10
de desembre
de
2023, 11:05
Actualitzat:
11
de desembre,
17:01h
Un títol com La llavor sembrada és molt apropiat per a les memòries d'Aureli Argemí (Sabadell, 1936). Editades per Pòrtic, passen revista a tots els vessants de la vida d'aquest activista. És llicenciat en Teologia, exmonjo de Montserrat, secretari de l'abat Aureli Maria Escarré a l'exili i fundador de projectes cívics que han deixat profunda empremta, des de la Crida a la Solidaritat al CIEMEN i el compromís amb la nació catalana.
Argemí explica amb gràcia una biografia en què brilla la figura d'Escarré, abat de Montserrat i personalitat rellevant. En el llibre, s'endinsa en les crisis que va viure l'abadia, en l'actuació de l'abat, que va sacsejar el règim franquista amb unes declaracions al diari Le Monde, que van acabar precipitant el seu exili a Itàlia i a qui l'autor reconeix el seu mestratge.
La fe és una connexió clau en la seva biografia. Vostè va créixer en una família molt practicant.
Era una família conservadora, catòlica, nombrosa. Jo era el novè d'onze germans. El meu pare era metge, un gran metge. La mare, farmacèutica. Tinc germans que també van ser metges. L'únic religiós vaig ser jo.
Com va decidir fer-se monjo?
Perquè vaig entrar a l'Escolania de Montserrat, sense que jo m'ho esperés. Però tenia bona veu. M'hi van portar i se m'hi van quedar. Vaig estar cinc anys a l'escolania i després em vaig fer monjo. O sigui, que Montserrat és un lligam amb mi per la bona veu. És curiós, a la vida hi ha un seguit de fils que no saps per on et duran. Em vaig fer monjo i allí em volien formar per ser un bon professor de teologia. Em van enviar a Roma i a París. En tornar a Montserrat, em van fer secretari de l'abat Brasó i després de l'abat Escarré en el moment en què el van expulsar, a Milà. Allí vaig aprendre tot el que era política internacional, italiana, i vaig poder veure molts dels personatges d'aquella època.
Escarré estava exiliat a prop de Milà.
Sí, a 12 quilòmetres del centre de Milà, a l'abadia de Viboldone. És un monestir de monges que ell havia ajudat a fundar durant la guerra. Eren unes monges que estaven a Roma i es van fer benedictines, i el cardenal Schuster de Milà, que era benedictí —i fill d'un guàrdia suís del Vaticà—, els va cedir el monestir. Viboldone està en una antiga via romana i era una mena d'hostatgeria que s'havia tancat com a monestir. I aquestes monges van refer el monestir. Quan jo hi vaig ser potser n'hi havia una cinquantena, ara en queden poques.
La figura de l'abat Escarré travessa tot el llibre. Ocupa l'espai que li pertoca?
No. La nostra memòria històrica és molt curta. En aquell moment va ser molt conegut. Recordo el dia del seu enterrament. Hi era tothom, especialment tota la gent vinculada a la resistència. Li deien l'abat de Catalunya. Era l'home més conegut del país, i potser el més estimat.
Recorda el moment de les seves declaracions a Le Monde?
Sí, és clar. Jo era a París en aquell moment, estudiant. Vaig llegir les declaracions abans que arribessin aquí perquè Le Monde surt a la tarda amb data de l'endemà. I el vespre abans que sortissin jo ja les vaig llegir. Era a casa d'un periodista que escrivia amb el pseudònim Víctor Montserrat i col·laborava amb el diari Le Croix. De seguida vaig comprendre que allò seria una explosió.
Com era l'abat Escarré?
Era un home intel·ligent, molt intuïtiu, autoritari en el sentit que era resolutiu i amb caràcter, però alhora condescendent. Era una mica aquella època. Va voler modernitzar Montserrat, va tenir molta cura de la biblioteca i de la formació dels monjos.
Entorn d'ell hi ha hagut molta polèmica. Un sector de la comunitat hi era crític. Es va dir que el motiu real de les declaracions antifranquistes que va fer tenien a veure amb la crisi interna dins del monestir. Vostè ho nega.
És que és completament fals. Abans de les declaracions de l'abat Escarré hi havia hagut una crisi, que jo crec que era una crisi de creixement. Érem 140 monjos i hi havia posicions diverses. Quan un monestir es fa gran sol haver-hi una nova fundació i sorgeix un grup que va a viure fora. Ell ho va fer, amb una fundació a Medellín, a Colòmbia, on van anar un grup de monjos als cinquanta.
Però que les declaracions contra la dictadura obeïssin a una situació interna ho nega.
