26
de novembre
de
2020, 19:46
Actualitzat:
28
de novembre,
19:37h
L'acord entre ERC i el PSOE per als pressupostos inclou una futura harmonització d'impostos cedits com el de patrimoni i el de successions, per evitar una competència deslleial entre territoris. Una mesura que mira directament a Madrid, a qui el vicepresident català, Pere Aragonès, ha definit com a "paradís fiscal de la dreta" i que he enervat la presidenta d'aquesta comunitat, Isabel Díaz Ayuso, que ha replicat que, en realitat, són altres autonomies les que són "inferns fiscals".
L'objectiu de la reforma tributària -que el govern espanyol ja treballava abans de l'acord- és evitar que determinats territoris puguin fixar tipus impositius per sota o per sobre de certs llindars. El cas de Madrid, en aquest sentit, és paradigmàtic, ja que se n'aprofita del seu efecte capitalitat per rebaixar o anul·lar alguns tributs i, d'aquesta manera, atrau la domiciliació d'empreses o ciutadans amb rendes altes d'arreu de l'Estat. I aquests, amb el trasllat formal, s'estalvien el pagament d'impostos als territoris on ho haurien de fer, amb el greuge corresponent per a les seves arques públiques. Ara bé, com s'ho fa Madrid per exercir aquesta competència fiscal a la baixa i que li quadrin els números?
1. Pol d'atracció de rendes altes: Madrid va recaptar 9.893 milions en el tram autonòmic de l'IRPF, el 2017, per damunt dels 9.092,5 milions de Catalunya, malgrat que hi viu menys gent i que els tipus impositius de la capital espanyola era tres punts i mig menor en el tram superior i dos punts i mig menor, en el tram més baix. La recaptació en l'impost de successions també va ser molt similar, el 2018: de 511 i 411 milions, respectivament, tot i que Madrid el té subvencionat al 99% per a fills, néts i cònjuges i Catalunya, només per a cònjuges. L'única diferència rellevant va ser en l'impost de patrimoni, on la recaptació a Madrid va ser pràcticament nul·la (el tipus hi és 0) i Catalunya va recollir 435 milions. Com pot ser?
La clau és la concentració de rendes altes a Madrid. Essent capital de l'Estat, és un centre d'atracció de directius i alts càrrecs d'empreses espanyoles i internacionals que hi situen la seu, a banda de les rendes altes que fan tripijocs per domiciliar-s'hi i així estalviar-se impostos. Això provoca que, encara que els tipus d'IRPF siguin més baixos o que l'impost de successions hi estigui molt subvencionat, al final la quantitat a repartir sigui molt similar o fins i tot major. Les xifres canten: un 16,2% dels assalariats de Madrid se situaven el 2017 en el decil de salaris més alts de l'Estat, per només un 11,7% a Catalunya.
2. Recursos de la capital: El fet que Madrid sigui la capital estatal, a més d'atreure seus i rendes altes, també comporta beneficis a nivell de finançament d'equipaments que l'Estat considera d'interès general pel fet de situar-se allí. Així, les ajudes estatals al Museu Reina Sofia, el Museu del Prado i el Teatro Real tripliquen per si soles la inversió total en equipaments culturals catalans.
A banda, la major part de l'administració de l'Estat, amb tots els seus funcionaris i empleats, es concentra a Madrid. Més de 150.000 treballadors que hi treballen, cobrant dels impostos estatals, i que després gasten els seus salaris majoritàriament en comerços madrilenys, i també hi paguen impostos com l'IRPF. A Catalunya, en canvi, hi ha poc més de 25.000 empleats pagats per l'Estat.
A banda, cal comptar els alts càrrecs del govern espanyol que fan vida sobretot a Madrid o tots els serveis que s'hi contracten per als equipaments de l'Estat -neteja, àpats, reparacions...-, oferts sovint per madrilenys, per proximitat. Això suposa una altra font d'ingressos notable per al govern regional.
