans i plats de cuina casolana. Era el cas del Bar Córdoba (al carrer de la Riera), regentat per una família andalusa que també es va fer càrrec de la La Muralla, la primera discoteca de Vic. O el bar-restaurant Ideal i el Cafè de la República (a la plaça dels Màrtirs); la fonda La Fuyaca, amb l’Isidre cuinant menús diaris i sang i fetge per atendre la demanda dels dissabtes; el Brindis (a la rambla de l'Hospital); Can Meli (a la carretera de Roda); les mítiques granges La Catalana; el Bar Montseny (també ca l’Intel·ligent), freqüentat per pescadors i tertulians de les més variades temàtiques; el bar de l’Estació, confluència de tots els móns locals i forasters; el bar Antentas, a la rambla del Carme; la bodega de Can Vilaró (al carrer de Verdaguer) i la de Cal Berenguer (al Portalet); el cafè de l’Orfeó, lloc de reunió de melòmans i aficionats a Els Pastorets....

També van tenir els seus moments de glòria Can Fajula (tancat fa tres anys i durant molt de temps la Meca dels ciclistes osonencs), un restaurant dels més concorreguts per gent treballadora i jugadors de botifarra; Can Godayol i Can Mataró, amb deliciosos esmorzars, tapes, begudes i plats populars; el bar Stop (a la ronda Camprodón), famós per les seves tapes; la Fonda Núria (a la plaça Major); Cal Curt, el mític cafè-restaurant de La Calla (carrer de Sant Francesc); les tapes i els entrepans del bar Titos (al carrer de sant Antoni), un establiment que va reunir una curiosa barreja de catalans, andalusos i els primers immigrants marroquins que van arribar a Vic. No es pot oblidar el Bar Andalús (al carrer de Gurb) lloc de trobada d’antics immigrants dels sud de la península; o Ca la Milagros (al carrer de sant Pere), tota una institució.

D’altra banda, una de les novetats d’aquella època van ser els famosos frànkfurts, uns establiments que durant dues dècades van posar de moda el fast-food dels anys setanta, amb la introducció de l’hamburguesa, el frànkfurt, el bratswurst i el bikini. A Vic se’n van obrir quatre o cinc. Amb el pas dels anys se’n van inaugurar arreu de la comarca i també se’n van tancar molts. Avui, la majoria s’ha reconvertit i ha adaptat els seus productes als gustos actuals o s’ha especialitzat en altres branques. L’únic que continua amb una oferta semblant a la que feia quaranta anys enrere és el frànkfurt del carrer de Verdaguer. Per la seva banda, el frànkfurt Sant Miquel avui fa menús i plats combinats per a estudiants i treballadors i ofereix els partits de futbol del Barça a la seva nodrida clientela de culés. I el del carrer de Manlleu, avui La Fulla, es va reconvertir en una granja amb terrassa.

Cafès i bars de la perifèria (Remei, Estadi i Cases Barates)

Ja més a la perifèria vigatana, al sud, hi havia una sèrie d’establiments públics (bars, cafès i restaurants) que cobrien la demanda de ciutadans residents a les zones del Remei, l’Estadi, el Barri de Santa Anna, la Serra-de-senferm, la plaça d’Osona i els Habitatges Montseny (abans Cases Barates). Gairebé tots aquests locals estaven definits per la tipologia dels respectius clients, majoritàriament gent humil i treballadora, “currantes” i immigrants integrats i casats a la ciutat. És el cas del bars Pirineu, La Poncella (tot una llegenda), Can Sileta (amb unes excel·lents tapes), el Manolo (molt freqüentat per guàrdies civils), La Mezquita, el Zum-zum, Alaska, La Gamba, Arsenio, Bar Copa, el bar de la Pista... Tots van tenir una clientela fidel (i molts encara funcionen).

A les Cases Barates va ser molt popular el bar Zamar (o ca la Rosina), on els clients jugaven a cartes i miraven els partits de futbol els caps de setmana. A la mateixa zona hi havia el bar César, també molt popular. En àrees geogràfiques més allunyades de la ciutat, cal destacar el bar de la Serra-de-senferm, l’Esplai i els Escacs (al barri de Santa Anna), Can Bernat (a l’avinguda de Sant Bernat Calbó), el Sofía i can Lluís (a la carretera de Roda), o La Tortuga (Rambla de l'Hospital) que va ser una de les primeres alternatives als frankfurts i va tancar les portes fa unes setmanes.