Sí. Ell va donar la seva dimissió com a abat el 1961. Però li van demanar que conservés el títol d'abat de Montserrat mentre que l'abat elegit per succeir-lo, Brasó, va adoptar el càrrec d'abat coadjutor. Aleshores Escarré es va sentir lliure de dir i fer el que volgués. Les declaracions les van preparar persones com Josep Benet i Albert Manent, que van anar a buscar el periodista José Antonio Novais, corresponsal de Le Monde. Novais va venir a Montserrat i van xerrar molta estona. Algú ha dit que Escarré va recitar el que li van dir els altres, i no és veritat. I encara que ho fos, les declaracions no són dels altres, són seves. Qui es va arriscar va ser ell.
Per què va dimitir Escarré?
Per motius de malaltia. Era jove, però tenia diabetis i el cor no li funcionava. I hi havia un altre element: ell seguia tots els moviments dels monjos joves i va veure que els problemes de salut no li permetien seguir-los.
La seva sortida de Montserrat va ser un exili.
Evident, el que passa és que ens hem de posar en aquell moment. Que un règim que es definia com a catòlic expulsés un eclesiàstic era una cosa difícil d'entendre. Però hi va haver moltes pressions del règim per fer-lo fora. Ell, veient-ho, se'n va anar a Roma a parlar amb el secretari d'Estat, el cardenal Dell'Acqua, que va veure l'ocasió. Va ser un joc diplomàtic: ell marxava sense que fos formalment una expulsió, i Roma es treia la pressió.
El Vaticà es va prestar a les pressions del règim espanyol.
S'hi va prestar, sí. Com tantes altres vegades.
Parlant de joc diplomàtic, el que explica dels contactes fets al costat de l'abat Escarré ens el presenta com un gran diplomàtic. I per vostè allò va ser una escola.
Hi havia moltes persones a veure'l. Molts exiliats. Recordo Álvarez del Vayo, que va ser un dirigent rellevant durant la Guerra Civil, ministre de Negrín. Va venir amb guardaespatlles. Era un dels enemics més destacats del franquisme. Considerava que la seva època ja havia passat.
Explica també la trobada d'Escarré amb qui era el líder del PSUC, Gregorio López Raimundo. Tots dos eren conscients de la importància que tenien l'Església, d'una banda, i el PSUC per l'altra. Què recorda d'aquest encontre?
López Raimundo va escriure una carta dient que voldria venir, però que no sabia on era Viboldone. Jo el vaig anar a recollir a l'estació de Milà. De seguida el vaig veure. Era un home alt i prim, que mirava en totes direccions. Em vaig presentar com a pare Aureli. Em va dir: "Així vostè és l'Aureli petit, doncs li diré Aurelietti per distingir-lo". Va ser una trobada molt maca. Van parlar de la Guerra Civil. L'abat tenia la idea que els pitjors de tots no havien estat els anarquistes, sinó els comunistes. El meu pare pensava el mateix i recordava que en un moment en què alguns volien cremar casa nostra, els anarquistes ho van impedir.
Però molts dels grups que van cometre violències en l'inici de la guerra, sobretot, més aviat eren de procedència anarquista, no?
L'abat Escarré deia que, en realitat, eren gent incontrolada que passaven per anarquistes. Ell i López Raimundo van expressar el desig de deixar la guerra enrere i que calia fer coses junts. Una vegada també va venir, acompanyant López Raimundo, Santiago Carrillo.
Quina impressió li va donar?
Només el vaig veure una vegada i, en aquesta reunió, estava supeditat al líder del PSUC com a cap dels comunistes catalans. Hi va haver molta sintonia, sobretot perquè la van buscar. Van proposar celebrar un congrés a Milà amb participació de comunistes i membres de l'Església, però Escarré li va dir que ell no podia organitzar-ho perquè no representava l'Església. D'aquí va venir l'amistat amb Alfons Carles Comín, de Cristians pel Socialisme.
En el llibre també apareixen les conflictives relacions amb Tarradellas, que el veia com un arquebisbe Makarios en potència, el bisbe grec que va governar Xipre.
Tarradellas tenia una mica de gelosia de l'abat Escarré. Pensem que a Tarradellas molta gent no el coneixia i a Escarré, tothom. Però a aquesta brama que volia ser Makarios, l'abat hi sortia sempre al pas. Ell sempre deia, a més, que el president era Tarradellas. De fet, crec que molta gent va conèixer el president gràcies a l'abat.
Al costat d'Escarré va conèixer figures rellevants. Com Francesco Brunner, l'arquitecte que va construir els fonaments de les Torres Bessones.
