A Sevilla, per sota del radar

Setmana pendents del congrés del PSOE i de les bases d'ERC que voten en primera ronda per elegir nou president. La trobada socialista de Sevilla es preveia marcada pel debat sobre el finançament singular, que també és la gran aposta dels republicans aquesta legislatura. La carpeta compartirà protagonisme amb els problemes de Pedro Sánchez pel cas Koldo i per les acusacions contra la seva esposa, Begoña Gómez, i amb com prepara el secretari general el seu assalt a les federacions regionals que no li són afins just després del conclave andalús. Sánchez aspira a una legislatura llarga i, ho sigui o no, necessita prendre el control del partit per no tenir encara més fronts.

La de la relació econòmica entre Catalunya i Espanya és un assumpte complex perquè el finançament singular és, sens dubte, un canvi de paradigma encara que l'Estat mantingui competències fiscals al nostre país. Un càlcul diferent (i més just i transparent) de l'aportació i de la quota de solidaritat, una agència que -veurem fins a quin punt coordinada amb l'espanyola quan es completi el procés- recapti tots els impostos, i més capacitat normativa són les pedres de toc d'aquest canvi.

Sobre com afrontar la negociació, quines són les claus i què poden aportar-nos models com el del concert basc en parlem en una entrevista a fons amb l'exconseller d'Economia Antoni Castells que dona pistes importants de què pot passar i quins són els perills. Ell és una de les veus més autoritzades per fer-ho. No només perquè sigui catedràtic d'Hisenda Pública i perquè durant anys hagi estudiat i teoritzat el tema. També va seguir, en nom del PSC, de prop les negociacions de 2001 entre el Govern, aleshores de CiU, i l'executiu del PP, i va protagonitzar el 2009, i com a conseller d'Economia, les tenses converses per l'actual model amb el govern socialista.

Castells és un vers lliure després que fa deu anys es va donar de baixa del PSC decebut perquè s'arraconaven els posicionaments més catalanistes. Defensa el dret a decidir com una causa justa, però també trobar, amb una tercera via que inclogui finançament, llengua, respecte a les competències catalanes i un Estat que no jugui contra Barcelona i a favor de Madrid, l'encaix català a Espanya i un PSC nítidament catalanista. Tot plegat no ho fa incompatible amb mostrar-se confiat en la gestió que pugui fer Salvador Illa.

És una rara avis perquè la direcció dels socialistes catalans i el Govern no en volen saber res del "pols" que ell augura a la negociació i que encara té molt present. De fet, el PSC mirarà de passar per sota del radar a Sevilla. Argumenten que el finançament està pactat amb ERC i aprovat pels òrgans de direcció del PSOE en el marc de la investidura d'Illa i que ara només cal complir, que no s'ha de reobrir cap negociació o fer cap discussió. Com era de preveure, hi ha federacions que han presentat esmenes per mirar-lo de rebaixar en una ponència que és deliberadament genèrica en aquest assumpte.

Illa i companyia pensen que debatre això a Sevilla seria tenir totes les de perdre i tenen aversió a la confrontació perquè pensen que no hi van a guanyar res. I és possible que tinguin raó. Però també és un fet incontrovertible que, tard o d'hora i per més recursos que hi posi l'Estat, els interessos catalans xocaran amb els d'altres territoris i anb els del govern central en aquest tema i en d'altres.

El PSOE hauria de poder formular, de cara i sense amagar-se, una proposta política que sigui acceptable per una majoria de catalans si vol facilitar que els seus companys catalans es consolidin a les institucions. Només si això passa, i si s'assumeix des de la convicció i no des del tacticisme, es podrà pensar a resoldre sense que ningú s'esquinci les vestidures un greuge que fa massa anys que dura i que explica bona part del malestar i les urgències del país. 

>> Dues coses més... Ahir, per error, no es va enllaçar bé el darrer article del nostre estimat, i sempre mordaç, Modernet, que deixa aquest món de l'articulisme i de les xarxes que el van veure néixer i prosperar durant la golden era del procés. Ja estem treballant en qui n'ha de prendre el relleu sense que us decebi el canvi de cicle ;-)

I l'altra és que ja ens podeu trobar a Bluesky, la xarxa on migren molts que estan tips d'X i del seu foment dels discursos d'odi. Anirem tenint-hi activitat sense deixar les altres plataformes. La millor forma de seguir-nos, però, és sense intermediaris ni algoritmes que us insisteixin a fer-vos llegir coses que tal vegada no us fan el pes. Us aconsello que visiteu la nostra portada, us doneu d'altra dels butlletins del diari i que entreu als nostres canals de Telegram i WhatsApp. Gràcies per ser-hi!  