3. Ingressos de comunitat uniprovincial: Aquelles comunitats que, com la de Madrid o Múrcia, són uniprovincials, tenen transferides al govern autonòmic tant les competències com els recursos de les antigues diputacions provincials, ja suprimides. Unes quantitats no finalistes per gastar com el govern autonòmic decideixi i que, mentre a Catalunya les gestionen les quatre diputacions, a Madrid es poden destinar a sanitat o ensenyament, per exemple.
I es tracta de quantitats gens menyspreables. Els recursos transferit aquest any per l'Estat a la Diputació de Barcelona superen els 700 milions, una xifra que podria ser fins i tot superior a la Comunitat de Madrid, ja que a la demarcació barcelonina hi viu un milió de persones menys. Compensaria de llarg, per exemple, els milions que els catalans van pagar en impost de patrimoni i que la Comunitat de Madrid, com s'ha comentat, ha decidit deixar a zero.
4. Un territori dens i jove: La mateixa estructura demogràfica de la Comunitat de Madrid posa de relleus altres avantatges a nivell de despesa. Com que es va crear una autonomia a mida de la capital que, a diferència de Barcelona amb Catalunya, és quasi a la totalitat urbana, més homogènia i densament poblada, és més barata de gestionar que altres territoris amb més pobles petits i dispersos. La densitat de població de la Comunitat de Madrid és de 830 habitants per quilòmetre quadrat, molt per damunt dels 239 de Catalunya.
El fet que la Comunitat de Madrid tingui escassament un milió d'habitants menys que Catalunya però una superfície quatre cops inferior estalvia molts recursos en infraestructures, a banda que l'escassa quantitat de pobles petits fa els municipis més autosuficients i requereixen menys suport -precisament la principal tasca que s'hauria de fer amb els recursos de les diputacions-. Només 46 dels seus 179 municipis tenen menys de 1.000 habitants, una quarta part del total, mentre que més de la meitat dels 947 catalans són així de petits.
Igualment, les mateixes característiques del territori fan que sigui una autonomia més jove, amb només un 17,7% de població amb 65 o més anys, quan a Catalunya ho és un 18,8% i la mitjana estatal és del 19,3%. La vellesa comporta majors despeses en salut o en factura farmacèutica i malgrat que, com la dispersió dels municipis, és un element que pondera els recursos del finançament, no ho fa prou com per compensar la menor necessitat de recursos de la Comunitat de Madrid per afrontar aquests reptes.
L'objectiu de la reforma tributària -que el govern espanyol ja treballava abans de l'acord- és evitar que determinats territoris puguin fixar tipus impositius per sota o per sobre de certs llindars. El cas de Madrid, en aquest sentit, és paradigmàtic, ja que se n'aprofita del seu efecte capitalitat per rebaixar o anul·lar alguns tributs i, d'aquesta manera, atrau la domiciliació d'empreses o ciutadans amb rendes altes d'arreu de l'Estat. I aquests, amb el trasllat formal, s'estalvien el pagament d'impostos als territoris on ho haurien de fer, amb el greuge corresponent per a les seves arques públiques. Ara bé, com s'ho fa Madrid per exercir aquesta competència fiscal a la baixa i que li quadrin els números?
1. Pol d'atracció de rendes altes: Madrid va recaptar 9.893 milions en el tram autonòmic de l'IRPF, el 2017, per damunt dels 9.092,5 milions de Catalunya, malgrat que hi viu menys gent i que els tipus impositius de la capital espanyola era tres punts i mig menor en el tram superior i dos punts i mig menor, en el tram més baix. La recaptació en l'impost de successions també va ser molt similar, el 2018: de 511 i 411 milions, respectivament, tot i que Madrid el té subvencionat al 99% per a fills, néts i cònjuges i Catalunya, només per a cònjuges. L'única diferència rellevant va ser en l'impost de patrimoni, on la recaptació a Madrid va ser pràcticament nul·la (el tipus hi és 0) i Catalunya va recollir 435 milions. Com pot ser?