Brunner era especialista en fonaments de grans infraestructures, com pantans. Havia de fer el metro de Tel-Aviv, però el cert és que va acabar considerant que els arquitectes israelians no eren molt bons i se'n va anar a fer el metro d'Oslo. Jo coneixia la seva filla, que havia estat un temps al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord, i l'havíem tractat molt bé. I ell, per tornar-me el favor, em va convidar a acompanyar-lo a Palestina. La seva filla ha vingut per assistir a la presentació del llibre, per cert. Ell era un personatge molt curiós. S'avorria i volia fer una activitat complementària a la d'arquitecte, i es va aficionar a les vaques. Ho va saber tot de les vaques i va crear una granja.
I va veure passar Giulio Andreotti. I Aldo Moro.
Sí, els vaig veure, però en el meu cas només els vaig saludar. A Andreotti, Escarré el coneixia dels anys de la guerra, quan l'abat estava a Roma i Andreotti vivia refugiat al Vaticà junt amb De Gasperi, el gran líder de la Democràcia Cristiana.
Ha esmentat abans la comunitat de monjos de Cuixà. Es pot dir que va ser una escissió de Montserrat?
No només es pot dir, és que és el que va ser. Un grup de monjos de Montserrat considerava que calia fer una reflexió sobre la vida que es portava. L'abat Brasó va dir que la reforma de Montserrat era impossible i nosaltres vam proposar la fundació d'una comunitat a Barcelona, depenent de l'abadia, però amb un altre tarannà. Però en lloc de resoldre el tema dins de la comunitat, algú ens va denunciar a Roma. Vam rebre una visita d'inspecció que ho va entendre tot tan bé que va concloure que els qui volíem encetar una reflexió havíem de ser expulsats. Va ser aleshores quan qui era el prior, el número dos del monestir, Cassià M. Just, va buscar una solució. A Cuixà hi havia uns monjos que havien ofert l'espai i el grup de monjos crítics se n'hi va anar.
Cuixà també va ser un refugi per molta gent.
Va ser un espai de llibertat. Hi havia joves que ho volien conèixer, alguns que escapaven i passaven per Cuixà. Hi havia una hostatgeria. Allí hi vaig aprendre molt. Curiosament, els primers que hi van passar eren portuguesos, que fugien de la dictadura de Salazar. També vam tenir estudiants txecs, després de la Primavera de Praga el 1968.
Va conèixer un dels fundadors d'ETA, Txillardegi.
Va venir en nom d'un grup de bascos que venien a un congrés de nacions sense estat que jo vaig organitzar quan vam crear el CIEMEN.
Com era Txillardegi?
Excel·lent. Havia deixat ETA, tenia clar que calia abandonar la violència i fer política. Un fill seu, Joseba Álvarez, que va ser diputat de Batasuna, em va venir a veure fa uns dies.
A Cuixà fins i tot hi va venir gent no convidada ni esperada. Com el fundador del grup armat Action Directe, Marc Rouillan.
Sí, un dia ens vam trobar encerclats per la policia, que el perseguia i va creure que s'havia refugiat a Cuixà. Jo era l'hostatger, però no l'havia vist. Es va amagar a l'hostatgeria de les noies i en veure el desplegament policial es va disfressar de dona per escapar, però el van detenir. Un dia el vaig veure sortint per TV3 i explicant que estava en llibertat provisional.
De les personalitats que ha conegut, quines recorda amb més estima?
Cada època de la meva vida he conegut figures diferents. Del món de la teologia, figures com Yves Congar o Henri de Lubac. Eren uns savis. Congar era dominic, De Lubac jesuïta, dos grans caps. Van ser els grans teòlegs del Concili.
Al futur Papa Ratzinger el va conèixer?
No, el vaig seguir després i no es pot dir que l'hagi admirat gaire.
Un home intel·ligent, però, no?
Sí, intel·ligent. És el pitjor, un home de dretes i intel·ligent és molt fotut.
I de fora de la teologia, quina figura l'ha atret?
López Raimundo. I recordo també amb respecte a Miquel Coll i Alentorn.
Com va decidir deixar els hàbits?
Cuixà era un parèntesi. Em van formar per ser professor i a Cuixà no hi havia res, només l'activitat pagesa. Per això vaig decidir fundar el CIEMEN mentre m'anava desvinculant del monestir. I quan em vaig decidir a deixar-ho, vaig conèixer una noia, que és la meva actual dona. Sempre havia dit que si un dia em casés mai ho faria amb una francesa, que els trobava antipàtics. Doncs estic casat amb una dona francesa.
Creu que té sentit fer-se monjo avui dia?
