- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Queda una setmana perquè obrin els col·legis electorals i els catalans votin. Havien de ser unes eleccions de canvi de cicle, de deixar enrere el procés com l'havíem conegut i, tal vegada, la lògica política que sostenia. Però les dificultats de Pere Aragonès per enfortir la posició malgrat tenir fa un any i mig el govern en solitari, l'aparició en escena de Carles Puigdemont al crit de "o Cèsar, o res", i que Pedro Sánchez hagi trencat el libretto del PSC presenten una darrera setmana -i un escenari postlectoral- plena d'angles morts. Es resoldran en funció de la força i l'encert de cada gran actor. És possible que la nit del 12-M no sigui concloent. Només repartirà cartes per la partida posterior i qui sap si haurà estat només el primer envit.
A hores d'ara sabem que les enquestes presenten Salvador Illa com a guanyador. No se sap si ho farà amb distància suficient per reclamar la presidència malgrat que ell ja s'hi situa quan afirma que es presentarà a la investidura i blasma els vetos. I a una distància superior als sis escons segons la mitjana d'enquestes, pugnen Junts i ERC per la plata. Per ara, la majoria d'estudis situen segons els neoconvergents, qualificatiu que es pot usar ara ja sense risc de caure en l'ofensa quan abracen consignes 100% pujolistes com "aixecar Catalunya" o "passar el rasclet" després d'haver rebut el suport del patriarca i d'Artur Mas. La irrupció dels islamòfobs d'Aliança Catalana i una davallada de la CUP que se sumés a la dels republicans els complicaria les coses en fer impossible la suma independentista operativa.
No sabem, com deia, si Illa en tindrà prou per ser president a la primera, a la segona amb pactes complexos que ningú admet o caldrà repetir eleccions. Tampoc si Junts i ERC estan en disposició de disputar-li la victòria o de bastir una operació per governar de nou plegats, encara que sigui amb majoria simple i el vistiplau socialista a canvi d'abaratir els vots de Sánchez al Congrés. Hi ha, però, fets que permeten intuir que amaguen aquests angles morts i perquè cada campanya té el to i l'ambient que té.
Campanya remoguda
Illa era el candidat que esperava una campanya més tranquil·la. De fet, si hagués pogut triar, no n'hi hauria hagut. Era el més ben posicionat gràcies al desgast i la batussa permanent independentista, i no va sobrat de projectes trencadors o il·lusionants perquè el PSC entén, després de l'experiència traumàtica del procés, que l'èxit consisteix a minimitzar el risc. L'oferta implicava exercir bé les competències actuals de la Generalitat, complir l'Estatut de 2006, oferir estabilitat després anys emocionals i incerts i donar garanties (amb la limitació en l'exigència que implica) de la bona relació amb Madrid.
Però la campanya del PSC s'ha situat en el terreny desconegut provocat per la torrentada emocional de Sánchez, que distorsiona l'oferta d'Illa i els porta a demanar el vot per ell. Si el president espanyol s'erigeix en campió de l'esquerra, l'altre volia ser el candidat de l'establishment; i si un és agitació i inestabilitat, l'altre busca l'atonia de la tecnocràcia i l'estabilitat. La clau és en el fet que, si bé els socialistes catalans passen un moment dolç i el PSC ja no preocupa orgànicament a Ferraz perquè ha temperat molt el seu catalanisme, els electorats ara són diferents.
Socialistes, sí; però diferents
Si comparem les eleccions a Espanya del 2016 i les del 23-J de 2023 veurem com el PSOE s'ha recuperat gràcies a antics votants de Podem. Sánchez ha passat de 5,4 milions de vots i el 22,6% a 7,8 milions i el 31,6%. Uns guarismes que tenen a veure amb la minva de l'espai a la seva esquerra: de 5,1 milions de vots i el 21,1%, a 3 milions i el 12%. A Catalunya, en canvi, la recuperació del PSC s'explica pel fet que Illa hagi engolit bona part de la base electoral de Ciutadans. El 2017, en ple procés, el PSC aconseguia 17 escons i el 13,8% dels vots. El 2021, quan torna a guanyar, 33 seients a la cambra catalana i el 23% dels vots. Inés Arrimadas i companyia, en canvi, passaven de 36 escons i el 25,3% dels vots a només 6 actes i el 5,5%. Els vots corrosius amb el procés perdut es repartien a parts iguals entre el socialisme català i Vox.
Per això el 30% dels votants del PSC són encara contraris a l'amnistia i corren el risc de desorientar-se quan Sánchez es presenta a Catalunya demanant el vot contra la dreta i el seu "fang", denunciant lawfare com si fos Laura Borràs, i que se'ls deshumanitzi a ell i als seus. Un missatge contradictori amb el to del president d'UGT i candidat simbòlic dels socialistes catalans parlant com un tertulià de la claveguera qualsevol quan presenta un Puigdemont fugint de la justícia espanyola “cagat i pixat”. Un discurs que atempta també contra el fet de passar pàgina, d'entendre's amb tothom des del "respecte" i la transversalitat que promet Illa.
