Fa uns mesos, un dirigent destacat de Junts feia aquesta confessió en privat: "Pedro Sánchez comença a estar fart de Carles Puigdemont". Cada votació al Congrés era un part, la investidura de Salvador Illa encara estava envoltada d'una nebulosa -finalment resolta quan ERC va decidir fer costat al nou president de la Generalitat en una votació interna ajustada- i Puigdemont amagava, en reunions internes, amb retirar el suport al PSOE si no complia amb els compromisos. La cruïlla, en aquest final d'any, no dista gaire d'aquell context: el líder de Junts es mou entre l'ultimàtum als socialistes i la possibilitat de donar més marge al president del govern espanyol, assetjat en múltiples fronts.
Perquè Sánchez, quan va començar a afartar-se de la manera de negociar de Puigdemont -implicat fins al moll de l'os en les converses amb els socialistes, com demostra la conversa que va mantenir fa unes setmanes amb la vicepresidenta María Jesús Montero per avalar la reforma fiscal aprovada al Congrés-, tenia només un front obert: l'amnistia. Ara en té uns quants més, que provenen de les derivades del cas Koldo i que afecten de manera directa la seva família. La roda de premsa que oferirà aquest dilluns el líder a l'exili -que no espera al desenllaç del congrés d'ERC- és transcendental per a la Moncloa, perquè en poden dependre els pressupostos generals de l'Estat. La clau de la legislatura.
Des del congrés de Junts, celebrat a finals d'octubre, Puigdemont ha tornat al silenci habitual. Mana de portes endins, està a sobre de totes les carpetes, però públicament s'exposa poc. Les entrevistes posteriors al conclave les van protagonitzar el secretari general, Jordi Turull, i un dels nous vicepresidents, Antoni Castellà, que ha estat la veu escollida per enviar missatges amables al PSC i al PSOE. Als primers, en una intervenció al Parlament, els va allargar la mà per arribar a acords, tot i que les negociacions pels pressupostos de la Generalitat per al 2024 duressin després només un quart. Als segons, els va indicar que, amb la condonació del FLA, es podria abonar el terreny per als comptes estatals.
El cert. en tot cas, és que Puigdemont medita el rumb que han d'adoptar els pactes amb els socialistes. Un any després de la investidura de Sánchez, bona part dels compromisos continuen incomplerts. L'amnistia es va aprovar de la manera que volia Junts -al gener van tombar la primera versió per blindar-la encara més-, però el líder a l'exili no se n'ha beneficiat, com tampoc ho han fet Turull i Oriol Junqueras, per citar dos exemples de protagonistes de l'1-O. Però la resta, de moment, balla: ni el català és oficial a Europa -com es va pactar en la negociació per la mesa del Congrés, ni les balances fiscals estan completes, ni s'ha pactat un finançament singular per a Catalunya fora de la LOFCA.
En l'anomenat Acord de Brussel·les, negociat per Puigdemont i signat per Turull al costat de Santos Cerdán, secretari d'organització del PSOE, s'hi consignava que l'estabilitat estava garantida en cas que es complís l'entesa. Poc després de signar-se, es van arribar a acords nous, com el que permetia que Catalunya disposés de les competències plenes en immigració, encara sense rubricar. Des de Junts interpreten que el PSOE ha "entès" que ha de fer gestos, i per això els contactes sobre aquesta carpeta i sobre el català a Europa, com demostren els viatges del ministre José Manuel Albares a Brussel·les per convèncer el Parlament Europeu sobre l'ús del català, el gallec i el basc.
Puigdemont, habilitat com a interlocutor del PSOE però que encara no s'ha reunit amb Illa -a Palau esperen la normalització de la situació de l'expresident per citar-s'hi-, sap que té a les mans bona part de la legislatura espanyola en un moment de debilitat de Sánchez. Sense concessions, sense complir els acords, els socialistes no poden donar res per fet, remarquen des de la cúpula de Junts. "Peça a peça", repeteixen a la cúpula, on sostenen que si acaben governant el PP i Vox no serà imputable a ells sinó als incompliments del PSOE. En un temps de legislatures accelerades, el primer aniversari de l'Acord de Brussel·les constata fins a quin punt el temps -i els eslògans- poden ser elàstics.