Ser monjo és una vocació i la respecto absolutament. Però m'agradaria que fos un temps, que si algú volgués ser-ho sempre, endavant, però que fos una vivència lliure. Que el fet de deixar-ho no fos un trauma. Per mi ha estat una experiència molt important, no en renego, la considero una etapa de la meva vida molt decisiva. Molts dels meus compromisos posteriors són fruit d'aquesta etapa. Però en un moment determinat, vaig considerar que per mi era més important ser cristià d'una manera que ser monjo. Vaig veure que Jesús, a l'Evangeli, es compromet sobretot amb els pobres. Hi ha moltes entitats que ja ajuden els diversos col·lectius de pobresa, però n'hi ha uns a qui no es tenia prou en compte i eren els qui es considerava que s'havien d'eliminar perquè eren diferents. Per exemple, el fet de ser català. És la pobresa ètnica, que és la pitjor de totes. La fam material és molt greu, però el pitjor de tot és que et treguin la teva pròpia personalitat. I vaig decidir fundar el CIEMEN. Però conservo la fe.
Per vostè té sentit?
Per donar una resposta a la vida. Per molts, la vida és un absurd. Per altres, no se sap. Jo tinc confiança en el que va transmetre Jesús, que la vida té una dimensió que va més enllà de l'espai i el temps. A Déu no l'ha vist ningú, només en tenim signes. Però l'amor tampoc no l'ha vist ningú, com l'estimació. Però sense l'amor no podríem estimar. Ara, en moltes coses de l'Església no hi crec. És una institució humana.
I vostè creu que hi pot haver una vida eterna?
No que hi pot haver, sinó que tenim una dimensió que va més enllà de l'espai i el temps. La mort està lligada a l'espai i el temps. Jo tinc 87 anys, sé que és el final d'una cosa, és lògic. Però hi ha una dimensió que no mor mai.
Abans ha esmentat el CIEMEN. Vostè el va fundar i n'ha estat —ja que parlem de dimensions— l'ànima. En fa un bon balanç?
Sí, molt positiu. És un projecte que sempre va descansar en tres potes. Una, el coneixement, perquè sempre vaig voler que fos una escola, mostrant dades, mapes, i explicant que hi havia moltes nacions sense estat. La segona pota va ser la lluita pel reconeixement dels drets dels pobles. Aquí hi va haver un moment important que va ser la Declaració dels Drets Lingüístics i la de Drets Col·lectius dels Pobles. I l'altra pota és la de la solidaritat. Aquí vam fer moltes campanyes. Recordo la que vam fer sobre Etiòpia, l'any 1985, quan vam enviar-hi un vaixell.
Dona detalls de les vicissituds de l'entitat, que continua ben viva. I que ha passat també per trifulgues internes, que detalla força.
El que jo he intentat és que la societat civil és la base i els partits polítics han de respondre a la societat civil.
Va ser també determinant per organitzar la Crida a la Solidaritat.
Sí, soc responsable d'haver-la format. Junt amb altres, és clar. Va deixar empremta perquè va tenir un fill que es diu Plataforma pel Dret a Decidir, que ha tingut un fill que és l'Assemblea. Tot ve de la Crida. La Crida va ser, el 1981, el primer moviment popular després de la mort de Franco. Vull dir amb això que tot i que jo tenia la idea de mirar Catalunya des de l'exterior, també ho he fet des de l'interior.
Diu que l'octubre del 2017 es va sentir ja "alliberat", però que toca esperar que la llavor faci arrels i creixi. Però tot seguit es pregunta si la majoria ho té clar.
Jo ja soc independent. El país no ho és, però jo ho soc i he de lluitar perquè el país ho sigui. A mi Espanya m'interessa molt relativament. El futur de Catalunya no és Espanya, és Europa, és veure com som en primera persona constructors d'Europa. Per mi, aquesta és la gran batalla.
En algun moment utilitza la paraula cagadubtes.
Sí, som un poble de cagadubtes. Si no ho fóssim, ja seríem independents. Escolti, ho vam fer tot. Vam anar a votar, es va proclamar la independència, es va retirar, es va dubtar. Uns cagadubtes.
Com valora els dirigents polítics catalans?
Jo crec que volen la independència, però estan molt condicionats del passat. Hi hauria d'haver una renovació a fons dels partits, i sobretot de la direcció dels partits. Per exemple, el gest de Jordi Sánchez de deixar la seva activitat política és molt bo. Necessitem uns dirigents que facin una lectura del present sense estar condicionats pel passat.
Què en diria l'abat Escarré de la Catalunya d'ara?
L'abat Escarré té una frase que deia que si volem el bé per Catalunya, hem d'anar units. Si no sabem quin és el bé per Catalunya, dividim-nos per partits. Cal dir que ell creia molt en la democràcia.
Argemí explica amb gràcia una biografia en què brilla la figura d'Escarré, abat de Montserrat i personalitat rellevant. En el llibre, s'endinsa en les crisis que va viure l'abadia, en l'actuació de l'abat, que va sacsejar el règim franquista amb unes declaracions al diari Le Monde, que van acabar precipitant el seu exili a Itàlia i a qui l'autor reconeix el seu mestratge.
