El PSC ha tornat... a Sevilla

El socialisme català va sortir fa 12 anys humiliat de la capital andalusa i va iniciar la dura travessa pel desert del procés; ara reingressa per la porta gran i, entre crisi i crisi de Sánchez, qui sap si Illa...

Rubalcaba saluda Chacón al 38è Congrés del PSOE celebrat a Sevilla el 2012, després de ser escollit secretari general.
Rubalcaba saluda Chacón al 38è Congrés del PSOE celebrat a Sevilla el 2012, després de ser escollit secretari general. | EFE

Enviat al congrés del PSOE a Sevilla

29 de novembre de 2024, 20:30
Actualitzat: 20:34h

Per al socialisme català, Sevilla no va associada al mateix trauma que pels aficionats culers. La derrota a la final de la Copa d'Europa de 1986 contra l'Steaua de Bucarest va marcar, per mal, tota una generació fins que Cruyff va tornar per invertir la tendència. Però és una evidència que a ells tampoc els evoca coses bones.

El PSC sempre ha buscat la connexió amb la federació andalusa, que encara és la més potent del partit, per estalviar-se els problemes derivats de fer compatibles les aspiracions majoritàries de la societat catalana i la relació "fraternal" amb el PSOE. Ha estat difícil. El socialisme andalús, que durant quatre dècades va governar de forma intractable, sempre va ser la clau (o l'excusa) per posar aigua al vi a les reclamacions i a l'exigència de singularitat catalana en les competències o el finançament. Ara, amb ells al núvol i el PSOE andalús ensorrat, hauria de ser diferent, pensen els catalans. 

I a Sevilla és on el PSC va protagonitzar, un cap de setmana de febrer de 2012, l'assalt fallit al pont de comandament de la direcció del PSOE amb Carme Chacón com a aspirant i José Zaragoza a la sala de màquines. Ho van provar malgrat que la maniobra no convencia a molts al partit -començant per l'aleshores primer secretari, Pere Navarro- i violentava la tradició de no-intervenció dels uns als assumptes interns dels altres. El socialisme espanyol feia el dol de la derrota de 2011 i del penós (i tal vegada injust) final del zapaterisme, i el català feia començava la seva particular travessia del desert després de perdre la Generalitat el 2010. El procés la va fer més dura en incorporar la fractura interna.

Aleshores, però, el record dels tripartits era viu, el procés ja s'intuïa i, per desactivar recels, Chacón va presentar la seva alternativa per liderar el PSOE a Olula del Río, un poble d'Almeria on havia nascut el seu pare i on ella hi havia passat alguns estius de petita. Ja no hi anava, però calia semblar menys catalana per guanyar. Amb això, un discurs feminista, rejovenit i més progressista, i un pacte amb Susana Díaz, que es preparava per succeir José Antonio Griñán a la Junta, n'hi havia d'haver prou per tombar Alfredo Pérez Rubalcaba, el Fouché felipista que representava genuïnament l'establishment i que havia patit un seriós correctiu com a cap de cartell a les generals del 2011.

No va funcionar. Els dos sevillans que van refundar el PSOE a finals dels setanta i que van governar l'Espanya dels vuitanta i bona part dels noranta, Felipe González i Alfonso Guerra, es van passar el cap de setmana al telèfon per barrar-li el pas. Llastrada també per la lluita del socialisme català per mantenir la posició amb l'Estatut i el finançament, l'exministra de José Luis Rodrígez Zapatero va perdre i el PSOE va allargar l'agonia fins que Pedro Sánchez va arribar per liderar un temps convuls. Aquell 4 de febrer, en un mastodòntic hotel de la Cartuja, Rubalcaba va obtenir 487 vots; Chacón, 465. Game over a l'"operació reformista" del socialisme català.

Zapatero també és ara ben rebut

D'aquell 38è congrés al 41è que aquest divendres s'ha obert a Sevilla han canviat moltes coses. No només perquè els dos protagonistes morissin massa joves o perquè Zapatero, que aleshores no sumava i a qui ara Sánchez encarrega missions delicades com ara estovar a Junts i a ERC, hagi estat aquest divendres el principal protagonista en ser premiat en un acte feminista on ha reivindicat el seu llegat.

Salvador Illa, que ja no era alcalde de la Roca ni liderava el PSC del Vallès Oriental, feia de coordinador del grup socialista a l'Ajuntament de Barcelona, però no va ser entre el centenar de delegats del socialisme català en aquell congrés de 2012. Ara sí és entre els 86 de la delegació catalana. La gran diferència és que, en dotze anys, i a costa de confrontar durament amb l'independentisme, el PSC ja no és "sospitós". No s'ha de fer perdonar res, però tampoc alça la veu i pensa que, davant de debats com ara el del finançament singular que poden esverar el personal, el seu mal no vol soroll.

Èxit a les urnes i "pacificació"

Tot plegat li ha costat perdre les cares del seu sector més catalanista (cap dels consellers de Maragall o Montilla que representava aquella "ànima" milita al partit) o haver de secundar decisions com l'aplicació de l'article 155 o la presentació de la querella per rebel·lió que va empresonar el Govern de l'1-O. Però, per contra, ha canviat la relació i la percepció dels socialistes espanyols. El PSC és sinònim d'èxit electoral (governa la Generalitat, tres de quatre diputacions, 12 de les 15 grans ciutats, i aporta 19 dels 121 diputats socialistes al Congrés) i permet a Sánchez fer el discurs que ha "pacificat" Catalunya. 

Illa es presentarà aquest dissabte al matí al Palau de Congressos de Sevilla sense mostrar agenda reivindicativa en forma d'esmenes o exigències del PSC, però hi entrarà per la porta gran. Chacón no va ser secretària general i després ja no va tenir l'esma per presentar-se a les primàries del PSOE del 2015, que Sánchez va guanyar folgadament contra Eduardo Madina i José Antonio Pérez Tapias.

Si el foc de morter constant de la dreta judicial i mediàtica al Madrid DF contra Sánchez es traduís en final precipitat, a Illa se li acumularien els WhatsApp i les trucades perquè fes les maletes de nou i deixés la feina a Palau a mitges. És possible que li generés un dilema perquè al 133è president la política espanyola també el crida. Sevilla serà aquest cap de setmana agradable per al socialisme català.