El passadís

El debat sobre l'habitatge, clau de la conversa política i social del moment, va portar ahir el portaveu del Sindicat de Llogateres, Enric Aragonès, a debatre a la ràdio pública amb la resta de tertulians com s'hauria de garantir el dret a sostre als catalans. Després de la gran manifestació de dissabte, Aragonès va aprofitar la seva intervenció a El Matí de Catalunya Ràdio que dirigeix i presenta Ricard Ustrell per defensar la necessitat de reduir els beneficis dels propietaris de pisos a través de les rendes. Ho va fer esmentant les xifres d'un informe, basat en l'Enquesta de Condicions de Vida estatal, en què es conclou que els arrendadors de pisos tenen uns salaris que, de mitjana, són més del doble que els dels llogaters, sense comptar el que cobren després pels ingressos del lloguer.

Això va ser interpretat per una de les analistes habituals del programa, Estefania Molina, com un atac als propietaris en conjunt. I Aragonès va interpretar que li atribuïa haver dit que els amos dels immobles eren "milionaris", extrem que el portaveu dels inquilins va negar diverses vegades. Capficats en l'estira-i-arronsa l'entesa no va arribar i Aragonès va acabar indignat per l'afirmació que li atribuïa Molina. Quan Ustrell ja l'havia acomiadat formalment, i quan semblava que no estaven a l'aire com es diu en l'argot radiofònic, es va sentir a la ràdio pública un d'aquells comentaris no previstos: "Que pesada!", va exclamar Aragonès. Llavors sí, fi de la connexió.

Vist i llegit

L'esquerra torna al poder a l'Uruguai. Després d'un mandat del conservador Partit Blanc, la coalició progressista del Front Ampli va recuperar el govern amb el candidat Yamandú Orsi. El corresponsal de Público a l'Amèrica Llatina, Marco Teruggi, fa una bona radiografia del significat d'aquesta victòria. Orsi va tenir el suport durant la campanya de l'expresident Pepe Mújica. Teruggi destaca en el seu article la bona organització del Front Ampli, així com el desgast de la gestió del president Lacalle, amb alguns escàndols de corrupció, malgrat que el candidat oficialista, Álvaro Delgado, ha obtingut un resultat per damunt del 45% contra el 49% de l'esquerra. Orsi té ara molts reptes pel davant i no en serà un dels menors la relació amb l'Argentina de Javier Milei.

La victòria de l'esquerra és una bona notícia després del triomf de Donald Trump i amb un continent on les tesis neoliberals han agafat embranzida. Però cal subratllar l'especificitat uruguaiana, amb un marc polític molt allunyat de la crispació que es viu en molts països, amb una campanya respectuosa i poc desqualificadora. En podeu tenir una bona mostra llegint el discurs de victòria del guanyador, model d'elegància i amb un fort component didàctic, que inclou la defensa dels partits polítics i les institucions.

El nom propi

Joan Carles de Borbó (Roma, 1938) ha estat denunciat als tribunals. Exmagistrats i exfiscals del Suprem s'han querellat contra l'emèrit, que va regnar com a Joan Carles I, perquè consideren que va cometre cinc delictes contra la hisenda pública que no va reparar quan va regularitzar la seva situació. En ser comesos entre 2014 i 2018, moment en el qual no era cap de l'Estat i quan ja havia perdut la condició d'inviolable, encara no haurien prescrit. És possible que tot plegat quedi en no res, però el procés contribuirà a arrossegar una mica més la seva figura. El relat oficial de la Transició i el 23-F -sumats al fet que heretés de Franco un poder absolut i el cedís a canvi d'assegurar-se llibertat per fer negocis i portar una vida personal que es contradeia amb la façana de la institució- el van encimbellar. Però el final de la impunitat total a la premsa, l'evidència dels escàndols i la necessitat del seu fill, Felip VI, de distanciar-se'n han convertit Joan Carles en l'ase dels cops encara que no són pocs els monàrquics, també a la política, amb ganes de rehabilitar-lo.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.