La fe és una connexió clau en la seva biografia. Vostè va créixer en una família molt practicant.
Era una família conservadora, catòlica, nombrosa. Jo era el novè d'onze germans. El meu pare era metge, un gran metge. La mare, farmacèutica. Tinc germans que també van ser metges. L'únic religiós vaig ser jo.
Com va decidir fer-se monjo?
Perquè vaig entrar a l'Escolania de Montserrat, sense que jo m'ho esperés. Però tenia bona veu. M'hi van portar i se m'hi van quedar. Vaig estar cinc anys a l'escolania i després em vaig fer monjo. O sigui, que Montserrat és un lligam amb mi per la bona veu. És curiós, a la vida hi ha un seguit de fils que no saps per on et duran. Em vaig fer monjo i allí em volien formar per ser un bon professor de teologia. Em van enviar a Roma i a París. En tornar a Montserrat, em van fer secretari de l'abat Brasó i després de l'abat Escarré en el moment en què el van expulsar, a Milà. Allí vaig aprendre tot el que era política internacional, italiana, i vaig poder veure molts dels personatges d'aquella època.
Escarré estava exiliat a prop de Milà.
Sí, a 12 quilòmetres del centre de Milà, a l'abadia de Viboldone. És un monestir de monges que ell havia ajudat a fundar durant la guerra. Eren unes monges que estaven a Roma i es van fer benedictines, i el cardenal Schuster de Milà, que era benedictí —i fill d'un guàrdia suís del Vaticà—, els va cedir el monestir. Viboldone està en una antiga via romana i era una mena d'hostatgeria que s'havia tancat com a monestir. I aquestes monges van refer el monestir. Quan jo hi vaig ser potser n'hi havia una cinquantena, ara en queden poques.
Aureli Argemí, durant l'entrevista amb Nació. Foto: Hugo Fernández
La figura de l'abat Escarré travessa tot el llibre. Ocupa l'espai que li pertoca?
No. La nostra memòria històrica és molt curta. En aquell moment va ser molt conegut. Recordo el dia del seu enterrament. Hi era tothom, especialment tota la gent vinculada a la resistència. Li deien l'abat de Catalunya. Era l'home més conegut del país, i potser el més estimat.
"Que les declaracions de l'abat Escarré tinguessin a veure amb la situació interna de Montserrat, com s'ha dit, és absolutament fals"
Recorda el moment de les seves declaracions a Le Monde?
Sí, és clar. Jo era a París en aquell moment, estudiant. Vaig llegir les declaracions abans que arribessin aquí perquè Le Monde surt a la tarda amb data de l'endemà. I el vespre abans que sortissin jo ja les vaig llegir. Era a casa d'un periodista que escrivia amb el pseudònim Víctor Montserrat i col·laborava amb el diari Le Croix. De seguida vaig comprendre que allò seria una explosió.
Com era l'abat Escarré?
Era un home intel·ligent, molt intuïtiu, autoritari en el sentit que era resolutiu i amb caràcter, però alhora condescendent. Era una mica aquella època. Va voler modernitzar Montserrat, va tenir molta cura de la biblioteca i de la formació dels monjos.
Entorn d'ell hi ha hagut molta polèmica. Un sector de la comunitat hi era crític. Es va dir que el motiu real de les declaracions antifranquistes que va fer tenien a veure amb la crisi interna dins del monestir. Vostè ho nega.
És que és completament fals. Abans de les declaracions de l'abat Escarré hi havia hagut una crisi, que jo crec que era una crisi de creixement. Érem 140 monjos i hi havia posicions diverses. Quan un monestir es fa gran sol haver-hi una nova fundació i sorgeix un grup que va a viure fora. Ell ho va fer, amb una fundació a Medellín, a Colòmbia, on van anar un grup de monjos als cinquanta.
Però que les declaracions contra la dictadura obeïssin a una situació interna ho nega.
Sí. Ell va donar la seva dimissió com a abat el 1961. Però li van demanar que conservés el títol d'abat de Montserrat mentre que l'abat elegit per succeir-lo, Brasó, va adoptar el càrrec d'abat coadjutor. Aleshores Escarré es va sentir lliure de dir i fer el que volgués. Les declaracions les van preparar persones com Josep Benet i Albert Manent, que van anar a buscar el periodista José Antonio Novais, corresponsal de Le Monde. Novais va venir a Montserrat i van xerrar molta estona. Algú ha dit que Escarré va recitar el que li van dir els altres, i no és veritat. I encara que ho fos, les declaracions no són dels altres, són seves. Qui es va arriscar va ser ell.