La clau és la concentració de rendes altes a Madrid. Essent capital de l'Estat, és un centre d'atracció de directius i alts càrrecs d'empreses espanyoles i internacionals que hi situen la seu, a banda de les rendes altes que fan tripijocs per domiciliar-s'hi i així estalviar-se impostos. Això provoca que, encara que els tipus d'IRPF siguin més baixos o que l'impost de successions hi estigui molt subvencionat, al final la quantitat a repartir sigui molt similar o fins i tot major. Les xifres canten: un 16,2% dels assalariats de Madrid se situaven el 2017 en el decil de salaris més alts de l'Estat, per només un 11,7% a Catalunya.
2. Recursos de la capital: El fet que Madrid sigui la capital estatal, a més d'atreure seus i rendes altes, també comporta beneficis a nivell de finançament d'equipaments que l'Estat considera d'interès general pel fet de situar-se allí. Així, les ajudes estatals al Museu Reina Sofia, el Museu del Prado i el Teatro Real tripliquen per si soles la inversió total en equipaments culturals catalans.
A banda, la major part de l'administració de l'Estat, amb tots els seus funcionaris i empleats, es concentra a Madrid. Més de 150.000 treballadors que hi treballen, cobrant dels impostos estatals, i que després gasten els seus salaris majoritàriament en comerços madrilenys, i també hi paguen impostos com l'IRPF. A Catalunya, en canvi, hi ha poc més de 25.000 empleats pagats per l'Estat.
A banda, cal comptar els alts càrrecs del govern espanyol que fan vida sobretot a Madrid o tots els serveis que s'hi contracten per als equipaments de l'Estat -neteja, àpats, reparacions...-, oferts sovint per madrilenys, per proximitat. Això suposa una altra font d'ingressos notable per al govern regional.
3. Ingressos de comunitat uniprovincial: Aquelles comunitats que, com la de Madrid o Múrcia, són uniprovincials, tenen transferides al govern autonòmic tant les competències com els recursos de les antigues diputacions provincials, ja suprimides. Unes quantitats no finalistes per gastar com el govern autonòmic decideixi i que, mentre a Catalunya les gestionen les quatre diputacions, a Madrid es poden destinar a sanitat o ensenyament, per exemple.
I es tracta de quantitats gens menyspreables. Els recursos transferit aquest any per l'Estat a la Diputació de Barcelona superen els 700 milions, una xifra que podria ser fins i tot superior a la Comunitat de Madrid, ja que a la demarcació barcelonina hi viu un milió de persones menys. Compensaria de llarg, per exemple, els milions que els catalans van pagar en impost de patrimoni i que la Comunitat de Madrid, com s'ha comentat, ha decidit deixar a zero.
4. Un territori dens i jove: La mateixa estructura demogràfica de la Comunitat de Madrid posa de relleus altres avantatges a nivell de despesa. Com que es va crear una autonomia a mida de la capital que, a diferència de Barcelona amb Catalunya, és quasi a la totalitat urbana, més homogènia i densament poblada, és més barata de gestionar que altres territoris amb més pobles petits i dispersos. La densitat de població de la Comunitat de Madrid és de 830 habitants per quilòmetre quadrat, molt per damunt dels 239 de Catalunya.
El fet que la Comunitat de Madrid tingui escassament un milió d'habitants menys que Catalunya però una superfície quatre cops inferior estalvia molts recursos en infraestructures, a banda que l'escassa quantitat de pobles petits fa els municipis més autosuficients i requereixen menys suport -precisament la principal tasca que s'hauria de fer amb els recursos de les diputacions-. Només 46 dels seus 179 municipis tenen menys de 1.000 habitants, una quarta part del total, mentre que més de la meitat dels 947 catalans són així de petits.
Igualment, les mateixes característiques del territori fan que sigui una autonomia més jove, amb només un 17,7% de població amb 65 o més anys, quan a Catalunya ho és un 18,8% i la mitjana estatal és del 19,3%. La vellesa comporta majors despeses en salut o en factura farmacèutica i malgrat que, com la dispersió dels municipis, és un element que pondera els recursos del finançament, no ho fa prou com per compensar la menor necessitat de recursos de la Comunitat de Madrid per afrontar aquests reptes.