El PSOE ha tancat aquest diumenge el seu 41è congrés a Sevilla. El conclave arrencava i ha acabat marcat per l'ofensiva de l'aparell mediàtic i judicial radicat a Madrid, l'ultraconservador DF espanyol que controlen els falcons de la dreta, contra Pedro Sánchez i el seu entorn a costa de suposats escàndols de corrupció. Volgudament o no, no se n'han desprès i la trobada ha estat presidida per l'agre combat amb el PP, que polaritza la política dificultant les reformes i “acords d'Estat” però que cohesiona el PSOE i maximitza la incidència dels partits d'esquerres i sobiranistes que garanteixen a Sánchez la governabilitat.
Després de tres dies, què en quedarà d'aquest congrés del PSOE, on Salvador Illa, Begoña Gómez, José Luis Rodríguez Zapatero o el rehabilitat Manuel Chaves han estat protagonistes? Com a mínim cinc claus a l'entorn un Sánchez que compagina la presidència d'Espanya amb el tarannà de senyor de la guerra. Sobreviurà batallant (cometre algun error menys també l'ajudaria) i no sent pusil·lànime.
1. Un líder amb corda i ganes de brega
“Porto més d'una dècada com a secretari general i més de set com a president del govern. Han estat anys exigents i gratificants. He meditat molt què fer amb la meva vida i parlat molt amb la família, que són víctimes de l'odi. Si una cosa ens toca, a mi el primer, és fer un pas endavant i no al costat o enrere. No reduiré el pas, l'acceleraré”, ha dit. Dubte resolt. Sánchez no marxa i està disposat, com a mínim, a esgotar la present legislatura.
El secretari general es regira amb força contra el PP i el que considera les seves mentides i joc en el marc de l'extrema dreta, el gran espantall. Si el PP i Vox diuen A, doncs el partit i el govern faran B en temes com el feminisme, els drets dels treballadors, o el medi ambient. Si posen la seva dona al centre i a les portades, ell la fa entrar al plenari envoltada de Santos Cerdán, Cristina Narbona i María Jesús Montero per cridaner que sigui en un partit progressista. Si volen guerra, en tindran.
🔴 Begoña Gómez apareix al Congrés del PSOE amb els principals dirigents del partit
— NacióDigital (@naciodigital) December 1, 2024
✍️ Informa @Ferrancm, des de Sevillahttps://t.co/B4oqCLU0TGpic.twitter.com/6YeTImdI6E
2. Laborisme per guanyar la posició
Sánchez no va arribar al lideratge del PSOE sent precisament un laborista (s'enfrontava a Eduardo Madina i el primer gran pacte va ser amb Ciutadans), però les circumstàncies (els acords per governar, l'auge de l'extrema dreta a Espanya i a Europa, i la duresa del PP) l'han escorat a l'esquerra. És el que li dona identitat i li permet, també, engolir l'espai dels seus socis de Sumar i Podem, que al bienni 2015-2016 van estar a punt de fer el sorpasso als socialistes i ara estan sota mínims.
Això s'ha traduït en els missatges (més que no pas en les concrecions, pràcticament inexistents) a Sevilla. Avançar cap a la jornada de les 36 hores amb l'horitzó el 2030 -no està clar si ho farà per llei si no hi ha acord entre agents socials-, incloure en la Constitució la revalorització de les pensions o crear una empresa pública d'habitatge han estat alguns anuncis. El PSOE té la contradicció en el dilema entre el feminisme clàssic i els activistes més avantguardistes: guanyen els primers i el partit és LGTBI, però sense Q ni +.
3. Debat? No cal matar-se
El congrés de Sevilla ha estat pobre en discussió política. Més enllà d'algunes esmenes que van arribar vives al plenari dissabte a la nit, l'ofensiva dretana ha permès a Sánchez i els seus estalviar-se debats espinosos. Fins al punt que ni tan sols es va permetre valorar l'informe de gestió. A Madrid, a Castella-la Manxa, a Cantàbria o a Andalusia hi ha problemes, però l'enemic exterior cohesiona. No tant com voldria Sánchez, que passa del 94,94% de suport de fa tres anys al 90%, però és un ciment.
Són números que encara permeten presentar el PSOE com un partit cohesionat malgrat el soroll de vaques sagrades com Felipe González o Alfonso Guerra, que no han estat presents ni han estat recordats malgrat la tria de la seva ciutat, Sevilla. La cosa funcionarà com a mínim mentre governi Espanya. Després, és possible que vinguin les garrotades. Si no, només els cal mirar els seus socis d'ERC, que aquest cap de setmana intentaven girar full de la divisió.
4. Catalunya, un pols ajornat
Illa acaba de superar els cent dies com a president. Gaudeix el moment i vol que la seva batalla sigui la de la gestió i no la del canvi de marc polític per a Catalunya. Necessita acords i més diners a la caixa per demostrar que la del procés va ser una dècada perduda i que la seva presidència redreçarà el país i els seus serveis públics.
El PSC no confronta, no vol problemes perquè pensa que li aniria pitjor i Sánchez no li'n dona. El moment dolç ha evitat problemes amb la ponència sobre el finançament singular. No concreta res i no violenta el pacte amb ERC. Però a mesura que s'avanci hi haurà contradiccions, el debat es complicarà i els equilibris no seran senzills. El procés està aparcat, però el sobiranisme no ha desaparegut i el conflicte de fons només es pot contenir amb resultats indiscutibles, que no es facin esperar massa i que beneeixi com a mínim una de les grans famílies independentistes.
5. Constants vitals
El PSOE guanya perquè és fort a Catalunya. I Catalunya és el seu bastió de poder territorial amb la Generalitat, les diputacions, els grans ajuntaments... Cal compensar-ho i, per això, l'executiva, que és de continuïtat, envia alguns missatges.
Les prioritats són aixecar el cap a Andalusia, que va confiar en el PP després de quatre dècades de PSOE i on el lideratge de Juan Espadas està qüestionat, al País Valencià, on la mala gestió de la dana per part del PP hauria de tenir conseqüències, i a Madrid. Sánchez ha fet caure Juan Lobato, que liderava l'afeblida federació, i ja es proposa Óscar López, un ministre sorgit de l'aparell de Ferraz, que està disposat a tot i que no li donarà problemes. A López, com els ha passat als darrers socialistes que han provat sort a l'ajuntament o a la comunitat, el DF no li posarà fàcil, però el PSOE no pot conformar-se amb el 18% del vot a les autonòmiques si vol un clima menys hostil.
Hi haurà més guerra.
Des del 41è congrés del PSOE a Sevilla