Per què va dimitir Escarré?
Per motius de malaltia. Era jove, però tenia diabetis i el cor no li funcionava. I hi havia un altre element: ell seguia tots els moviments dels monjos joves i va veure que els problemes de salut no li permetien seguir-los.
Argemí acaba de publicar les seves memòries, on la figura de l'abat Escarré és clau. Foto: Hugo Fernández
La seva sortida de Montserrat va ser un exili.
Evident, el que passa és que ens hem de posar en aquell moment. Que un règim que es definia com a catòlic expulsés un eclesiàstic era una cosa difícil d'entendre. Però hi va haver moltes pressions del règim per fer-lo fora. Ell, veient-ho, se'n va anar a Roma a parlar amb el secretari d'Estat, el cardenal Dell'Acqua, que va veure l'ocasió. Va ser un joc diplomàtic: ell marxava sense que fos formalment una expulsió, i Roma es treia la pressió.
"El Vaticà es va prestar a les pressions del règim contra l'abat Escarré, com tantes altres vegades"
El Vaticà es va prestar a les pressions del règim espanyol.
S'hi va prestar, sí. Com tantes altres vegades.
Parlant de joc diplomàtic, el que explica dels contactes fets al costat de l'abat Escarré ens el presenta com un gran diplomàtic. I per vostè allò va ser una escola.
Hi havia moltes persones a veure'l. Molts exiliats. Recordo Álvarez del Vayo, que va ser un dirigent rellevant durant la Guerra Civil, ministre de Negrín. Va venir amb guardaespatlles. Era un dels enemics més destacats del franquisme. Considerava que la seva època ja havia passat.
Explica també la trobada d'Escarré amb qui era el líder del PSUC, Gregorio López Raimundo. Tots dos eren conscients de la importància que tenien l'Església, d'una banda, i el PSUC per l'altra. Què recorda d'aquest encontre?
López Raimundo va escriure una carta dient que voldria venir, però que no sabia on era Viboldone. Jo el vaig anar a recollir a l'estació de Milà. De seguida el vaig veure. Era un home alt i prim, que mirava en totes direccions. Em vaig presentar com a pare Aureli. Em va dir: "Així vostè és l'Aureli petit, doncs li diré Aurelietti per distingir-lo". Va ser una trobada molt maca. Van parlar de la Guerra Civil. L'abat tenia la idea que els pitjors de tots no havien estat els anarquistes, sinó els comunistes. El meu pare pensava el mateix i recordava que en un moment en què alguns volien cremar casa nostra, els anarquistes ho van impedir.
Però molts dels grups que van cometre violències en l'inici de la guerra, sobretot, més aviat eren de procedència anarquista, no?
L'abat Escarré deia que, en realitat, eren gent incontrolada que passaven per anarquistes. Ell i López Raimundo van expressar el desig de deixar la guerra enrere i que calia fer coses junts. Una vegada també va venir, acompanyant López Raimundo, Santiago Carrillo.
Quina impressió li va donar?
Només el vaig veure una vegada i, en aquesta reunió, estava supeditat al líder del PSUC com a cap dels comunistes catalans. Hi va haver molta sintonia, sobretot perquè la van buscar. Van proposar celebrar un congrés a Milà amb participació de comunistes i membres de l'Església, però Escarré li va dir que ell no podia organitzar-ho perquè no representava l'Església. D'aquí va venir l'amistat amb Alfons Carles Comín, de Cristians pel Socialisme.
"La llavor sembrada", d'Aureli Argemí. Foto: Hugo Fernández
En el llibre també apareixen les conflictives relacions amb Tarradellas, que el veia com un arquebisbe Makarios en potència, el bisbe grec que va governar Xipre.
Tarradellas tenia una mica de gelosia de l'abat Escarré. Pensem que a Tarradellas molta gent no el coneixia i a Escarré, tothom. Però a aquesta brama que volia ser Makarios, l'abat hi sortia sempre al pas. Ell sempre deia, a més, que el president era Tarradellas. De fet, crec que molta gent va conèixer el president gràcies a l'abat.
Al costat d'Escarré va conèixer figures rellevants. Com Francesco Brunner, l'arquitecte que va construir els fonaments de les Torres Bessones.
Brunner era especialista en fonaments de grans infraestructures, com pantans. Havia de fer el metro de Tel-Aviv, però el cert és que va acabar considerant que els arquitectes israelians no eren molt bons i se'n va anar a fer el metro d'Oslo. Jo coneixia la seva filla, que havia estat un temps al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord, i l'havíem tractat molt bé. I ell, per tornar-me el favor, em va convidar a acompanyar-lo a Palestina. La seva filla ha vingut per assistir a la presentació del llibre, per cert. Ell era un personatge molt curiós. S'avorria i volia fer una activitat complementària a la d'arquitecte, i es va aficionar a les vaques. Ho va saber tot de les vaques i va crear una granja.