Relliscades amb la llengua com Lérida o Bajo Llobregat acaben de dibuixar l'escenari d'una campanya més complicada del previst, a més de molt castellanitzada. Tot plegat ajudarà a despertar el vot independentista? O la victimització de Sánchez i situar-lo en primer pla faran que el PSC es beneficiï de nou del vot dual mossegant a ERC com a les darreres generals?
Puigdemont, per fer què?
Si la campanya del PSC troba més problemes dels previstos, les de Junts i ERC corren el risc de quedar curtes. Fa un any era impossible que la formació de Puigdemont estigués en condicions de disputar la presidència. La seva irrupció els va situar, d'entrada, en condicions d'aspirar-hi i va tenir un efecte enormement mobilitzador entre els votants més fidels. L'èxit de la peregrinació diària a Argelers i l'optimisme en els seus entorns així ho certifica.
Però Puigdemont, que ha desat al calaix la confrontació amb ERC per mirar d'anar més enllà del seu espai estricte, necessita transmetre que pot guanyar a Illa i tornar per la porta gran. Només així podrà captar el preuat “vot útil” independentista que dubta entre ell i els republicans o la CUP, pouar entre els abstencionistes per poder articular majories, i taponar les fugues cap a AC i, en grau més baix, cap a Alhora. L'alcaldessa de Ripoll preocupa (i molt) a Junts pel que diuen les enquestes i perquè si és decisiva serà incompatible amb republicans i cupaires.
El gran angle mort de Puigdemont, però, és què farà si guanya les eleccions i pot governar, de quina forma “acabarà la feina” després del fracàs que ell va protagonitzar el 2017 i si, amb els aprenentatges incorporats, podrà concitar les complicitats d'aquell moment, que van ser moltes però no les suficients. El líder de Junts no ha posat terminis a la negociació amb el PSOE pel referèndum i el “tirar pel dret” no té ni horitzó ni full de ruta clar. Demana un xec en blanc i, com Illa, promet bona gestió afegint-hi exigència a Madrid.
ERC torna al debat dels pactes
No està al radar que, amb Puigdemont al capdavant, Junts pugui acordar a curt termini la governabilitat amb el PSC per més que pressionin alguns poders. Què farà ERC si queda tercera és el seu gran angle mort. Dels tres grans partits, la llista d'Aragonès és la que té l'escenari més incert. D'entre el 20% que diu que votarà i que encara no sap què, el 63% dubta entre ERC i el PSC (21%), Junts (20%), CUP (12%) i els comuns (10%). I els republicans són la segona opció per als votants d'aquestes quatre formacions frontereres. Quan als electors republicans els pregunten pels pactes, el 34% assenyala Junts i el 30% al PSC. Un dilema que no tenen els seus rivals. El flaire dels discursos, i el fet que es vegin més capaços de guanyar-los a ells que a Illa, apunta cap a un intent de reconciliació amb els juntaires si sumen. Els republicans assumirien un gran risc i desgast si, per activa o per passiva, apareixen com a socis d'Illa i aquest no accepta defensar el referèndum i el finançament singular. Per més que al Congrés i al món local s'hagin entès.
El premi de la gestió
Els republicans són els que, quedant segons, i ja no cal dir primers, tenen més a l'abast retenir la presidència per a Aragonès i no convertir el seu pas en anecdòtic. Però són els que tenen més difícil la gestió dels pactes postelectorals si queden despenjats, cosa que haurà d'incorporar necessàriament la reflexió sobre el futur del partit i la situació i els cicles dels seus líders. Aragonès ha constatat que la gestió, més encara si és defensada enmig del foc creuat constant, amb les contradiccions de qui només té 33 escons i la resignació pragmàtica d'entomar projectes com el Hard Rock, no suma. Si és decebedora, com a educació, desgasta, i si és bona, com a indústria o política lingüística, es dona per descomptada. I fins i tot l'allunya de l'èpica a la qual històricament ha anat associades les seves sigles i a la qual aspira part significativa del seu electorat.
Puigdemont ha mantingut el to emocional i els socialistes també han comprat bitllets d'aquest viatge mentre que, fins ara, Aragonès insisteix a posar damunt la taula la regulació de lloguers, el finançament, l'aeroport o el català. Sense els debats cara a cara que esperava, li costa fer-se un espai i engrescar després del desgast acumulat mirant a una convocatòria, la del 12-M, que pot desembocar en un escenari de bloqueig.