El Boixe-boixe i la modernitat

Tanmateix, el local més modern i innovador de principis dels 70 segurament va ser el Boixe-Boixe, una mena de drugstore que obria fins ben entrada la matinada. Regentat per Ramon Boixeda, tenia una estètica futurista que recordava l’ambient del film de Stanley Kubrick “La taronja mecànica”, amb un soterrani ple de sofàs d’últim model i amb dues botiguetes a l’entrada on es venien discos, llibres i artesania. Hi havia un cambrer que anava vestit amb una túnica fins als peus i entre la clientela, molt variada, hi havia hippies, desvagats, metges, botiguers, amants de la música moderna, aficionats al cinema i personatges insòlits com en Richard, el mític homosexual de Torelló, abanderat de la causa gai.

Tal com s’ha dit més amunt, bona part dels establiments citats han desaparegut; però també n’hi ha molts que s’han renovat o han canviat de propietari o d’orientació. Tanmateix, el tret més característic dels bars, cafès i restaurant actuals és l’absència de fum de tabac, un dels elements més propis i indissociables dels cafès antics. Avui, el fum, el joc de cartes i dòmino, el cap i pota, els calamars a la romana, les anxoves preparades o els vermuts amb sifó i una oliva han donat pas al servei de connexió wifi amb Internet i a les patates fregides amb gust de pernil o de formatge.

Si durant els anys seixanta i setanta, la gent que no tenia televisió anava a mirar-la a les terrasses del Passeig, avui, els que no poden costejar les quotes de la televisió de pagament van al bar a veure els partits del Barça. Amb tot, cal ressenyar que en determinats locals perdura l’afició a jugar a la botifarra i a fer tertúlies.

                                    *     *     *     *     *

Nota de l'autor: Atès que no hi ha un registre oficial i un llistat que expliqui les característiques sociològiques dels establiments del ram fa quaranta anys a Vic, a l’hora de redactar aquest reportatge he recorregut a la memòria personal i als records d’una dotzena de persones de més de cinquanta anys que m’han ajudat. Demano generoses disculpes per les absències injustificables, els errors que pugui haver comès o el diferent tractament -sempre subjectiu- de cada cas concret. Estic convençut que, amb temps i molta dedicació, aquest material serviria per escriure un extens volum de més de tres-centes pàgines, un retrat coral de la ciutat a través dels seus cafès, bars, tavernes, bodegues, fondes i restaurants, afegint-hi les xurreries, les gelateries, els bars musicals i les discoteques. Però això ja són figues d’un altre paner.

NOTA 2: Aportacions dels lectors

-Al costat del bar Mexicà, a la rambla de les Davallades nº 33, hi havia la Fonda Rutlla, que va tancar a mitjans dels 80. Era freqüentada per viatjants i gent de la comarca que passaven la setmana a Vic, treballadors i posterioment estudiants de pobles d'altres comarques veïnes d’Osona.

-Als vuitanta es van obrir les primeres pizzeries: Mamma Meva i Gorgonzella.

-Al carrer Manlleu, en un primer pis, hi havia la Fonda Torras, que havia acollit la Penya Blanquiazul.

-A la Plaça de l'Estació havia la Fonda Balasch.

-Ca la Peixera. Al final del carrer de Sant Jordi, uns metres abans de la Farinera Costa, o Fàbrica Nova. Era una petita botiga de comestibles, amb bocois de vi entrant a ma dreta. Obrint una porta s'anava a una mena de discreta rebotiga-hostal on hi havia unes taules molt llargues, estil antic, on algunes persones podien menjar i beure. S'hi abastien els veïns i mossos de les masies de la zona, ja que era al peu de l'anomenat Camí Vell de Folgueroles, pel pont d'En Bruguer. Va tancar a principis dels anys 70 quan la família que ho portava va obrir un establiment nou de trinca a l'avinguda de Sant Bernat Calbó (aleshores Avenida de Cristo Rey).

-La Tortuga es va obrir on abans hi havia Can Pet de l'Om, al costat de Can Ponsa, a la rambla Hospital.

-La filla dels propietaris de Can Ponsa es deia Calamanda, i era un personatge popular molt conegut.

-Al carrer de Gurb hi havia el Frankfurt Bremen (prop dels quatre cantons) i més, amunt, Ca l’Escabellat.

-Tot i que no era al centre de Vic, alguns lectors proposen el Bar La Cabra, a la carretera de Manlleu.

-A la zona de la plaça dels Màrtirs hi havia el Cafè Europa i Can Joan.

-A la rambla de Sant Domènec durant anys va funcionar Can Salvans.

-El frankfurt del carrer de St, darrere la rambla Hospital es deia Düsseldorf.

-Al Passeig, prop del Cafè Vic, hi havia la bodega de vins i licors L’Estrella.


Cuina d'un important restaurant del centre de Vic. La foto és del llibre Fotografia històrica de Vic (de Francesc Farrés, 1985).