I va veure passar Giulio Andreotti. I Aldo Moro.
Sí, els vaig veure, però en el meu cas només els vaig saludar. A Andreotti, Escarré el coneixia dels anys de la guerra, quan l'abat estava a Roma i Andreotti vivia refugiat al Vaticà junt amb De Gasperi, el gran líder de la Democràcia Cristiana.
Ha esmentat abans la comunitat de monjos de Cuixà. Es pot dir que va ser una escissió de Montserrat?
No només es pot dir, és que és el que va ser. Un grup de monjos de Montserrat considerava que calia fer una reflexió sobre la vida que es portava. L'abat Brasó va dir que la reforma de Montserrat era impossible i nosaltres vam proposar la fundació d'una comunitat a Barcelona, depenent de l'abadia, però amb un altre tarannà. Però en lloc de resoldre el tema dins de la comunitat, algú ens va denunciar a Roma. Vam rebre una visita d'inspecció que ho va entendre tot tan bé que va concloure que els qui volíem encetar una reflexió havíem de ser expulsats. Va ser aleshores quan qui era el prior, el número dos del monestir, Cassià M. Just, va buscar una solució. A Cuixà hi havia uns monjos que havien ofert l'espai i el grup de monjos crítics se n'hi va anar.
Cuixà també va ser un refugi per molta gent.
Va ser un espai de llibertat. Hi havia joves que ho volien conèixer, alguns que escapaven i passaven per Cuixà. Hi havia una hostatgeria. Allí hi vaig aprendre molt. Curiosament, els primers que hi van passar eren portuguesos, que fugien de la dictadura de Salazar. També vam tenir estudiants txecs, després de la Primavera de Praga el 1968.
Va conèixer un dels fundadors d'ETA, Txillardegi.
Va venir en nom d'un grup de bascos que venien a un congrés de nacions sense estat que jo vaig organitzar quan vam crear el CIEMEN.
Com era Txillardegi?
Excel·lent. Havia deixat ETA, tenia clar que calia abandonar la violència i fer política. Un fill seu, Joseba Álvarez, que va ser diputat de Batasuna, em va venir a veure fa uns dies.
"Per Cuixà hi van passar joves, portuguesos, txecs, bascos... Era un espai de llibertat". Nació Foto: Hugo Fernández
A Cuixà fins i tot hi va venir gent no convidada ni esperada. Com el fundador del grup armat Action Directe, Marc Rouillan.
Sí, un dia ens vam trobar encerclats per la policia, que el perseguia i va creure que s'havia refugiat a Cuixà. Jo era l'hostatger, però no l'havia vist. Es va amagar a l'hostatgeria de les noies i en veure el desplegament policial es va disfressar de dona per escapar, però el van detenir. Un dia el vaig veure sortint per TV3 i explicant que estava en llibertat provisional.
De les personalitats que ha conegut, quines recorda amb més estima?
Cada època de la meva vida he conegut figures diferents. Del món de la teologia, figures com Yves Congar o Henri de Lubac. Eren uns savis. Congar era dominic, De Lubac jesuïta, dos grans caps. Van ser els grans teòlegs del Concili.
Al futur Papa Ratzinger el va conèixer?
No, el vaig seguir després i no es pot dir que l'hagi admirat gaire.
Un home intel·ligent, però, no?
Sí, intel·ligent. És el pitjor, un home de dretes i intel·ligent és molt fotut.
I de fora de la teologia, quina figura l'ha atret?
López Raimundo. I recordo també amb respecte a Miquel Coll i Alentorn.
Com va decidir deixar els hàbits?
Cuixà era un parèntesi. Em van formar per ser professor i a Cuixà no hi havia res, només l'activitat pagesa. Per això vaig decidir fundar el CIEMEN mentre m'anava desvinculant del monestir. I quan em vaig decidir a deixar-ho, vaig conèixer una noia, que és la meva actual dona. Sempre havia dit que si un dia em casés mai ho faria amb una francesa, que els trobava antipàtics. Doncs estic casat amb una dona francesa.
"La fam material és molt greu, però la pobresa ètnica és la pitjor de totes"
Creu que té sentit fer-se monjo avui dia?
Ser monjo és una vocació i la respecto absolutament. Però m'agradaria que fos un temps, que si algú volgués ser-ho sempre, endavant, però que fos una vivència lliure. Que el fet de deixar-ho no fos un trauma. Per mi ha estat una experiència molt important, no en renego, la considero una etapa de la meva vida molt decisiva. Molts dels meus compromisos posteriors són fruit d'aquesta etapa. Però en un moment determinat, vaig considerar que per mi era més important ser cristià d'una manera que ser monjo. Vaig veure que Jesús, a l'Evangeli, es compromet sobretot amb els pobres. Hi ha moltes entitats que ja ajuden els diversos col·lectius de pobresa, però n'hi ha uns a qui no es tenia prou en compte i eren els qui es considerava que s'havien d'eliminar perquè eren diferents. Per exemple, el fet de ser català. És la pobresa ètnica, que és la pitjor de totes. La fam material és molt greu, però el pitjor de tot és que et treguin la teva pròpia personalitat. I vaig decidir fundar el CIEMEN. Però conservo la fe.
Per vostè té sentit?
Per donar una resposta a la vida. Per molts, la vida és un absurd. Per altres, no se sap. Jo tinc confiança en el que va transmetre Jesús, que la vida té una dimensió que va més enllà de l'espai i el temps. A Déu no l'ha vist ningú, només en tenim signes. Però l'amor tampoc no l'ha vist ningú, com l'estimació. Però sense l'amor no podríem estimar. Ara, en moltes coses de l'Església no hi crec. És una institució humana.
I vostè creu que hi pot haver una vida eterna?
No que hi pot haver, sinó que tenim una dimensió que va més enllà de l'espai i el temps. La mort està lligada a l'espai i el temps. Jo tinc 87 anys, sé que és el final d'una cosa, és lògic. Però hi ha una dimensió que no mor mai.
"Una vida eterna? La mort està lligada a l'espai i el temps, i tenim una dimensió que va més enllà i no mor mai"
Abans ha esmentat el CIEMEN. Vostè el va fundar i n'ha estat —ja que parlem de dimensions— l'ànima. En fa un bon balanç?
Sí, molt positiu. És un projecte que sempre va descansar en tres potes. Una, el coneixement, perquè sempre vaig voler que fos una escola, mostrant dades, mapes, i explicant que hi havia moltes nacions sense estat. La segona pota va ser la lluita pel reconeixement dels drets dels pobles. Aquí hi va haver un moment important que va ser la Declaració dels Drets Lingüístics i la de Drets Col·lectius dels Pobles. I l'altra pota és la de la solidaritat. Aquí vam fer moltes campanyes. Recordo la que vam fer sobre Etiòpia, l'any 1985, quan vam enviar-hi un vaixell.
Dona detalls de les vicissituds de l'entitat, que continua ben viva. I que ha passat també per trifulgues internes, que detalla força.
El que jo he intentat és que la societat civil és la base i els partits polítics han de respondre a la societat civil.
Va ser també determinant per organitzar la Crida a la Solidaritat.
Sí, soc responsable d'haver-la format. Junt amb altres, és clar. Va deixar empremta perquè va tenir un fill que es diu Plataforma pel Dret a Decidir, que ha tingut un fill que és l'Assemblea. Tot ve de la Crida. La Crida va ser, el 1981, el primer moviment popular després de la mort de Franco. Vull dir amb això que tot i que jo tenia la idea de mirar Catalunya des de l'exterior, també ho he fet des de l'interior.
Aureli Argemí: "Espanya m'interessa poc. El futur és Europa". Foto: Hugo Fernández
Diu que l'octubre del 2017 es va sentir ja "alliberat", però que toca esperar que la llavor faci arrels i creixi. Però tot seguit es pregunta si la majoria ho té clar.
Jo ja soc independent. El país no ho és, però jo ho soc i he de lluitar perquè el país ho sigui. A mi Espanya m'interessa molt relativament. El futur de Catalunya no és Espanya, és Europa, és veure com som en primera persona constructors d'Europa. Per mi, aquesta és la gran batalla.
En algun moment utilitza la paraula cagadubtes.
Sí, som un poble de cagadubtes. Si no ho fóssim, ja seríem independents. Escolti, ho vam fer tot. Vam anar a votar, es va proclamar la independència, es va retirar, es va dubtar. Uns cagadubtes.
Com valora els dirigents polítics catalans?
Jo crec que volen la independència, però estan molt condicionats del passat. Hi hauria d'haver una renovació a fons dels partits, i sobretot de la direcció dels partits. Per exemple, el gest de Jordi Sánchez de deixar la seva activitat política és molt bo. Necessitem uns dirigents que facin una lectura del present sense estar condicionats pel passat.
Què en diria l'abat Escarré de la Catalunya d'ara?
L'abat Escarré té una frase que deia que si volem el bé per Catalunya, hem d'anar units. Si no sabem quin és el bé per Catalunya, dividim-nos per partits. Cal dir que ell creia molt en la democràcia.